Les riallades i truculències del senyor Jordi m'animaren, i en sortir de casa seva em vaig sentir més alleugerit. Anàrem a dinar a can Roig, a la Rambla — al primer restaurant que he conegut, i a primera hora de la tarda férem cap a l'institut.

Tot pujant el carrer de Cervantes, abans Sant Pau — Sant Pau i Cervantes estan com gat i gos, a Figueres —, m'envaí una gran depressió. Arribàrem a la plaça de l'institut, que feia pena de veure, i per la portalada entràrem al pati, que era ple de brogit de criatures i de senyors respectables que devien ésser llurs pares i que es passejaven per sota els claustres, fumant cigars gruixuts. Em semblà que l'aire era carregat d'emanacions vespasiàniques molt saturades i vives.

— Edifici oficial! — digué el meu pare amb un aire sentenciós i trist.

L'Institut de Figueres és un convent de caputxins desafectat. Quan, el 1753, regnant Ferran VI, hom decidí construir el castell militar de Sant Ferran, basat en el sistema de fortificacions de Vauban, els caputxins, que tenien un convent meravellós rodejat d'oliveres i de vinyes en el lloc en què està emplaçat el castell, el vengueren por 15.000 lliures barcelonines. Amb aquests diners els frares edificaren en el raval de més a migdia de Figueres, un nou convent, edifici quadrat, d'un pis, d'estil bordai, amb un pati que té un pou al mig i un claustre interior desproveït de tota mena d'esperit. Del convent antic conservaren només els escuts, que són l'única cosa noble que conté l'edifici actual. Són tres pedres, la del mig de les quals representa un calvari. Les creus laterals són decapitades i la del centre és la creu de Lorena. A banda i banda hi ha dos escuts nobiliaris. A sobre, una data: 1564.

L'any 1907 l'edifici es trobava en un estat lamentable, molt pitjor probablement que quan el deixaren els frares. En el pis de dalt hi havia l'internat dels alumnes i a peu pla les aules amb un rètol a sobre cada porta. Aquestes portes eren baixes i estretes, pintades de negre, amb el forat rodó de la gatinera. En els quatre angles del claustre, quatre mingitoris, que semblaven garites de soldats, emanaven gasos asfixiants. Damunt de cada porta hi havia rètols pomposos. Hi havia un Gabinete de Historia Natural amb quatre ocells dissecats i uns cristalls de cartó mastegat. També hi havia una Càtedra de Agricultura amb un arado patatero, una sulfatadora anacrònica que semblava un físcorn i dins d'uns armaris uns pots de vidres amb llavors corcades de faves, de pèsols i de mongetes de l'època de Maria Castanya. Les aules eren fosques i brutes i el material escolar a penes es podia tenir dret.

Ens acostàrem al quadre d'avisos de l'establiment i llegírem els papers a través d'una espessa tela metàl·lica. Resultà que els exàmens començaven aquella tarda mateix. Ja no ens moguérem més dels claustres. Els membres del tribunal trigaren una hora llarga a venir. Aquesta hora fou un turment. Durant aquest temps se m'infiltrà en la memòria subconscient tot el que tenia al davant i m'hi ha quedat flotant i insolent. Vaig comptar una infinitat de vegades els arbres del pati. El número m'ha quedat gravat: trenta-vuit arbres, tristos, assedegats i vells. Al costat del pou, repenjat a l'arc, hi havia un home de pèl vermellenc que venia gasoses, avellanes i cacauets.

S'ha d'arribar al pla de camps de la vall de Sant Daniel per a trobar una mica d'ombra benigna. Aquesta és una vall fina, d'un dolç caient goticitzant, abrigada, elegant. Quan hi arribàvem sentíem una alenada d'arrels i de teixits vegetals, de terra molla i llaurada, suspesa en un silenci estàtic i afinat. Passàvem a fregar els murs, amb finestres enreixades, d'un convent emblanquinat, seguíem corriols herbosos i profunds, ombrejats, marges estufats per la ufanor botànica, sentíem repicar, en l'aire clar, les menudes fulles dels carolins i dels arbres blancs. La Vall de Sant Daniel ens semblava, amb la diversitat dels colors dels conreus, una d'aquelles rodes de la fortuna pintades de colors elementals que es veuen per les fires i els mercats.

