Editorial Proa - 2002 - Barcelona
La Mogoda, tercera desena de setembre 1880
Estimat Jaume: acabo de veure a en Candi, qui m'ha mostrat desig de que t'escrigués demanant-te si volies posar l'article de La barretina, d'en Modest Vidal, que ha anat a "La Ilustració Catalana", en ta "Veu". Fes lo que et convinga.
M'acaba de dir D. Antoni López que en Cànovas estava empenyat amb un altre candidat per la canongia; que sería mossen Verdaguer? [Francesc Verdaguer i Balmes]
Vaig desar tan bé les llicencies de la capella de casa López, que et dec a tu, que en les escapades curtes que he fet a Barcelona, no les trobo. Però em sembla que eren pels parents pròxims, no sé en quin grau, i pels hostes. Si tu no te'n recordes, aniré a capgirar ma llibreria, i a mirar full per full on he amagat tal document.
Los Alarbs de la Cerdanya no han aparegut en ta llibreria, tampoc?
Jo estic dormint en mon somni nou; guarda-me'n el secret.
Teu sempre en Jesús i Maria,
Jacinto, pbre.
Cadis, 26 de desembre de 1874
Dintre mon camarot.
Estimadíssim don Mariano,
He arribat, gràcies a Déu, a la primera estació de mon viatge, i al 30 emprenc, a no haver-hi res de nou, la carrera de més pit, que és la de Cadis a l'Havana, aon no penso patir tant com fins a aquí. Al sortir de Barcelona, i especialment al passar l'Ebro, vaig tenir un començament de mareig; i res de nou tinguí fins a Màlaga, aon sabent que el «Guipúzcoa» marxava, deixí el meu barco, que no em volgué tornar ni un quarto, i en prenguí un altre que havia d'arribar un dia abans a Cadis; i com no havia emmanllevat més que els diners necessaris, haguí d'anar a coberta, o, més ben dit, a descoberta, entre soldats i [horrenda refero (refereixo coses horripilants)] en companyia, no d'un bou i una mula, sinó d'un porc que ens venia a morrejar de tant en tant, i a fer música amb sos grunyits, escapant-se de la cort. I tot això, al rigor d'una nit d'hivern a alta mar, entremig d'una colla de marejats, marejat com lo primer, i sens haver pogut, per falla de quartos, menjar res en vint-i-quatre hores.
Comillas, 9 de setembre de 1892
Coratge, amic, mes l'hòrrida galerna
que avui se desinferna,
qui la podrà aturar?
Lo Castell del passat, de torre en torre,
no sents enderrocar?
¿Per aturar eix riu que tot ho esborra, que som tu i jo? Som dos granets de sorra, mes Déu amb grans de sorra atura e1 mar.
Vet aquí, estimat Jaume, lo darrer vers que he escrit en ma celda del palau de Comillas. No te l'hauria pas de enviar a tu, sinó a un altre amic, mes aquest no escolta, ni se li'n dóna res, sinó del dring i remor de les armes, mentres tu confies encara, a semblança de D. Lluís Cutxet, que al cel sia, adobar i encarrilar lo món amb bones paraules, articles i discursos. Tot això és palla que e1 vent se'n porta; lo gra veritable està en lo Evangeli, a on se'ns donaven armes que estan en les baines, poders immensos, gairebé increïbles, que ningú fa servir, i e1 manament doemones ejicite [expulseu dimonis] universalment oblidat. Mes prou per avui.