Proa (Barcelona), 1994
L'autocar que t'ha sotraguejat per una carretera molt empolsegada et deixa sol amb la teva sorpresa. Una terra nova, tendra amb el verd dels seus camps i dels seus prats flonjos, augusta amb els seus alts espadats, amb les seves cingleres, solemne amb els seus boscos de fulles caduques damunt les aigües ràpides de les rieres. Res de semblant no entrava a l'esquema que t'havies fet o havies deixat que et fessin de la terra a la qual dius que pertanys. Ací tens un tros de veres de la Catalunya real que era de veres fins quan tu l'ignoraves. La llum d'aquesta terra en certa manera nòrdica, d'aquesta terra finament freda, d'ulls blaus i de cabells rossos, gòtica, matisa el teu quadre d'un senzill poble d'ingenus ibers apressats a aturar-se a les deus de la gran civilització després d'haver fet alguns estralls amb la "falcata" per salvar l'honra del nom. Aleshores, nét i besnét de fadristerns d'aquestes cases muntanyenques, imagines, sents, saps que és més sòlid el lligam que t'uneix al món modern, a l'Europa que va néixer en temps de sant Agustí.
Però deixem-nos de jocs puerils. Si és cert que "véns" d'aquesta terra, si és cert que aquesta terra t'ha marcat a través dels homes de la teva nissaga que hi visqueren i que hi moriren, ¿qui sabria dir com? Massa subtils són els fils que ens lliguen als llocs i al passat. Dius que aquesta terra és teva. Ací la tens. Camina per aquests camps, sota aquestes arbredes, puja per aquest camí fins a aquella carena, mira la fosca blavosa de l'obaga. Que t'acontenti i t'alegri la novetat inacabable de la terra que, qui sap per quin cap, recomença en tu el que ets.
Aquestes mateixes situacions i un panorama semblant, que fan del lloc un privilegi de claror i d'horitzons, es gaudeixen des d'una de les residències més senyorívoles del Collsacabra: Les Planes. Des de la carretera i lloc de parada dels autos de línia, una discreta i aromada avinguda de til·lers, flanquejada per boixos, s'obre davant la plaça enllosada de l'entrada principal de l'edifici, que un avet gegantí acompanya. Tot impressiona per la presència d'un caràcter ordenador. Algú ha fet posar aquesta pedra, aquell fanal, la rajola, la inscripció. Si entrem, aquest ordre, la pulcritud, l'amor a les coses, ens sobtaran a cada instant i per tot arreu on adrecem la mirada. La capella, amb un retaule bellíssim de Pere Serra, resumeix aquestes reflexions. La sala de la biblioteca les clou i ens hi identifica completament: ací ha viscut un senyor, i ell segueix presidint-ho tot, continuant-ho, vetllant-ne la presència i el to. Tots els valors aplomats i subtils que concorren en aquesta casa provenen d'una sola personalitat que sabé reunir-los i donar-los un sentit.La casa es remata amb una poderosa torre que té un ampli mirador als quatre vents. Una rampa porta des de la part posterior a la masoveria principal i a la gran era, on es reuneix al caient de la tarda el ramat d'ovelles. Més enllà, en un pla lleugerament corbat, s'alça el pedró de la Mare de Déu de l'Alzina, entre quatre plançons i dos pedrissos. El jardí de Les Planes apareix amb tota la seva magnificència, presidit pel gran avet fosc. Als vidres dels finestrals de la torre es reflecteix el sol. Les postes de tardor vistes des d'allí solen ser magnífiques, amb tota la lentitud dels temps i l'amplària excepcional del cel. Les teulades dels petits xalets i d'algunes grans torres, amb els petits parcs al voltant, distribueixen llurs grisos i llurs verds foscos en el conjunt rossenc amb clapes vivament verdes del paisatge. A l'una banda, al sol, el bosc de roures, a l'obaga, la fageda. L'allargassada silueta del poble es confon, a la llarga, amb el fons dilatat de la Plana de Vic.
