Camins de terra

DI7 Comunicació - 1999 - Palma

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Carrer de sant Jordi (Bunyola)

A l'estiu arribava la boldor en els carros carregats de fruita. Especialment apreciades eren les cireres de Biniali, que es presentaven, lluentes i mengívoles, sobre un llit de fulles fosques de cirerer col·locades dins covenets. Anaven a bon preu, perquè eren una llepolia, com les ensaïmades petites, que costaven una pesseta i només es compraven els dies de festa major, o per fer el que en deien una "vega", això és, una festa fora temps.

De Manacor arribaven les pomes més primerenques. Petitones i dolces com bresca de mel, resultaven molt apreciades tant per menjar a taula com per fer-ne arrop o confitura. La flaire d'aquest fruit temptador visitava els pobles quan s'estrenava el setembre; els carros, en aquest mes, ja duien la vela posada, perquè venint de tant lluny cap a les viles del Pla o del Raiguer, sobtava qualque barrumbada de les que solen fer en acabar l'estiu.

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Carrer de sant Jordi (Bunyola)

Les més tardanes eren les pomes de Sóller, portades pels carretons de l'hivern, que també duien oliva per trencar i per salar. Els carros de Sóller eren grossos i reforçats; també els cavalls que els estiraven eren forts i de bona sang, del contrari, no haurien pogut pujar les costes amb aquells carregaments.

I de Llubí venien els carros plens d'envinagrats, arengades i bacallà. Quina oloreta que feia el carro de Llubí! Les alfàbies, totes amb tapadora i cullerot de fusta, anaven plenes de tàperes, taperots, pebres de cirereta, pebres dolços, pastanagues i olives. Les trinxes de bacallà i la bota d'arengades grosses i lluentes -hi havia qui les anomenava costelles de barril- tenien pressa quan arribava la quaresma. El bacallà d'abans era gruixat i de fil, distint del d'ara, que fa llenques i no té gust de bacallà. Era molt bo, esfilagassat, amb pa, tomàtiga de ramellet i oli verjo.

El venedor d'envinagrat anunciava les seves mercaderies cridant: "Oliiiives, Tàaaaaaaaperes i vinaaagre fort", perquè també en venia, de vinagre. Però no era ell l'únic que anunciava la mercaderia fent servir la veu, tots els venedors ho feien llevat de l'esmolador, que bufava un xiulet. Entre el gremi dels adobadors, l'esmolador és un dels pocs oficis que encara es mantenen vius al carrer. D'ell, el que més s'agraïa per l'oïda, era aquell so d'escala simple que convidava a sortir al carrer amb les ganivetes i les tisores per esmolar. El petit espectacle de la mola enviant un ramell d'espires era també molt atractiu per als més petits.

Capítol a part eren els sanadors, que no acostumaven a arribar personalment als pobles, però sí que hi anaven els seus ajudants a vendre manadets d'herbes curatives i a contar les virtuts dels seus mestres. Guaridors n'hi va haver de molt celebrats, com en Gelat de Consell, que va curar gent de tota Mallorca.

En els llargs anys de la postguerra, alguns mutilats trobaren una manera de guanyar-se la vida: entre dos o tres compraven un manubri, s'aprenien les lletres de les cançons i les feien imprimir en plecs. Els més sofisticats duien fins i tot una mona fermada amb una cadeneta damunt la carretel·la. Arribaven al poble i començaven a fer girar la maneta i a cantar. Després, passaven el capell i venien els plecs amb la lletra de les músiques de moda. Tenien bona acollida, perquè la gent es commovia per la desgràcia -els faltava un braç o duien una cama de fusta- i perquè aquelles cançons eren un dels poquíssims entreteniments que arribaven al poble, llevat del cinema dels diumenges, tan enlluernador!, tan censurat!

Una altra figura permanent als carrers de la vila era el lleter. Però no penseu que duia la llet amb gerres i molt manco en botelles. No. Heu de pensar que s'hagués triat amb molta facilitat. El lleter duia la llet a les cases dins el braguer de les cabres. Sí; el que feia era guiar el ramat pels carrers del poble i munyir al moment la quantitat que cada casa precisava. També era cosa natural contractar una cabra amb el lleter per a qualque infant desnodrit per manca de llet de sa mare. Aquesta pràctica era corrent entre famílies pobres que no es podien permetre de pagar una dida; s'ha de pensar que aleshores els infants mamaven fins als tres o quatre anys.

Ja poden imaginar com quedaven els carrers després d'haver-hi passat la guarda de cabres!

Autor: Antònia Ordinas Marí
Indret: Orient. Carrer de sant Jordi (Bunyola)

Veure fer oli està reservat a un reduït nombre de persones que, en virtut de les més antigues normes de la pagesia, reben bon acolliment i generosa convidada. Els hostes se situen a un extrem de la petita tafona, on el foc de la caldera d'aram, el baf de l'aigua bullenta i l'acidesa de les olives premsades transformen en màgic cada racó del recinte. És una posta en escena plena d'olors i colors intensos mig difuminats pels núvols de vapor que s'escolen per les canyissades del sostre. S'aboca l'oliva dins la tremuja i per una canaleta va a parar al trull, en aquest recorregut es neteja de fulles i de terra i compareix neta i lluenta, com el xarol.

La tafona de Son Bernadàs és una de les poques que encara funcionava fins fa ben poc amb tracció animal. Les bísties que fan rodar la mola havien de ser ben assenyades i no és poca la feina que duu aconseguir-ho. L'animal, amb les cucales posades, espera l'ordre i comença el seu camí circular sense moure's del mateix redol, fent voltar un rutló de pedra viva, aparentment excessiu pels petits fruits negres que s'esclafen baix el seu pes. Així s'inicia la transformació i comença el petit prodigi muntanyenc.

La pasta d'oliva que s'obté va a l'esportinador i el primer oli que d'ella es desprèn és el saborós oli verjo, que s'ha de menjar tot seguint el ritual de tafona, això és, torrar una llesca de pa a la fornal de la caldera i abans que es refredi, mullar-la tota dins el líquid espès que hi ha a l'esportinador i que en aquest primer estadi té un color verd pallós i una olor molt intensa. La llesca de pa torrat, amarada d'oli verjo, s'acompanya amb olives pansides i unes figues seques forneres. Cal assaborir cada bocinada i saber apreciar aquesta afortunada combinació d'àcida dolcesa tan peculiar. Un tassonet de vi perfumat amb clovella de llimona, us farà sentir carregats d'energia i, sens dubte, feliçment iniciats en aquest plaer antic i mediterrani.