Edicions 62 - 1990 - Barcelona
Fenosa és un home bo, d'una humanitat cordial. Té un esperit equilibrat, i posseeix la saviesa d'un home antic, arrelat a la terra, car sap que l'important és valorar, en aquest ordre, la bondat, la intel·ligència i la bellesa. La seva coincidència suposa la perfecció. Els anys han donat a Fenosa l'experiència, i quan alguna volta li pregunto per les seves lectures, em contesta complagut que alguna cosa actual, divinament passada de moda; potser, l'Aminta del Tasso. Fenosa és un gran lector de poesia, i posseeix un sentit segur per a detectar-la allà on es pugui trobar. No debades els poetes han estat els seus amics: Éluard, Ponge, Carner, etcètera. Si hi pensem una mica, descobrim que, en realitat, la seva escultura és poesia corporeïtzada: corporeïtzada per al tacte.
A la mansió que Apel·les Fenosa té al Vendrell acuden els seus amics a visitar-lo. Allí he conegut Joan Gili que d'Oxford ve a passar l'estiu a la casa que s'ha construït a Sant Vicenç de Calders. També hi acuden molts dels seus amics francesos. Nicole, la dona de l'artista, té cura de tot, molt graciosament, mentre aquest juga una partida d'escacs o parla d'algun moble en restauració amb Joan Montserrat. La casa de Fenosa és noble i antiga, amb salons amplis, un jardí romàntic i unes torrasses medievals severes. Cap al tard, quan la llum esdevé tamisada i irreal, se sent de sobte el guirigall de les falcies. Això s'esdevé de cop i volta, sense pensar-hi, i deixa al seu darrere l'espai tot buit.
Fenosa ha treballat molt aquest estiu i ens ha donat una obra mestra amb el retrat de Nicole, la seva dona. Fenosa treballa intensament, però no insistentment en una obra, per la raó que la intensitat no pot mantenir-se gaire temps. Acut al fang diverses vegades al dia, i el deixa. El preocupa, sobretot, la frescor i l'espontaneïtat d'allò que està fent; és a dir, el preocupa allò que sorgeix de les seves mans sense que prèviament sigui en la seva ment. Creu en la bellesa de la Creació, i igual que els grecs, sap que el cos humà és la suma i el compendi del creat. Déu fou el primer escultor creant, del fang, el cos de l'home, i això que es reflecteix del Gènesi és una cosa d'una significació tremenda. Fenosa, amb la seva escultura, cerca el tremolor del creat, la creació com a cosa esqueixada del caos. Per això les seves obres estan dotades d'una organicitat gairebé prehistòrica en la seva delicada rudesa; són balbucients i feridores, i participen de l'ensonyament de la sang, però també d'allò que es crispa en la duresa dels minerals i en la passivitat dels vegetals. Hi ha un batec subterrani, en tot, que ve de molt lluny i s'imposa orgullosament, com una força desformada. Xiula el vent al cimal dels arbres, en els braços alts de les dones-liana, de les dones arbusts, de les dones-aus, mentre sona espaiadament la caramella encantada de Pan.
Sóc a la platja de Sant Salvador amb Apel·les Fenosa i uns amics. Ara fa precisament l'oratge que hauríem desitjat per a l'agost i, tanmateix, la platja, buida ja de gent, té un punt de malenconia suau. Alguns banyistes, allà lluny, emergeixen de la mar platejada mentre uns nens juguen a l'arena. Sento els seus crits engrescats, però aïllats i distants, com milotxes deturades en l'aire. Passegem vora l'escuma de les ones i, de tant en tant, Fenosa es deté i recull un arbust o un còdol. Els examina amb atenció. Ara és el cadàver d'un peix el que contemplem pensarosos i, com en la darrera seqüència del film de Fellini, el seu ull, ert i inexpressiu, sembla concentrar l'absurd d'allò que es aquí i existeix. [...]
La platja s'ha quedat definitivament solitària. Hi ha papers bruts a l'arena, alguna botella buida de Coca-Cola. Contra el fons rutilant del cel, els ocells retornen segurs cap al sud en grans estols. Ens n'anirem de seguida, i, tanmateix, restarà, invariablement igual a si mateix fins a la fi deis segles, això que Homer, en la seva ceguesa il·luminada, anomenava, sense saber per què, «el somriure innombrable de la mar».