Perifèrics - 2010 - Palma
A la sortida de missa primera del diumenge 19 de juliol, Inca era ocupada per falangistes i militars sense cap mena de resistència. El coronel en cap del Regiment d'Infanteria i el cap de la Falange local, amb la tropa i vuitanta milicians, envaïren l'Ajuntament, posaren la pistola contra el pit del darrer batle de la República, ocuparen Correus, Telègrafs, Telèfons, l'estació del tren i la Casa del Poble a punta de pistola i fusell, i evitaren una possible vaga general convocada per l'esquerra en defensa de la legalitat vigent. Els falangistes van treure fora totes les persones d'esquerra que eren dins la seu dels socialistes, les van fermar amb cordes com si fossin delinqüents i les van tancar en un calabós del soterrani de la caserna militar.
Devers el migdia del 16 de febrer, en Dídac Moragues sortí de casa seva i s'adreçà al col·legi electoral de Sant Domènec, escortat pel fidel Martel. Ambdós sabien que havien triat la mateixa opció política. El vell lleó liberal, amb la seva papereta, assumia fins a les darreres conseqüències la defunció del seu món, de la seva classe. Tots dos homes van enfilar l'antic carrer del Mercat, van encanar el de Sant Domènec, van creuar la placeta del mateix nom i van entrar dins el claustre del convent. Un cop van haver dipositat la papereta a l'urna, van abandonar el local i els presents van girar la vista cap als dos homes. Expectants, els membres de la mesa van fer càbales sobre el sentit dels seus vots. A la fi, tant el president com els vocals van donar per fet que, malgrat que en Dídac Moragues s'havia donat de baixa del Partit Liberal, havien votat la coalició de dretes. Però, dret al llindar del portal, un home se'ls mirava fixament. I, quan el senyor de Tofla passà per la seva vora, li va dir a sota veu: «Vostè és un traïdor a la seva classe i al seu llinatge.» Aquella actitud intolerant, agressiva, pensà el vell liberal, era el presagi d'una amenaça que ja era en boca de tots els ciutadans d'ordre, la rebel·lió contra la legalitat vigent. No s'equivocava. Així, quan va abandonar la plaça de Sant Domènec, es girà cap a en Martel, que el seguia dos passos enrere, i li va dir: «Però què fas, home. Acosta't.» I quan aquest va ser a la seva altura, l'agafà del braç i va somriure.
En Jaume li explica que la vida a la capital del Raiguer era tibant. Havien passat moltes de coses. Havien habilitat un cine, el Modern, per allotjar-hi els presoners polítics, puix que la presó de Sant Domènec i la Caserna d'Infanteria eren plenes de gom a gom. Els primers que van anar a buscar els falangistes van ser els anarquistes de La Justícia. En Beltran, en Bestard, en Buades i en Fiol van ser sotmesos a consell de guerra sumaríssim i, a l'alba, van ser executats, amb l'esquena contra el mur del cementiri rural, els dies 22 de juliol, 19 i 31 d'agost. En Gomes, el mateix mes d'agost, fou assassinat a garrotades per sis falangistes. En Maimó, en Quesada, en Sampol i els Valls, pare i dos fills, van ser assassinats per falangistes entre el 19 d'agost i l'l de setembre i van ser donats per desapareguts.
El carrer Major era el centre neuràlgic i social de la capital del Raiguer. Tots els diumenges, a la sortida de missa darrera, en Joaquim Dídac era a La Constància per fer la partida de caramboles, modalitat lliure, corresponent al campionat illenc de la seva categoria. Demanava un cremat —una cigarreta de tabac ros de contraban anomenada així per despistar la guàrdia civil, per si de cas es presentava d'improvís. En Mateu Collera, el conserge de La Constància, campió de carambola en la modalitat del quadre, a tres bandes i de fantasia de les Balears, va ser el seu mestre. Els diumenges, ell gaudia d'aquelles estones d'oci, de la fumassa que farcia el local, dels seus amors platònics, dels seus somnis, de l'avidesa per viure folles aventures, de la fressa del carrer Major, de contemplar les façanes de les seves cases que portava en la memòria una per una... i d'aquella adolescent que es gronxava a la plaça de José Antonio Primo de Rivera, abans, durant la República, de la Llibertat. Ara i adés se li alçava la faldilla. Ella el mirava i reia. I ell romania assegut en un pedrís amb l'esguard clavat entre les seves cames separades. Una sensació agredolça l'escometia de front. També les motos eren objecte de la seva silenciosa admiració. Les Lube, Montesa, Clua, Harley-Davidson..., i estris rudimentaris com les geleres de fusta, per exemple. Cada matí, ben dejorn, en Nofret, un homenet geperut, repartia barres de gel amb un carro estirat per una mula negra com el carbó, vella i rabassuda. Una barra de gel servia per a vint-i-quatre hores. La gelera s'obria per alt i el glac trossejat es col·locava sobre un serpentí de plom que xano-xano adquiria la temperatura del glaç. El serpentí es comunicava amb una aixeta situada al davant de l'aparell i a la part exterior.
