Editorial Pòrtic - 1990 - Barcelona
I vingué la compensació: amb el nostre trasllat a Terrassa, el recobrament i una empenta creadora que no s'ha estroncat més. D'antuvi sorgí Pa i vi que clou els Poemes del retorn i on Terrassa ja hi és present: «Plaça del Segle Vint, només mig feta, on m'atura el crepuscle», com hi és, per la mateixa plaça del nostre veïnatge, a Rapsòdia de Garí. Seguiren Els himnes (Premi Carles Riba 1973), les altres dues rapsòdies de Soleia. L'home auroral, Deixant flors a la tomba de Rilke, El gos geomètric, La fulla que tremola, la recopilació de Sobre poesia, l'obra de teatre L'hivern plora gebre damunt el gerani. No menys de vuit llibres en nou anys, més l'edició monumental de bibliòfil amb gravats de J. J. Torralba de L'home auroral, presentada el juny del 1979 a la Sala Gaspar; a l'acte inaugural de l'exposició parlà Miquel Desclot, un altre amic que ho és des que als divuit anys començava la seva carrera de poeta. Aquesta fecunditat que deu a la calma del nostre viure a la ciutat d'adopció és un goig per al poeta.
El benifet d'aquesta situació prové d'un grup nombrós d'amics terrassencs. Anys enrere els lligams de Bartra amb Terrassa eren nuls, si exceptuem que la seva mare hi havia nascut de pare terrassenc de soca-rel, Pau Lleonart, fuster, però se n'anà de molt petita i el seu fill no coneixia la ciutat originària dels Lleonart. El primer contacte fou a través de Cañameras i el segon l'opció al Premi de narracions Ciutat de Terrassa, que guanyà amb Doso -part afegida a Odisseu- i rebé personalment tot just arribat, el gener del 1970. Així se suscitaren les freqüents visites a Terrassa, on Bartra donà un dels primers recitals de la tornada, i el lligam d'amistats.
Quan Bartra, al carrer Mallorca de Barcelona, expressà el desig de viure fora de la gran ciutat en un lloc tranquil i accessible als nostres mitjans, immediatament es mobilitzà un grup de terrassencs i ens oferí un pis, aquest on vivim, propietat de Salvador Alavedra, amb l'agradable veïnatge, a la planta baixa, d'un taller de ceràmica. Ens el moblaren i proveïren per complet i el dia 15 de febrer de 1971, coincidint feliçment amb el final de l'angoixa per la malaltia ja vençuda, ens hi instal·làrem. Aquell vespre visquérem una altra de les emocions de la nostra tornada en veure'ns voltats de tot el grup d'amics, a la nova llar. Quan ho vam descriure per carta als familiars llunyans, els vam dir: «això només ens podia passar a la nostra terra».
Era conscient de la proximitat de la mort i l'acceptava amb una tranquil·litat astoradora, ell que havia estat tan amant de la vida, el poeta de la vida. Parlava de la mort amb placidesa, serenitat.
—No sé per què té tanta por la gent de la mort, no en fa gens de por, és com entrar a la mar blava...
—Se'n va anar perquè no podia suportar veure'm morir...
—No tinc por de la mort...
—...l'únic que em sap greu és fer-vos-ho tan llarg... Ens feia recomanacions. Digué a Eli:
—He vist publicada La noia del gira-sol... No he pogut veure-la representada... Feu que es representi La noia del gira-sol...
I a mi em digué:
—...la meva obra... Dedica la teva vida a la meva obra... Jo vaig fer-li un petó i vaig respondre-li:
—Sí, Agustí, t'ho prometo.
Eli anotà algunes de les coses que digué ell aquells darrers dies:
—Obre'm les portes infinites...
—No em veig la veu...
—Estic desvinculat, deseixit...
—Si una altra vegada hagués de votar, votaria per la vida i no per la mort. Visca la vida... i la mort.
—El gall ja no canta per ningú.
Aquell vespre del 6 de juliol no pensàvem que començava la darrera nit. Li havien donat sopar —per força, com sempre, ell amb els ulls tancats. Li canviaren la roba del llit, l'acotxaren, i restà adormit, de costat. Vaig fer-li un petó al front i vaig dir-li: «Adéu, Agustí». No em contestà. Dormia profundament... o ho semblava. Eli i jo ens n'anàrem a casa.
A les quatre de la matinada, Eli em despertà:
—Mare, hem d'anar a l'hospital. Han telefonat que el pare es troba en estat crític.
Ràpidament, ens vestírem i marxàrem amb el cotxe que ens havia deixat Cañameras. Trigàrem escassament un quart a arribar-hi des que havíem rebut l'avís, però... ens digueren que ja havia finat. A les quatre, digueren. Probablement quan telefonaren ja era mort.
Entràrem a l'habitació. Estava tan quiet com quan l'havíem deixat, només que, ara, cara enlaire i amb la boca entreoberta que se li veien una mica les dents. Vaig fer-li un petó al front, com el vespre abans. Tampoc no me'l tornà.
Era el 7 de juliol de 1982, dimecres.
Ens preguntaren què volíem fer i l'única cosa que vaig pensar fou telefonar als Cañameras. Vingueren immediatament, Jaume i Teresa, i fou ell qui disposà tot el necessari.
Mentre els esperàvem, aclaparades, només seguérem en silenci. No se m'acudí de preguntar com havien estat els seus darrers moments, tan atuïda com estava. Només l'endemà passat, quan vaig veure un diari que havia posat cruelment el titular «Agustí Bartra morí sol a Terrassa», em vaig sentir ferida fins a sagnar i vaig adonar-me d'allò que no havia fet. Si ningú no m'advertí que la mort era propera, si no vaig poder endevinar que aquell son profund portava al final i quedar-me al seu costat les darreres hores, hagués almenys demanat a aquells que presenciaren el seu últim instant que m'expliquessin com havia estat. No morí sol, però foren uns estranys, uns professionals, els qui li feren costat. Jo no hi era! No en sé res. No vaig preguntar i ara no podré saber-ho mai. Vull imaginar-me que s'extingí lentament, plàcidament, que sense sotrac passà del son profund al son definitiu, però no sé res de cert, i serà un remordiment que em burxarà sempre i sempre més em diré que la d'aquell diari fou una crueltat justiciera que jo havia merescut.
Havia començat en mi el dolor per a sempre. Ja només vaig veure'l a través del vidre: una cara allisada, petita, sense el marc dels cabells, que no semblava la d'ell. «Jo ja no tindré rostre...» L'Ajuntament de Terrassa es féu càrrec de l'enterrament, li destinà un panteó. Eli i jo fèiem un nus de tristesa i sofrença voltat de l'afecte, de l'aflicció dels amics millors, alguns dels quals portaren el taüt des de la capella fins a la tomba oberta. El batlle de Terrassa, Manuel Royes, féu un parlament d'exaltació del poeta, terrassenc d'adopció. Després Miquel Desclot digué aquestes paraules:
—L'any 1978, fa quatre anys, Agustí Bartra escrivia aquest poema que ens deixava per a quan ell no hi fos, a manera de testament per a tots nosaltres, que havíem d'heretar.
I llegí el poema Quan de mi finalment... Els tres primers versos i els dos últims estaven impresos als recordatoris. Els repeteixo, i després callo:
Quan de mi, finalment, sols restaran les lletres
posades com ocells damunt els cables tensos
dels esperits fidels als himnes de la vida...
(...)
Jo ja no tindré rostre. A mes oïdes d'herba,
el temps farà dringar un cascavell d'estrelles...