CEIC Alfons el Vell - 2003 - Gandia
Vaig conéixer Gonçal Castelló a Altea, on jo vaig viure la dècada de 1970-80. A les primeries dels anys setanta va vindre Gonçal amb la seua companya Elisabet Orri, acompanyats pel pintor Just Quadrado (que també ens ha deixat) i Anna Banyuls, per trobar-nos i iniciar així una gran amistat, que acabà amb una gran intimitat. En aquells moments, amics com Antonio Gades, que vivia també a Altea amb la Pepa Flores (Marisol), o Carles Llorca, de Benidorm, hi coincidíem sovint amb molts altres d'ideologia esquerrana o independentista, o bé interessats per la cultura. Amb Gonçal vaig trobar una gran connexió; em volia com un fill i així em tractava. Li entusiasmava tot el que feia i s'identificava plenament amb la meva pintura, que, deia, tenia molt a veure amb el missatge d'en Josep Renau; fins i tot, em comentava que si ens haguérem conegut, hauríem sigut grans amics. També eren del seu gust altres pintors, amb els quals es va relacionar també, com Francesc Carreño, Just Quadrado, Joan Genovés o Ricard Zamorano. Jo sempre dic que Gonçal no sols era ell, que ja era prou; a més a més era un gran continent de la nostra història recent, que ho havia viscut en directe i, a través d'ell, enfilaves història viva. Amb Gonçal era un plaer conversar o simplement escoltar-lo. D'altre costat, en el cas de Gonçal, com en alguns de nosaltres, el seu compromís sociopolític, la seua militància per la independència dels Països Catalans i la seua obra era indestriable. Tot va junt i la seua literatura ve marcada pel seu pensament o ideologia, força influenciada bàsicament, a partir d'un moment, per la figura de Joan Fuster, el qual, no cal dir-ho, ha estat al nostre país el gran conscienciador, el nucli que ha irradiat a tothom, però de forma creativa i creixent. Això, Gonçal ho repetia sovint.
Em sembla que el vaig conéixer durant el primer aplec valencianista que férem a Llíria, l'any 1960. Es va alegrar molt en assabentar-se que treballava al costat del mestre Sanchis Guarner, a qui considerava un amic de tota la vida i amb qui havia compartit estudis durant la República i fortes i diverses vicissituds durant la Guerra Civil: mentre el mestre Sanchis arribava a capità republicà, Gonçal fou nomenat cap de l'Estat Major de la divisió 54 del cos d'exèrcit A.
Així mateix, tots dos, un cop acabada la guerra, patiren les represàlies posteriors: quasi sis anys va passar Gonçal a la Model de València, enfront dels vora quatre de Sanchis a la de Montolivet. Posteriorment, mentre aquest era exiliat a Palma, Gonçal hagué, així mateix, de marxar exiliat cap a Madrid.
Més enllà d'una certa semblança biogràfica quant a les vicissituds entre tots dos, Gonçal tenia una profunda admiració per l'obra científica de Sanchis, amb qui congeniava en molts punts de vista sobre el panorama ideològic i cultural del moment, car se sentien nacionalistes i esquerrans de tota la vida, malgrat les condicions adverses que el franquisme els hi oposava. Tots sabem, i Sanchis es trobava entre els primers, l'enorme fruïció narrativa amb què Gonçal va escriure, per fi, la trilogia narrativa desitjada: Sumaríssim d'urgència (1979), sobre els anys a la presó; La clau d'un temps (1982), premi Jaume Roig, en què es reconstrueix el temps històric que va del final de la dictadura de Primo de Rivera a la proclamació de la República, i València dins la tempesta (1987), que narra, des d'aquesta ciutat, els fets històrics des de la proclamació de la República fins al final de la Guerra Civil de 1936-1939. Estic convençut que Sanchis Guarner, atesa la seua forta i llarga amistat, el va encoratjar en tot moment a escriure l'esmentada trilogia.
El cas de Gonçal Castelló és un altre: és el cas d'algú que no va ser acceptat per la societat literària. Tampoc per la d'esquerres. Per quin motiu? Jo us asseguro que no ho sé pas. He estat en jurats, he indagat. Potser perquè no sabia escriure gaire bé en català. Molt bé, i jo dic que el senyor Perucho encara en sabia menys. Perquè jo he vist originals del senyor Perucho, amb tots els respectes ho dic, que consti. Per tant, amb Gonçal, quines causes més hi havia? Va arribar tard a la societat catalana? Era massa radical? Era massa d'esquerres? Massa vell, potser? No va saber tocar les esquenes que havia de tocar? Maria Aurèlia Capmany deia una frase admirable que jo recordo molt: «Llepeu culs tant com vulgueu, però sobretot no us equivoqueu de cul». Clar, qui no s'ha equivocat mai de cul?