Edicions 62 - 1992 - Barcelona
Penso en Gandesa i recordo els amics difunts, perduts rere la cortina de l'oblit: Galban, Alcoverro, Sol, Ruíz, Figeeras, Tapies, Navarro, Lobo, Ramonet i tots els altres. A la caiguda de la tarda, sortíem a passejar vora els sembrats, amb els fumerols de les garrigues cremades al lluny. Vèiem els picots, les mallerengues, les puputs, els oriols contra les feixes. Picotejaven vertiginosament. Feien uns saltets i desapareixien. També vaig descobrir les virtuts de l'orenga, el te de roca, la sajolida, el poncem, el lletsó (em pensava que eren menja exclusiva dels conills), l'herba gatera, el poniol. A l'estiu, abans de dinar, em banyava en els safareigs de les hortes, plens d'una aigua freda i clara, transparent, amb unes voreres de rajola de cup, pigallades per la molsa. Venia el gos de l'agutzil i m'ensumava les botes. Em mirava amb un ull tendre i trist. Recordant els camps de Gandesa, els vaig dedicar aquests versos, que vaig escriure de cara al capvespre, i els vaig aplegar en el llibre El médium:
Elegia a la terra i als morts de Gandesa
Trista flor de desembre
en el vent arrelada,
nodrida per la sang de tants morts que en aquesta terra varen
créixer
en herbes de garriga;
que a la casa paterna
i a les mateixes pluges de l'hivern
foren hostes alegres;
aires grisos, menudes flors boscanes
que, com l'aroma del temps,
perderen les agrestes joies de la primavera.
Tristes joies que graciosament foren atorgades algun dia.
Miserable i seca terra. Avarament intentes
sobreviure a la pols
d'aquestes torrenteres desolades
i a la infinita malenconia del camperol que llaura
sota el crit del voltor.
Dura terra que estimo
en la seva agonia,
dura agonia meva
en el pit aturada.
No, no hi ha sement que pugui fertilitzar la roca.
Nodrida per la sang d'aquests morts que floriren
en aspres farigoles
no t'acompanya res sinó el silenci,
l'abandonada espera,
la immensitat augusta i muda del firmament.
Parlaré ara de la meva casa d'Albinyana. La casa és un laberint d'escales, passadissos, alcoves i salons d'aire entotsolat i vetust. En ella (coneguda per "cal Groc") es reunien durant les guerres civils d'antany els capitostos Joaquim Ibáñez (baró d'Eroles i marquès de la Cañada) i Joan Romagosa, ambdós convertits en mariscals de camp de Ferran vii. [...]
Vaig descobrir-la fa més de trenta anys en companyia d'un gran amic meu (ja traspassat), l'escultor Apel·les Fenosa, el qual, encara que residint habitualment a París, posseeix una magnífica casa-palau al Vendrell, localitat propera a Albinyana. És un casalot antic i enigmàtic, però suggestiu. En una època de prosperitat econòmica, vaig comprar uns horts confrontants amb dos safareigs, arbres fruiters i uns estables que vaig transformar en un annex independent. Em vaig decidir a plantar uns xiprers a la més alta de les tres terrasses escalonades, i a la més baixa a fer-hi una entrada per als cotxes. En conjunt, sembla un lloc agradable per a viure-hi; però la veritat és que no he pogut fer efectiu aquest somni, car la meva feina em reclama a Barcelona encara. Pensant-ho bé, és possible que em decanti a pensar que la meva íntima naturalesa és una naturalesa sàdicament urbana. Com gairebé totes les cases molt antigues, aquesta d'Albinyana està formada per una sedimentació d'estils i la seva primitiva estructura es troba oculta per edificacions posteriors de masses arquitectòniques banyades per una intensa llum solar. [...]
Per aquesta casa han transitat ombres il·lustres de la història. Antoni de Montpalau deixà la seva empremta en la penombra de les seves cambres abans de recórrer adelerat el seu periple inquietant. També ho ha fet l'espectre sangonós del mariscal de camp de Ferran vii, Joan Romagosa (nascut al poble del costat, la Bisbal del Penedès), i el famós baró d'Eroles, autor de Los movimientos de tropas, integrat en la Regència d'Urgell i capità general. L'estament eclesiàstic ha tingut representació en la figura de Sa Eminència l'arquebisbe de Tarragona i en la del bisbe de la Seu d'Urgell, copríncep d'Andorra, grans teòlegs i casuistes ambdós. [...]