L'Hispano-Suïssa, bon punt va haver deixat enrere la vila de Lloseta, enfilà l'empinadíssim camí de Can Sec, ubicat al mateix cor del territori de Tofla. La costa pedregosa serpentejava i s'abocava sobtadament al cim del turó, allí on, d'improvís, s'ajeia, mandrós, el crepuscle i envaïa d'ombres fressoses l'indret broix. Rere el cotxe surava la persistent remor d'una polseguera neguitosa que recordava al vell lleó liberal els anys de la seva joventut. De sobte el seu esguard va anar a trobar els lledoners que protegien el casal de la fúria intermitent de la tramuntana. I fou llavors que es refermà en la idea que els records que deixen cicatrius inesborrables a l'ànima mai no volen ser silenciats.
Sense adonar-se'n, doncs, es trobà al bell enmig de la clastra empedrada de Can Sec, escomès per innúmers solcs de llum lletosa i la lluor decadent dels dolls d'aigües cascadejants. L'Hispano-Suïssa s'aturà su-ran la fontana que presidia l'espai guarnit per la isarda tendresa de rosers d'enfilar, altíssims. Sol·licità l'ajut d'en Martel per saltar a terra. Davant els seus ulls lluents es representà la mateixa cerimònia de cada any per les mateixes dates. Cap canvi, cap sorpresa, cap sobresalt, i alhora tot radicalment distint. Aleshores feia tres mesades cosseres que havia abandonat el Moll. Havia passat la tardor a la capital del Raiguer i ara, passat Reis, es traslladava a Tofla amb la intenció de brufar amb la família i els amics de l'ànima el seu vuitantè aniversari. [...]
En Martel, somrient, s'apropà a l'Hispano-Suïssa, descarregà l'equipatge del senyor de Tofla i anà, sota la pluja, cap a la porxada. El casal de Can Sec, orientat vers el migjorn, romania immers en una silent immobilitat de segles, com embadalit. L'indret semblava flotar, irreal, entre secrets, brolls i murmuris esmicolats. Fins i tot el temps esdevenia quelcom estàtic i l'entorn una mena de complanta intemporal. En Dídac Moragues evocà la vida consumida, la desfilada erràtica dels anys anats de puntetes, sense estridències, les estrelles parpellejants que penjaven de les nits altes i la remor de la font sota la incertesa de crepuscles abrandats. Resseguí la blanca façana i l'envaí l'estranya sensació que el casal només tenia vida en el passat. Pensà que les seves nits bel·licoses se li escolaven a l'ensems que les seves albes llumejants, testimoni inequívoc del pas de les hores. Res no en quedava per penyora. Ho sabia.
El casal de Can Sec s'alça a una cinquantena de metres per sota del capcurucull del turó de la Senyora. En un passat remot, abans de la darrera partició, devers una data que es perd enllà de la fosca del temps, Can Negret, Can Jeroni Vell, Can Jeroni Nou i Can Sec conformaven una sola unitat territorial i patrimonial. El casal de Can Sec, d'un blanc immaculat, adés per la seva personalitat, adés per la seva privilegiada situació, orientat vers el migjorn, sempre presidí la immensa possessió i esdevingué el cor i l'ànima del territori de Tofla. L'arxiu encara ara s'ubicava a Can Sec, també la capella i la galeria dels retrats dels senyors de Tofla, l'un a la vora de l'altre, a banda i banda de l'interminable passadís de la planta noble, ordenats cronològicament. A ell li pertoca la dolorosíssima missió de penjar el de sa muller just a la vora del de son pare, en Gabriel de Tofla.
El casal disposava de catorze estances. Fou remodelat al llarg dels segles XVI-XVII i queda configurat per tres cossos amb planta en forma de U que enrevoltaven una clastra orientada cap al nord, amb mirada panoràmica a la serra de Tramuntana i al puig de s'Alcadena. Tres plantes, baixa, noble o primera i porxos. Tres grans obertures a la façana noble sobre l'ample portal amb un arc de mig punt. Aquesta planta donava accés al vestíbul, amb un arc d'ansa de paner, i a la clastra empedrada per còdols faixats amb figures quadrangulars. Les parets de la façana principal eren referides de blanc. A l'altura del porxo, mirant la clastra de darrere, que presentava una galeria porticada amb columnes poligonals, vetllava un rellotge de sol que comptava les hores en silenci. Tenia coberta a doble vessant de teula àrab. L'escala que menava a la planta noble era conformada per graons de test mallorquí i estava protegida per un arrambador de ferro forjat amb poms daurats a cada replà.