Així com Santa Maria de Corcó es distingeix pel seu caràcter industrial, Cantonigròs ha fet fortuna com a lloc d'estiueig i residencial i s'ha fet conèixer per activitats culturals notables. Abans més que no ara s'hi anava de convalescència. Però aquestes observacions d'ordre extern, no tindrien cap interès si no revelessin l'origen de certs aspectes que presenta el poblet: les torres, els xalets, un gran edifici en construcció, més fondes per habitant que cap més poble del Collsacabra... Cantoni pertany administrativament al municipi de Santa Maria de Corcó; eclesiàsticament només fa pocs anys que és parròquia. Tot és edificat del segle XVI ençà. Fou aleshores que un tal Antoni Prat, anomenat també Toni Gros, adquirí un tros de terra del mas Ententes, de la que llindava amb les de les Planes i que per tant era en un lloc o altre de la carena de Pederneres, per la qual passava al camí ral que duia de l'Esquirol a la Rotllada i cap a Olot; i allí és on avui s'allargassa Cantonigròs.
En Toni Gros, que fins aleshores havia estat masover de L'Ermentera, adquirí al seu tros, uns drets que assenyala puntualment el contracte i que en resum són els següents: fer-s'hi una caseta, tenir-hi un animal de bast, criar-hi un porc i cremar-hi llenya. Com a obligacions es comprometia a tenir la casa endreçada, a llaurar i a conrear la terra i a pagar anualment, el dia de Sant Joan Apòstol i Evangelista, la quantitat de vint-i-dos sous barcelonins en concepte de feu dels Vescomtes de Cabrera. Un cop establert també que el dit animal de bast podia pasturar per les herbes i el dit porc menjar-se les aglans que hi hagués, Antoni pagà dos capons de drets d'entrada, i fou l'amo.
L'escola parroquial de Cantoni, per exemple, reposa en un petit turó, un planell verd, esbandit d'arbres, a tocar el cementiri, davant per davant de la rectoria. Entremig hi ha horta i camps, en la petita vall que es forma entre el poble i el planell. Més enllà s'aixeca una creu missional amb una inscripció i la data. Entre la creu i l'escola s'hi ha fet un camp de joc per als col·legials. Tota l'altra banda la cobreix el bosc.
L'escola és petita, com correspon a la seva funció, però ben aprofitada, magistralment resolta en les proporcions. No desdiu gens del porxo nou de l'església, sinó que hi lliga, concebuts tots dos pel mateix arquitecte, Raimon Duran i Reynals. Està orientada a migdia, però amb la porta principal a l'angle de llevant de l'edifici. De cap a cap fins a la mena d'absis en què es resol per ponent, tota ella és de finestres, àmplies i gracioses, de vidrieres clares, amb suport i bigam de fusta. Sota la teulada, hi ha un fris estiregassat amb una inscripció llatina: Initium sapientiae timor Domini. És a dir: El primer que s'ha d'aprendre és el temor de Déu.
Moltes vegades assegut en el porxo de l'escola he pensat en aquesta sentència, sovint quan a dins hi ha el silenci buit, la quietud provisional, olorosa d'absència, del temps de vacances. Les cortines interiors, blaves i una mica descolorides, les persianes mecàniques mig abaixades, un esvoranc recent al mur, donen testimoni de la vida. La creu de l'absis era torçada d'un llamp.
Llavors, a l'estiu, passen uns núvols grans, a l'atzar, sobre la petita teulada vermella, i tot té molta llum, fins a dalt de Cabrera que brilla al sol damunt els espadats violents. Part de baix s'escalona en dos rengles el poble, i hi ha uns moments que no es veu ningú, ni una persona, ni res vivent que es mogui. Pot voleiar una peça de roba a les eixides, una mica de palla a la plaça. Tot és quiet. Són les hores mortes del dia, en un dia qualsevol d'un de tants estius. És quan la calma assoleix la sensació d'infinit, i que el poder superior és aquí mateix, sobre el serral de Rupit, a la poblada inclinació de Padarneres, entre la riera de les Gorgues i la de Balà, a la vista de Bellmunt, de la Plana de Vic, del Montseny i del Cadí. Els xiprers del fossar, el cloquer i la creu de missió s'alcen tant com poden; sembla que estiguin de puntetes.
