Barcelona amor final

Edicions Proa - 2007 - Barcelona

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Indret: Terminal de Transmediterrània (Barceloneta) (Barcelona)

Del port de Barcelona guardo quatre imatges ben diferents. La primera, la de la joventut, és la de les arribades de les illes Canàries. Si arribava en un mercant, ho feia després de deu o més dies de travessia i atracava de matinada a prop del Portal de la Pau. Si arribava en un vaixell de línia —el Ciudad de Cádiz o bé l'Ernesto Anas­tasio— atracava, després de cinc o sis dies de travessia, en el Moll d'Espanya, que ara és el Port Vell. Recordo al capvespre el rellotge il·luminat en la petita torre que presidia aquell moll, mentre el vaixell lliscava suaument i a mi m'envaïa una inoblidable sensació de llibertat i emparança. La segona imatge del port són els vaixells de la Navy, la Sisena Flota, que patrullava per la Mediterrània en temps de la Guerra Freda. Per a la Barcelona franquista va ser un respir, una ràfega d'alegria: es podien visitar els vaixells, i no he oblidat l'emoció de pujar a les grans llanxes de desembarcament, en les quals uns amables mariners ens duien fins a dalt de l'impressionant portaavions. Els carrers i els cafès es van emplenar d'aquells nois vestits de blanc que van dur el jazz a Barcelona. També vam recobrar la figura del pràctic, sovint un capità retirat de la Marina que coneixia molt bé el port i que, quan arribava una nau de gran tonatge, l'anava a buscar en un petit falutx a la bo­cana i en prenia el comandament fins a l'amarratge.

La tercera és una imatge de maduresa, i correspon a unes altres arribades de Mallorca, on durant vint anys vam passar unes setmanes de vacances cada estiu. Hi érem tots, la Mariona i jo, la Mònica, la Joana i el Carles. Viatjàvem sempre en els ferris on carregàvem el cotxe amb l'equipatge. En sortir de Barcelona, de nit, i en arribar-hi, al matí, sempre ens acomiadava o ens donava la benvinguda, des del cementiri de Montjuïc, l'Anna, la filla morta l'any 1967. L'última imatge és del començament de la senectut: la mort de la Joana ha fet especials i més entranyables les vistes del port des del lloc del cementiri on ara reposa en companyia de la seva germana.

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Indret: Estació de França (Barcelona)

Estació de França (1946)

Vas tornar de la guerra amb un barret
petit de tela caqui militar:
del dret, de soldat ras, de l'inrevés
amb els galons d'oficial.
Vas fugir cap a França quan en Líster
anava afusellant els desertors
pels camps i pobles vora la frontera,
i et vas salvar fingint que eres tinent
de voladures a la retirada.
Jo tenia tres anys quan vas tornar
del penal de Santoña.
La tendresa t'havia abandonat:
com el país sencer,
t'anaves convertint en un feixista.

Anaves a Girona a treballar
en aquells trens tan lents de la postguerra.
Feies obres senzilles: era el temps
de la manca de ferro, construïes,
amb murs de totxo i voltes de maó,
cases de pescadors als petits pobles
dels quals parlava en Pla, frescos i nets
com les lluents escates d'aquells peixos
que emplenaven les barques a l'albada.

Cada dissabte el tren duia retard
i s'anava fent fosc sota la volta
de ferro i vidre a l'Estació de Franca,
amb l'olor de carbó de les andanes
i el mostrador mullat de la cantina.

Des de lluny, ella i jo et reconeixíem
entre els vagons, el fum i la gentada.

Ara m'estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d'aquell infant.
On s'acaba la volta hi ha la nit
tan fosca com les nits de la postguerra.
El rellotge groguenc damunt les vies
marca l'hora del tren de la mort,
al qual puges avui amb el barret
militar del cantó oficial
per volar els ponts durant la retirada
d'un temps que mai no ens tornarà a buscar.

