Editorial Aymà - 1966 - Barcelona
Pous i Pagès, ànima tota ella moviment, se sentí dins el seu element i polemitzà, orientà, produí i donà al públic. Una novel·la (Quan es fa nosa, 1903) i un recull de narracions (Empordaneses, 1904) conegueren l'èxit. Una comèdia estimada avui com a clàssica dins la història del teatre català (L'endemà de bodes, 1904), més encara que passar desapercebuda, fou malentesa; s'hi veié un naturalisme pintoresc, quan l'autor en rigor s'allunyava del que estava en voga al començament del segle. Home profundament lligat a la terra i als seus costums, el que el preocupava i el que ell enfondiria sempre en la seva obra de creador és el caràcter peculiar que hi prenen els conflictes humans, sobretot el de la generositat de cor enfrontada amb l'egoisme i el de l'energia viril enfrontant-se contra les forces hostils del món. És segons aquell propòsit i dins aquesta problemàtica que Pous i Pagès escriví el seu llibre mestre, bella fita en la novel·lística catalana, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912). [...]
Pous i Pagès revelà en tota ocasió una gran ànima. Parlà quan hi havia perill a fer-ho; callà, per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar. En els seus darrers anys es trobà ésser, i el trobàrem que era, no sols un degà dels escriptors catalans, sinó un centre moral en la vida anguniada del país. Els vells el respectaven perquè el sentien, com ell volia, conservador lleial de tot un llegat pairal i humà que no es pot malbaratar; els joves l'estimaven perquè el veien obert, tot ell projectat cap al futur, inquiet d'una ingenuïtat generosa que els assenyalava camí i tasca a ells. És en aquesta prodigiosa plenitud humana, igualment rica en el que és gran i en el que és petit, que el confirmarà la seva copiosa correspondència privada, quan vindrà l'hora de publicar-la.
Era empordanès, de Figueres. No ho semblava, però havia passat una infantesa i una adolescència tristes, malaltisses. Sobretot, mancades de tendresa. D'infant, havia perdut la mare i tenia madrastra: una bona dona, sembla, però que ell irritava amb el seu esperit de contradicció, amb unes insuportables i inacabables ganes de discutir-ho tot. No vivia a Figueres, sinó en un poble pròxim a la ciutat: a Avinyonet de Puigventós, on el seu pare era metge rural. I en aquell temps la seva petita vida transcorria presidida per la por. Per a anar a estudi, li calia passar per davant del cementiri. A través de la porta mig badada, es veia l'interior: creus negres, túmuls de terra, nínxols guarnits de corones i flors marcides. A l'escola, una escola pública de poble, hi feia de mestre un vell que li semblava d'edat bíblica, matusalèmica, amb la cara de cadàver entre les barbes blanques. Els col·legials més grandolassos el sotmetien a tota mena de vituperis. Fins i tot el lligaven a la cadira i li ventaven plantofades. A les nits li retornaven aquestes imatges, com espectres. Nits de l'Empordà, amb la tramuntana que doblega els arbres: xiulets, veus fantasmals que es filtren per les escletxes; sons lents, esmorteïts i allargassats de campanes; objectes que es mouen sense que cap mà material els toqui. Per a més dissort, una caiguda li produí una hèrnia. I heus-lo aquí, noi de poble, que no pot competir amb els altres a enfilar-se pels arbres, infant empordanès que no pot desfogar-se fent de tritó entre les ones.