La idea de fer un concurs de poesia sorgí de dos joves que sojornaven a Cantoni per motius de salut. S'hi havien conegut, i en les llargues estones de repòs a què els obligava la convalescència de llur malaltia s'havien fet molt amics, malgrat que un d'ells s'estava en una fonda del poble, tot sol, i l'altre vivia amb algun familiar en una torre una mica separada de la població. Es deien, per ordre d'edats, Joan Triadú i Jordi Parcerisas. El primer fou el qui s'encarregà de la realització: en parlà amb el senyor rector de la parròquia, mossèn Feliu Vila, no pas perquè el projectat concurs hagués d'ésser de caràcter religiós, sinó perquè només l'autoritat eclesiàstica podia, fins a cert punt, emparar un acte cultural sense passar per l'autoritat civil, la qual no l'hauria autoritzat o bé hauria exigit que fos tot o en bona part en castellà i amb intervenció i predomini de les persones designades per ella. Mn. Vila acceptà la proposta, com un acte, fet totalment en català, durant els actes de la festa de sant Roc, patró de la parròquia i com a arrodoniment cultural de les celebracions religioses i cíviques de la festa major.
El primer concurs fou convocat per al 17 d'agost de 1944. La convocatòria es limità a un cartell fet a mà per un estiuejant i les bases escrites a màquina i posades, com el cartell, a la porta d'una fonda. Els premis es limitaven a diplomes fets a mà i mencions purament honorífiques. L'acte tingué lloc, presidit pel senyor rector, a l'escola estatal de noies. Els participants llegiren ells mateixos les obres presentades o se les feren llegir i el jurat deliberà després d'escoltar-ne la lectura, davant d'un públic d'una trentena de persones, residents a Cantoni i principalment familiars dels concursants. Mn. Vila, a més de presidir l'acte presidia el jurat, del qual aquell any formaren part els senyors Antoni Solà, de Vic, J.M. Batlle, de Barcelona i Joan Triadú. Al començament i al final de l'acte el senyor rector resava un parenostre i l'Ave Maria amb els assistents i es deia l'Àngelus en el moment corresponent.
La bona acollida que tingué entre els qui hi assistiren motivà que ja l'any següent el concurs fos més concorregut en tots sentits. Des de llavors s'hi introduí la pràctica d'un parlament inicial, breu, a càrrec de Joan Triadú, el primer dels quals, l'any 1945, fou dedicat a Verdaguer del qual se celebrava aquell any el centenari del naixement. Com que augmentà la participació de concursants el jurat s'hagué de reunir prèviament i només foren llegides les obres premiades. A les bases s'indicava que els treballs s'havien de presentar en català. Aquell any amb l'acabament de la segona guerra mundial i el seu desenllaç favorable als aliats, hi havia una mica més de tolerància sobre la qüestió en els actes organitzats a l'empar de l'Església. Els premis del segon concurs comprengueren, a més de diplomes fets a mà, alguns llibres, corn les Obres completes de Verdaguer, oferts pel senyor Manuel Perdigó, el qual passà a formar part del jurat i des d'aleshores i durant uns quants anys fou l'únic suport econòmic del concurs, o almenys el bàsic (unes 500 pessetes). Fou ell també el qui convencé Mn. Vila de deixar fer l'acte, d'aleshores en endavant, a l'Escola Parroquial, tant perquè era un local molt més adequat com perquè era més idoni per l'índole cultural i per la jurisdicció parroquial de l'acte.
Aquestes determinacions i aquests punts de partida endegaren el concurs durant una colla d'anys, almenys fins el 1951, en què prengué un caràcter més literari i deixà d'ésser, com era fins aleshores, local o comarcal. La popularitat del Concurs entre els residents a Cantoni cresqué molt, els primers anys, gràcies a la intervenció d'un estiuejant, el poeta i excursionista badaloní Jaume Mas i Arenes, el qual guanyà el primer premi tres anys seguits amb les seves poesies entre líriques i humorístiques. Després el senyor Mas i Arenes passà a formar part del jurat, amb Joan Triadú, del qual esdevingué molt amic, i cada any llegí alguna poesia fora de concurs, amb gran satisfacció del públic. Un altre participant i guanyador destacat fou el també resident a Cantoni a temporades, Ermengol Passola i Badia, jove i entusiasta que esdevingué el principal col·laborador de Joan Triadú en l'organització, cada vegada més complexa i treballosa, de l'acte, i hi col·laborà sempre fins a l'acabament dels concursos.