En traspassar el Portal de Sant Cristòfol, una alenada de vent fort i pur ens tocava la cara. Una glopada de terra i d'herbes fortes —argelaga, farigola, romaní— ens desplaçava, de la pituïtària, l'oloreta humida del resclosit ciutadà. La visió d'un horitzó ample ens inflava el pit i ens incitava a marxar.

El camí de les Pedreres segueix les sinuositats de la muralla. Al fons del pendís, es veia el còrrec encaixonat del Galligants i a la banda oposada la muntanya de Montjuïc amb les runes de la fortificació militar. Al fons, a l'esquerra, es veia l'església de Sant Pere, amb el campanaret romànic, torrat i taujà, un alt xifrer cònic al costat sobre el fons de l'aigua i de les frondes del Ter. El conjunt semblava una composició d'un primitiu.

Els dijous solíem anar, pel portal de Sant Cristòfol, a les Pedreres. Per arribar al portal de la muralla poden seguir-se tres camins, tots tres clàssics en els itineraris de la Girona vella.

El primer segueix un instant el carrer de Bell Mirall i enfila després el carrer dels Alemanys. [...]

El carrer dels Alemanys és el que s'ha conservat més pur de Girona, el que conté, a sobre, menys restauracions, mutilacions, afegits i pegats. L'ha salvat la llunyania, el seu arrecerament multisecular. El carrer és estret, sinuós, empedrat i fa pujada. Hi flota un silenci prodigiós, una solitud encantada, i les pedres hi tenen un color torrat —sienes i or— en la calma de cristall de l'aire ombrejat. La gran qualitat d'aquest carrer s'explica, en part, al meu entendre, pel nombre petit, per no dir escàs, d'obertures que hi tenen les cases. A Girona hi ha un amuntegament tan gran de portes, finestres, balcons, forats i lluernes, que arriba a marejar. N'hi ha tantes, d'obertures, de tantes classes i dimensions, hi són tan espesses en els panys de parets, generalment irrisoris, de les cases, que hom arriba a sentir, de vegades, aquella mica d'angúnia de les coses que han perdut intimitat.

El carrer de l'Escola Pia és impressionant. Deu tenir set pams d'ample i s'esmuny entre parets nues i altes i cases llòbregues d'aspecte misteriós i torturat. En aquest carrer, submergit en un pou de silenci, no ens hi creuàvem mai amb ningú llevat d'algun rar i trist capellà. A la primavera les orenetes hi feien de vegades un capbussó i remuntaven el vol de seguida fent uns xiscles aguts i esperitats.

El carrer comença flanquejat a l'esquerra per una paret sense obertures, alterosa i llarga, de la qual pengen unes herbes miserables. A la dreta hi ha l'església de Sant Felip Neri, negra i tètrica, que llavors tenia una fama obscura d'aixoplugar persones que es flagel·laven. Del carrer estant es veia a dins de la fosca la lluïssor rogenca de la llàntia. [...]

A l'esquerra, per un apèndix de quatre pams d'ample i quatre metres de llarg, s'arriba a una petita plaça triangular, en el cantó de migdia de la qual hi ha un edifici d'aspecte modern, una mica pesat, sense gràcia, de color de rajols vermells: és el col·legi de la Immaculada, l'internat.

En trobar-me davant del col·legi m'envaïa una tristesa profunda. Entràvem a la porteria i el germà porter es feia càrrec de nosaltres. Ens acomiadàvem de l'àvia Marieta, sota una litografia de la Mare de Déu plantada a la porta sense dir paraula. Si haguéssim gosat hauríem plorat. Després, entràvem al col·legi amb el cap baix.

Quan a la catedral tocaven les sis campanades ja havíem sortit, en fila índia, del dormitori i érem instal·lats a l'aula de l'estudi matinal. Aquest local tenia una gran finestra que donava sobre Girona, la Devesa, els plans del Gironès i les muntanyes. Solia coincidir la nostra instal·lació a 1'aula amb el pas, per la ciutat adormida, del primer exprés de França. El vèiem passar, il·luminat i fantàstic, velocíssim, de la finestra estant. En el desmunt de la Devesa feia un xiulet nerviós i vibràtil que feia tremolar un moment la boira adormida en els arbres tocats per la claror làctia de l'alba.