Pel que fa a les habitacions de cal Groc, diré que prefereixo (a l'estiu acostumo a romandre prop del safareig d'aigua fresca i verda) el meu estudi, la sala on està instal·lat el televisor, les golfes, on, a través dels arcs, pot contemplar-se la comarca del Penedès, i el meu dormitori, en el balcó del qual canten els ocells. En especial, tinc una parella de merles que s'han acostumat a la meva companyia i que canten meravellosament. En vaig conèixer una a Londres, anomenada Charlie, que m'impressionà per la seva domèstica tendresa. M'agraden els ocells i, especialment, les aus canores dels clàssics.
Les estones més felices són aquelles en les quals em veig acompanyat per la meva família i voltat pels meus amics i fantasmes. Moltes vegades, assistit per la meva muller, cuino per a ells i preparo menús prolixos i minuciosos. Acostumem a entaular-nos (gairebé sempre a l'estiu) sota l'ombra d'una enorme figuera que anomenem, pel seu desmesurat recinte ombrejat, «la Catedral». La figuera, la Ficus carica, produeix sorolls melodiosos quan la bressola el vent, i d'ella surt una irresistible somnolència. Els seus fruits són excel·lents, i es classifiquen per varietats i localismes. El folklore ho demostra:
La figa per ser bona
ha de tindre tres senyals:
madureta, pansideta
i picada pels pardals (Xerta).
La figa, per ser bona
deu tenir tres condicions:
madureta, pansideta
i picada pels moixons (Reus).
La figa, per ser bona
n'ha de tenir tres senyals:
camatorta, secallona,
pessigada pels pardals (Figueres).
Sota la figuera, i en companyia dels meus fantasmes, s'asseuen alegrement amb les seves mullers, els meus amics John Gili (que han anomenat recentment Master of Arts), l'acadèmic Fernando Làzaro Carreter, l'escriptor Josep Carol i Montserrat Carol (aquesta, gran poeta) i la imatge recordada d'Apel·les Fenosa. També hi és present la nostra estimada amiga Mariàngela del Vendrell, amb qui gairebé sempre compartim les aventures dels nostres viatges. Sembla veritablement una benedicció del cel.
Per a mi, la imatge de Banyoles és associada a la dels aperitius parsimoniosos consumits sota els porxos de la meravellosa plaça, gaudint de l'espectacle de les sardanes més ben ballades del món; i a la conversa amb els amics (el poeta Jordi Cots, originari de la vila, el farmacèutic Alsius, el noi Genover, el notari Saura, en Butinyà...) asseguts davant de l'Hotel Mundial (avui malauradament desaparegut) o del Flora; a la botiga del germà de l'historiador mossèn Lluís Constants, on tafanejava i comprava alguns objectes antics, abrandat per la paraula del venedor; al museu Darder, que motivà, en part, la meva obra Les històries naturals, influïda per «les restes viscerals» i la macabra pell humana; a les obres d'habilitació del museu de prehistòria (hi vaig coincidir una vegada amb el doctor Lluís Pericot); a la sortida de la missa dels diumenges a l'església de la Mare de Déu dels Turers o del monestir (ambdós, edificis gòtics); a les llums tremoloses dels ciris quan visitàvem els «monuments» de Setmana Santa; i —per què no?— a l'oca amb peres, a les botifarres dolces i als alls de Banyoles. De tot això acostumo a parlar-ne quan em trobo amb l'amiga Lourdes Güell, filla de Banyoles i autora de la bibliografia més completa de la meva obra.
Tornant una altra vegada al llac, diré que, a l'estiu, m'hi banyava o solcava en barca les seves misterioses aigües. Les llegendes sobre l'estany i els seus contorns són innombrables, començant per les «Tunes», la «Draga» i «Can Morgat». A aquest darrer, unes veus enigmàtiques i embogidores li advertien que tornés immediatament a casa, car pròxim era el perillós naixement de l'inesperat llac:
Morgat, Morgat!
Agafa els bous
i vés-te'n a casa.
Respecte a la zoologia, no fa gaire, vaig llegir un interessant reportatge que al·ludia a la «tortugueta», o «Trops cacriforme», i en el qual se'ns informava que es tracta d'un crustaci de cinc o sis centímetres de llargada que ha sobreviscut amb variacions al llarg de 300.000 milions d'anys (sembla veritablement impossible) i que és considerat un fòssil vivent pels biòlegs. «La població de la tortugueta pot arribar a superar en aquesta zona del pla d'Usall el milió d'individus.»
En els meus temps, l'única fauna apreciable eren els barbs i les carpes de l'estany, el bernat pescaire, la granota i la salamandra. Tots ells niaven els contorns dels estanyols misteriosos: el de «la Cendra», el de «Can Sisó» o el del «Clot de l'Espolla». Mai, però, em vaig trobar amb aquesta deliciosa tortugueta venerable!