A partir el 1951, després de la mort del senyor Manuel Perdigó, per iniciativa del seu nebot, propietari també a Cantonigròs, Josep M. Vall i Perdigó, el concurs pogué disposar d'uns mitjans econòmics, principalment quant a premis, que l'obrien a la participació de les principals personalitats de la cultura catalana, la primera de les quals fou Carles Riba, el qual a més de premiat passà a membre del jurat i a presidir, de fet, l'acte i el dinar subsegüent celebrat a la mateixa fonda, Ca la Filomena, en la qual residia Joan Triadú. Entre les personalitats convidades al primer acte de la nova època, convertit en homenatge a Carles Riba, guanyador amb el seu recull inèdit Vint sonets (després Salvatge cor), figuraven Marià Manent, Ferran Canyameres, Maria Aurèlia Capmany, Joan Barat, Joan Cortès, Jordi Sarsanedas, Miquel Llor, Jaume Bofill i Ferro i d'altres.
La plaça del Bisbe Font, amb tendes i fonda. Apareix al fons esquerre, de biaix, el campanar, sota la primera casa del carrer del Fossar. La plaça del Bisbe Font ha estat ampliada i té un edifici nou, que, naturalment, no hi lliga. Va bé per girar els cotxes, aquesta placeta, que només té una entrada i una sortida bifurcada. Continuem per la dreta: carrer de l'Església, amb el temple a l'esquerra, com si s'aboqués damunt les lloses. (A Rupit tot sembla que hagi de caure'ns al damunt, i roca, roca per tot arreu, lloses esmolades, graons naturals, carrers sobre roca, confosos els paviments amb els llindars i l'escàs, rar, marxapeu.) Petites tendes al carrer de l'Església, en les quals venen de tot, i ja se sap, espardenyes, porrons, records de Rupit amb les inevitables faltes d'ortografia en les inscripcions, i pintoresques converses darrera el taulell. ¿I els aparadors? (¿Qui no s'ha fixat en el que és un aparador en aquests pobles? ¿I les postals picades d'insectes i menjades pel sol? A les botigues hi ha fresca i sigui al temps que vulgui l'aire de l'interior contrasta vivament amb el de fora (no com a ciutat on tot es dilueix, tot benzineja o tot perfuma). Hi ha alguna fonda, s'hi menja bé i les olors són sanes. Passada l'església i una casa amb dos balcons de fusta, es desemboca a la plaça, la plaça pròpiament dita, amb la casa del forner a la dreta, l'única nova. La plaça té dues porcions: la primera amb una font al mig que sembla un motlle per a pastissos de crocant, amb incrustacions i tot. A l'esquerra la plaça forma un quadrat amb barana sobre el camí que porta a la riera, amb vista a la vall, damunt els horts i la part baixa. A la dreta hi ha l'Ajuntament amb finestra gòtica, i l'escola als baixos. L'antiga presó, amb finestró al carrer, és al fons. En aquest sector de la plaça s'hi solen estendre les veles que cobreixen els balls i els concerts de festa major, per Sant Miquel Arcàngel. [...]
Tornem a Rupit lentament. El poble es presenta, des de baix, com una fortalesa. Si és cap al tard i comencen a encendre's els llums, tot el massís que suporta les cases pren la configuració d'unes muralles. La remor de l'aigua s'esquitlla pertot arreu. Aigua i pedra, permanència i fluïdesa, és a dir, herència i transmissió. Sol entre la multitud daurada del seu retaule, s'ho mira tot, tendre i terrible, sant Miquel Arcàngel.
L'església de Tavertet és d'origen romànic. L'absis s'alça a la vora mateixa del cingle. És dedicada a sant Cristòfol. El senyor rector té una casa relativament gran i ombrejada i ell mateix es fa l'electricitat. El senyor rector és trempat, jove i decidit. Va a caçar, juga a la manilla, llegeix el diari i escolta Ràdio Andorra. En temps de cacera, anant cap a l'antic castell de Tavertet, els conills se li fiquen al mig dels grans munts de pedres que els pagesos han anat traient dels camps per a poder-los conrear; i ell n'ha hagut d'agafar algun amb les mans, després de separar una per una, totes les pedres.