Aquest pati era molt miserable i tot el que contenia —terra, arbres i parets— era com esmolat i rosegat pel fregadís de les criatures. Tenia, però, un cantó obert a migdia sobre el qual corria una reixa aguantada amb pilars que deixava veure un paisatge de meravella, d'una qualitat extraordinària. Com que vaig passar tantes hores de la meva adolescència amb el front sobre aquells ferros, embadalit, mirant-me'l, el recordo amb agraïment i tendresa.

A sota del pati, en contrabaix, hi havia l'hort de can Miralles i després s'estenia tota la ciutat de Girona —un paisatge de teulats d'una pintoresca vivacitat— i més enllà les serres del Gironès fins als contraforts de la Selva, de les Guilleries, de la Salut, de Rocacorba. Sobre aquest massís muntanyós, s'hi feia una concentració intensa en el cingle del Far, que semblava tallat per una destral sobre el cel i tenia i un punt de duresa metállica.

L'hort d'En Miralles quedava penjat a plom a una vintena de metres sota el pati. Era molt abandonat i els dies de pluja o de cel baix exhalava un alenada d'herbes podrides i de terra molla. En el recer hi havia uns tarongers groguencs, unes feixes ermes, set o vuit fruiters malalts. A primers d'estiu, s'hi sentia la flauta d'un gripau. Més enllà de l'hort, s'estenia, en semicercle, una gran extensió de teulats.

Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d'ocre esvaït, d'albercocs madurs, de grisos platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s'hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, els petits tous d'arbres dels jardins reclosos, les acusades, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases. Mirant els teulats amb atenció, era rar no descobrir-hi, en un o altre, algun home o dona que hi feinejava o hi badava, simplement, amb una gran tranquil·litat. Hi ha persones —sembla— que s'evadeixen de si mateixes sortint per la porta del carrer i altres pujant al terrat a badar. Les descobríem, de vegades, molt lluny, a l'altre extrem de la ciutat, i semblaven petites taques negres que es bellugaven, com insectes de paret a punt de volar.

Més enllà dels teulats, començava el paisatge. A l'esquerra, mirant a migdia, corrien les ondulacions fines i llargues dels pujols de la Selva, d'un color de rosa esbalaït i esponjat. El brancatge pompós i ordenat dels grans plàtans de la carretera de Barcelona es perdia de vista, projectat sobre el sud, fent una ratlla de separació entre les terres de la Selva i les del Gironès, més fortes, d'un terròs més aspre.

Aquesta plaça, malgrat les restauracions que han sofert alguns edificis que la volten, és una pura delícia, i els til·lers que guarden la font del mateix nom fan una taca de verd profund sobre els carreus de pedra —el Palau del Bisbe, la catedral—, d'una sòbria elegància. Els arbres fan dues files davant la font gòtica del bisbe Bernat de Pau; l'aigua hi rajava per la boca de tres caps de lleó, avui desfigurats, a sobre dels quals hi ha un relleu de pedra que representa un paó reial amb una gran cua, petulant, amb una mitra de bisbe sobre el cap. El paó forma part de l'heràldica d'aquell prelat.

Per un arc obert a sota del Palau Episcopal, i que porta, a través d'un carreró, al portal de Sant Cristòfol, es pot tenir una imatge de l'absis de la basílica. És una obra d'anatomia constructiva impressionant, un lúcid sistema de forces. Els arcbotants semblen subratllar la voluntat de potència. Al peu de l'absis hi ha el carner negre, que en altres èpoques serví per a l'enterrament de clergues. Adossat a l'obra, hi ha també alguns sarcòfags gòtics del segle XIII i del XIV. En aquesta enfebrada geometria de pedra, les gàrgoles hi posen la nota monstruosa i grotesca.

