Crònica d’un homenatge. Llorenç Soldevila i Balart serà nomenat “Fill il·lustre de la vila de Monistrol de Montserrat”

22 d’abril de 2023, a les set de la tarda al casal cultural municipal de Can Gibert de Monistrol de Montserrat, unes 150 persones van assistir a l’homenatge pòstum al Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat 1950-Argentona 2022), militant cultural dels Països Catalans i filòleg savi de la llengua catalana. L’homenatge fou també la presentació dels dos volums de “Monistrol de Montserrat. Un miler d’anys d’història” que el Llorenç havia impulsat juntament amb els també monistrolencs Salvador Redó, amic i deixeble amb cinquanta anys de trajectòria conjunta, amb Josep Batlle i amb David Blasco.

En l’homenatge, van intervenir Josep Nogués, també deixeble en els anys de joventut i amic que fou qui dirigí l’acte, Salvador Redó i l’alcalde Joan Miguel i Rodríguez. L’Ajuntament de la vila ha estat l’editor dels dos volums esmentats. Es dóna la circumstància que Llorenç Soldevila juntament amb l’alcaldessa d’aleshores, Àngels Queraltó, va fer les primeres gestions davant la diputació de Barcelona perquè Can Gibert pogués passar a ser patrimoni públic de tots els monistrolencs, fet que es començà a materialitzar el 18 de febrer de 1992.

Josep Nogués, en la seva intervenció, va glosar la figura d’un Llorenç fundador de l’entitat cultural Art i Esplai l’any 1969 en un temps de grisor franquista que pesava com una llosa especialment sobre les generacions joves. Soldevila i els primers fundadors de l’entitat van tenir la bona pensada d’enllaçar amb les generacions anteriors: la dels avis que havien viscut la guerra civil; la dels pares, que van haver de suportar tot el franquisme rampant, i la dels néts que era llavor de futur. Feia poques setmanes que Nogués i Soldevila, acompanyat de la seva inseparable muller, la també monistrolenca, Àngels Fíguls, s’havien retrobat en el programa d’entrevistes que el primer fa a Sant Vicenç Ràdio. Nogués explicà que “la complicitat va surar en el mateix moment que el trucava per quedar. Feia anys que no ens havíem vist, però semblava que havíem deixat la conversa el dia abans. Aquelles tres hores passades entre Monistrol i Sant Vicenç les duré sempre al cor. Ens van acomiadar conjurant-nos a fer més coses junts; no serà possible, però treballarem perquè el seu record perduri”.

Salvador Redó va repassar la trajectòria del Llorenç des de les cases familiars de cal Boter al carrer Manresa 37 on la família havia tingut un taller de fer bótes i la del carrer del Puig 72 on va començar a traçar la seva aventura vital de servei dels Països Catalans; així, adoptava la sentència de Josep Pla: «El meu país és aquell on quan jo dic bon dia em responen bon dia».

Soldevila ha deixat escrit en un text d’acaballes dels 80 del segle XX sobre una experiència d’intercanvi entre escolars de Perpinyà i de Mataró: «A la Catalunya Nord, els francesos han arribat a imposar la vergonya de parlar català a àmplies capes de la població. Calia, doncs, que nois i noies de la mateixa edat els mostressin l’orgull de parlar la llengua i sentir-se catalans abans que res més». Aquest va ser l’apostolat de Llorenç Soldevila que faria néixer les rutes literàries: fer conèixer el lligam entre el país i els seus escriptors i fer-ho entre l’alumnat de secundària però també entre col·lectius d’edats i d’interessos culturals i professionals diversos; la primera ruta literària, la dedicada a Josep Pla, la va fer el setembre de 1988.

Fruit de la seva intensa activitat pedagògica al voltant dels autors i el país, Llorenç Soldevila engegà el seu projecte literari més important, al qual va dedicar els darrers disset anys de la seva vida: la Geografia literària dels Països Catalans: el compendi de la saviesa acumulada al llarg dels més de cinquanta anys d’activitat docent amb la voluntat  de treure la literatura d’un món a voltes percebut com a reclòs per dur-lo a peu de carrer i fer-ne la difusió més àmplia possible.

Per la seva banda, l’alcalde, Joan Miguel marcant coincidència amb tot el que ja s’havia dit, remarcà que tot i saber qui era el Llorenç, va entendre la seva personalitat «malauradament el dia del funeral, per la gent qui hi havia i pel que es va dir d’ell en la cerimònia, sabia que era de cal Boter, però la diferència d’edat, 15 anys, i que ell fos de la Vila i jo de l’Altra Banda no ajudava a relacionar-nos massa». Miguel recordà quan Soldevila i Redó li van anar a explicar la idea del llibre d’història, una guia literària i la recuperació de la memòria història de la guerra civil; que l’obra tindria dos volums i que doblaria el cost, no li ho van dir fins unes mesos després; la sentència: «no patiu que el llibre es farà», dita pel batlle al despatx d’alcaldia, va fer que els impulsors del treball marxessin alleugerits.

Miguel aprofità l’acte per fer pública la voluntat de declarar Llorenç Soldevila, fill il·lustre de Monistrol i que l’Ajuntament ja treballava en la redacció de l’expedient corresponent. La muller del Llorenç, l’Àngels i el seu fill en Roger, van rebre per part de l’alcalde, els dos primers exemplars impresos de “Monistrol de Montserrat. Un miler d’anys d’història”.

Josep Batlle, que ha aportat els seus saberuts coneixement sobre la medievalitat monistrolenca, agraí l’haver estat convidat a participar en el projecte empès per Soldevila i a fer pública la seva feina novament, ara en una obra de vocació enciclopèdica. David Blasco, el més jove de la colla, destacà, tot i el tracte breu en el temps amb el Llorenç, la intensitat amb què es feu: «tenia al meu davant la persona que tantes coses havia fet a nivell cultural pel nostre poble: Art i Esplai, especialista en Verdaguer, Porcel, autor de la “Geografia literària”... A l’encetar la conversa amb ell, se’m va mostrar com si fóssim amics que ens retrobàvem passats uns anys i poc després j ens explicàvem “batalletes” de les nostres recerques monistrolenques. Va ser una experiència mol enriquidora. El seu parlar pausat, acadèmic, solemne, amb tocs d’ironia i un humor fi, el feia perfecte per a mantenir-hi una conversa».

L’acte d’homenatge acabà amb un aperitiu ofert al pati i balcó de Can Gibert amb magnífiques vistes sobre el passeig de la Canaleta, la Bestorre i Montserrat; paisatges monistrolencs que el Llorenç havia assaborit al llarg de la seva vida. Finalment, els autors acompanyants de la cadira buida amb la senyera en record del Llorenç que havia presidit tot l’acte, van signar durant una hora i tres quarts una vuitantena d’exemplars; feina que es perllongaria el dia següent, diada de Sant Jordi.