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Indret: Pla de l'Ós (La Rambla) (Barcelona)

L'avi i l'àvia paterns van tenir un restaurant a la plaça Reial, vora la Rambla, i una pensió per a dependents de comerç al carrer del Carme, també al costat de la Rambla, on el meu avi va agafar el tifus en la famosa epidèmia del 1914. També va ser el lloc on el pare, d'infant, es va fer la cremada que li travessava la cara. Jo estava tan acostumat a veure'l així que vaig tardar molt a ser conscient de la importància que per a ell havia tingut aquell fet. El pare i la mare van viure els seus últims quaranta anys al carrer Pintor Fortuny, davant l'estàtua del pintor, on jo també vaig viure de jove, fins que em vaig casar amb Raquel. Vam tenir la primera cita davant de la rellotgeria Jordà, a la plaça Catalunya, que tenia a la façana tota una sèrie de rellotges marcant  l'hora de les capitals del món. En la gran nevada del 62, Raquel i jo passejàvem meravellats per la blancor impensable de la Rambla i el Paral·lel. Era el temps que vaig escoltar per primera vegada i última Gabriel Ferrater. Va ser en un local del SEU (Sindicato Español Universitario) del carrer Ca­nuda, on va fer unes classes sobre Foix. No recordo res del que va dir i, en canvi, no he oblidat la bellesa de la noia que anava amb ell i que va romandre al seu cos­tat com una esfinx durant tota la classe. També eren les nits del Cafè de l'Òpera, on solia haver-hi una tertúlia de caçadors, algun amic i jo, i algunes putes. Eventualment, venia un senyor molt vell que els feia classe d'anglès perquè poguessin entendre's amb els mariners americans. El jazz també ha estat, per mi, a l'entorn de la Rambla: al vell Jamboree, on Joan Petit m'hi va dur per primera vegada, quan tocava Lou Bennet, i on molts anys més tard vaig escoltar el saxo del meu fill Carles i, per última vegada, el d'en Ricard Roda.

Fins i tot he fet d'arquitecte a la Rambla. En Buxadé i jo vam calcular i construir l'estructura del que se'n diu "l'edifici intel·ligent", davant de la Boqueria, que té onze soterranis, i també vam reparar el monument a Colom, que per dins estava absolutament rovellat i a punt de caure, l'any 1982. Em sento lligat a la Rambla, emparat per la Rambla. Vagi on vagi, si tanco els ulls, puc sentir, a sota, la multitud avançant lentament entre les dues fileres de plàtans i, a dalt, entre les fulles, l'estrèpit de l'altra multitud, la dels estornells al crepuscle. I, mentrestant, des de la Rambla, puc veure, al fons del carrer Pintor Fortuny, les finestres familiars il·luminades

Autor: Joan Maragall i Gorina
Indret: Cafè de l'Òpera (La Rambla) (Barcelona)

 

He deixat a la Rambla l'homenatge

d'un vetllador de marbre a un finestral

voltat pels plàtans, com una postal

d'un turista d'hivern entre el brancatge.

Cafè   de l'Òpera, vell i lleial

a les ombres deutores d'un llenguatge

que naixia dessota l'engranatge

de la lectura de Les Fleurs du Mal.

Dels anys d'estudiant d'arquitectura

em queda un rerefons amb Baudelaire

i nits de putes i literatura.

I també un àngel que, entreobrint les portes,

torna fidel, joiós, a revifar

els miralls entelats, les flames mortes.[1]

 

[1]  , Barcelona: Edicions Proa, 2007, p. .

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Indret: Rambla del Mar (Barceloneta) (Barcelona)

Retorn de vacances

 

El vaixell blanc navega a poca màquina

i, amb un fil invisible, les gavines

planegen com estels sobre el deixant

de les aigües del port. Passem davant dels murs,

resseguits pels xiprers, del cementiri.

Des d'allí ens vas donant la benvinguda,

tu que hauries pogut estar amb nosaltres.

Tindries disset anys.

Tots els retorns per mar acaben davant teu.

El vaixell blanc fendeix l'aigua en silenci

i els murs amb els xiprers

són un penya-segat damunt del port.

Cauen els anys al fons de l'aigua fosca

on atraca el vaixell.

Tots els retorns per mar acaben davant teu.