La Mare de Déu de la Pera penja d'un angle de la planta de la Seu. És una Verge de format natural, barroca, grassa, amb una pera a la mà dreta i el Nen a l'esquerra, vestida amb mantell i corona, posada sota un petit dosser de ferro treballat, sota un fons de cortinatges roigs i blaus, pintats a la paret, que el temps ha descolorit i esvaït en gran part. A sota, a peu pla, hi ha una font i una pica i entre la font i la Mare de Déu hi ha una llarga inscripció en llatí, mig esborrada, en la qual es tracta la Verge de nympha i se li fan altres compliments emfàtics i alambinats a la moda del temps. Aquesta imatge, en el punt en què es troba, és un pegat en un banc, però té un caràcter popular que la fa simpàtica.

Els dijous, les sortides solien ésser més llargues. Sovint baixàvem, carrer de la Claveria avall, fins a la plaça de la Catedral. En aquella hora — quarts de tres de la tarda—, en aquell barri, ja solitari de natural, hi havia un silenci imposant. No trobàvem ningú. El soroll compassat dels passos de la fila retrunyia d'una manera sorda en els murs de pedra, i sobre aquesta bonior s'arribava a sentir el piu-piu dels pardals i el pas del vent —adés fi, adés esfilagarsat— per les arestes de la catedral i de les cases altes.

La plaça de la Catedral és una caixa de pedra de la qual emergeix amb una arrencada majestuosa la cèlebre esglaonada de Santa Maria. L'esglaonada en pujar es va eixamplant en replans amb balustres coronats en els angles per pedres de granit esfèriques d'estil herrerià. Aquesta ascensió es produeix entre el casal de la Pia Almoina, a la dreta, el convent del Cor de Maria i la Domus Canonicarum a l'esquerra, i parteix de la perfecta catifa de petits palets de riera — organitzats en cercles i formes estrellades tancades en quadrats blancs — que hi ha davant de casa Pastors i del Palau de Justícia.

L'edifici del convent del Cor de Maria no té pas la noblesa de la Pia Almoina; està recobert d'una capa sinistra de calç, sobre la qual hom ha volgut imitar els carreus; aquest edifici té a sobre una torre coronada per un àngel de ferro laminat que toca la trompeta.

A sota l'ala d'aquest edifici hi ha un seguit de nius d'orenetes. La Casa dels Canonges és un casalot de color de crema d'un dels pisos superiors del qual surt un pont que porta a peu pla a l'entrada de la catedral. Aquest edifici fa amb la Basílica un angle molt agut, obscur petri cul de sac de la base del qual es veu en tota la seva meravellosa vigoria l'aresta d'angle de la catedral.

La plaça de la Basílica té dos braços: la Força i el portal de Sobreportes, que són els dos conjunts civils de pedra més impressionants que ha deixat a Catalunya la vida feudal.

El darrer acte del meu itinerari —de l'itinerari hipotètic de la meva època de col·legial—, una vegada evocada la figura de l'home més audaç que han produït aquestes terres, Guillem Bofill, consisteix a sortir simplement per la porta principal i baixar lentament la monumental escala. Sospito que l'escala us farà el mateix efecte que em fa a mi: el d'una superposició tardana, d'una pompositat refredada, acadèmica. Aquesta escala és un esforç per trivialitzar la catedral, per banalitzar-la, per donar-li un aspecte de cosa oficialesca. Afirmar que és una cosa vulgar no tindria sentit; suposar que ha afectat per res la catedral encara en tindria menys. És un pegat en un banc; res més.

Tot baixant l'escala, arribarà un moment en què girareu la vista enrere. Veureu llavors el frontis barroc, del segle XVIII, i el campanar, una mica bufat, de pedra blanca. Us convencereu que això és el darrer que s'ha de veure, perquè és el que té una repercussió més minsa. Tornareu a emprendre el camí i sentireu l'obsessió permanent: l'obsessió de la força de la catedral sobre l'escampadissa de teulats, sobre el paisatge que s'obre als seus peus, sobre les muntanyes flotants en l'aire blavís de la llunyania.