La vida es així a Taveret. Les pedres es poden moure, i si es fa ordenadament, hom pot trobar-se amb un premi, com en el cas del conill. A poc a poc es podria aconseguir que l'aigua circulés pels canons, que la carretera que mor a can Codina planegés fins al poble i que els pals i els fils portessin comunicació, força i corrent. Tal vegada el poble no fóra més feliç, ni menys indiferent, ni deixaria d'ésser un límit. Potser no. Però, i si ho provessin?
Collsacabra té en el cas de Tavertet el parent-pobre rural, així com l'Esquirol ho és com a obrer. L'alegria que pugui tenir ara és aspra, terrosa i esglaiada. Potser tot ve de faltar-li una barana, de cap a cap de cingle, perquè per tot el poble hi puguin jugar a cor què vols els infants.
La gent del Collsacabra puja a Cabrera en un tres i no-res. És una passejada, i es pot fer cantant o resant el rosari. Posats a la Rotllada, que és un dels accessos més freqüentats, la visita al Santuari es pot fer, si se surt d'hora, en un matí i tornar a casa a migdia. Aquests que podríem anomenar romiatges llampec —si no fos que solen dedicar-se precisament a demanar bon temps (i bona pluja) — surten, sovint, amb el capellà al davant, seguit dels escolans i del poble. Passen amb un rumor lleuger pels caminois de la muntanya i alteren un moment el color de les coses. La porta —estreta? — del cel és a dalt. S'hi arriba cantant i resant, a cops de respir i d'alegria. En dia clar, més que mai a la tardor, els horitzons són dilatadíssims. La terra pròpia no és mai un espectacle, ni Cabrera, per a nosaltres, un simple mirador. Molt més que això hi ha el rostre arrugat d'una petita i turmentada pàtria. Primer les masies de la vora, els camins que s'han passat de pujada, les ermites i els pobles de tot el Collsacabra, molt més planers, lliures i purs des de l'altura. Després les altres valls, el curs dels rius: el gran espesseïment torturat de les Guilleries, el trajecte encortat del Ter, majestuós al sol, de meandres rics, i a cada volta un poble, i el pla d'Olot i la Plana de Vic sàviament repartides, amb un ordre concret de seguretat i de confiança. D'extrem a extrem, el Puigsacalm i el Montseny, Montserrat i el Canigó, amb tots els Pirineus de rengle fins al Pedraforca, i de cap a cap en semicercle, la mar, des de les envistes de Provença al pla de Barcelona i al Garraf... Per a nosaltres això no és simplement un espectacle. Diríem, en canvi que allí mai no es fa de nit, car en la fosca i en el silenci, sota les estrelles o dins l'aïllament espès de la boira, s'intueix una presència que bleixa en el repòs i es comunica amb les altures. No hi ha separació entre el cel i la terra.
El Far és encara més impressionant per l'altura i el tall del cingle, però és més petit, més reduït en totes les seves ambicions. Sembla, però, que al segle XIV havia estat el primer del Collsacabra, amb confraria i sacerdot. Com a Cabrera, els terratrèmols li feren molt de mal, però al segle XVII ja tornà a ressorgir. El dimarts de Pentecosta era tradicional la peregrinació al santuari, principalment de la seva parròquia, ja que pertany a Sant Martí Sacalm o Cantallops, a sota mateix del Far i tot plegat a Amer, a la Selva.
Tota la punta del far és guardada per filats, de tant que s'hi perilla. De tots els trencs que presenta l'estructura del Collsacabra, cap no és com aquest, penyal o proa de la Mare de Déu damunt la prolongació extrema de les Guilleries que conflueixen amb la vall d'Hostoles. Penjada damunt l'abisme l'ermita blanca ja no és del domini territorial de les parròquies del Collsacabra, ni d'Osona, encara que pertany, mentre no es modifiqui la divisió eclesiàstica, al bisbat de Vic.