És quan es surt del claustre i, passant per davant de la porta de l'Aula Capitular, es penetra en la catedral, que se sent el xoc de la seva grandesa i de la seva puixança. És llavors que es comprèn el drama d'aquell homenic que es digué Guillem Bofill, en el moment de llençar l'arc d'una sola nau—l'arc més vast del gòtic europeu — amb una ardidesa impressionant. El temple gòtic s'inicià en 1316. La construcció de l'absis de tres naus estava pràcticament acabada. Llavors Bofill, que dirigia les obres, proposà d'aixecar l'arc primer d'una sola nau. La proposta de Bofill fou trobada desorbitada. Hom dubtà de la solidesa de l'obra i els treballs quedaren paralitzats. Un congrés d'arquitectes del país i de les terres del Llenguadoc es reuniren al peu de l'obra per decidir la qüestió. El criteri de Bofill s'imposà, perquè el bisbe Dalmau de Mur féu prevaler la solució de la nau única. Les obres foren continuades i la genial, apassionada solució de Bofill — l'esperit de la catedral—, s'ha demostrat, a través deis segles, d'una solidesa i d'una estabilitat admirables.

És seguint aquest camí que jo proposo que es pot veure amb tota claredat la significació i el sentit de la basílica. És per comparació que es pot comprendre la seva intensitat i la seva grandesa — la temperatura religiosa militant que tingué el gòtic a Girona. Aquesta comprensió no s'aconsegueix ni entrant per la porta dels Apòstols ni per la porta principal — que són les dues portes accessibles. S'aconsegueix més — crec modestament — partint dels claustres romànics i portant ja, en l'esperit, el contacte de la pedra, el pes enorme de la pedra.

El sol del claustre és ple de lloses sepulcrals de canonges, preveres i clergues del capítol. N'hi ha moltes amb escuts nobiliaris. Altres són llises, mig esborrades. Totes són iguals. Hi ha, a les parets, algun notable sepulcre. El pas del temps ha deixat en la quietud del lloc la vaga vibració d'una corda llunyana. El jardinet del centre és una mica esquàlid i abandonat. La pressió de l'alçada de la catedral adjacent, que devora l'antiga, dóna al claustre una humilitat i una compunció arraulida i taujana.

En els seus capitells — que m'encantaven — hi ha moltes representacions iconogràfiques en l'estil meravellós del romànic. El pilar de l'angle sud-oest comença amb la creació d'Adam i Eva i s'acaba amb la construcció de l'Arca. En el pilar sud-est hi ha altres escenes de la història sagrada: la història d'Abraham i de Jacob. Entre pilar i pilar hi ha escenes de la nativitat i de la vida de Jesús, la seva davallada als inferns i la història del ric i de Llàtzer. En la galeria de sol ixent hi ha la història de Samsó, i en la de ponent, escenes de treball de picapedrer i la benedicció de les obres del temple i representacions de la vida de Noé. La galeria nord no presenta, en canvi, cap escena dels llibres antics. Hi ha composicions amb animals reals i fantàstics i moltes filigranes fetes amb la flora romànica, a base sobretot de l'iris, que es presta a ésser entrellaçat. No podia passar davant d'aquestes escultures plenes de vida, de gran caràcter, que tenen mil anys, sense quedar-hi embadalit llarga estona.

La Força obeeix a una concepció plenament gòtica de la vida, la seva puresa és crua, directa, impressionant. Però a Girona els matisos del gòtic són molt perceptibles. El carrer dels Alemanys, per exemple, té les característiques del gòtic rural. La Força té l'encuny del gòtic hebraic. És un carrer en pujada, estret, obscur, de cases altes, immenses, aparentment buides, d'un traçat anguilejant molt suau. No presenta pas una gran abundància d'elements nobles a la vista, sens dubte perquè ha estat molt tocat, però el seu caràcter és sensacional. En la Girona tancada per les muralles, jo me l'imagino més animat que ara, més abundant de frares i capellans, estudiants i soldats, pobres i murris, artesans tímids i hereus-escampa. De la Força, la vida, però, sembla haver-ne fugit i volat; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, un somni medieval cristal·litzat en pedra refredada, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La reminiscència no té pas una qualitat arquitectònica acusada; els grans casalots més aviat tenen un aire absolutament impersonal. Però, encara que sota de les crostes successives que porten les façanes, s'hi trobin formes més fines, seria igual: l'important del carrer es l'atmosfera que hi palpita, l'ombra resclosida que s'hi adorm, la incisió silenciosa i parada. La Força és la mòmia d'una època passada.

En el meu temps, per a ésser batxiller, s'havia d'aprovar l'assignatura de Gimnàstica. No sé pas si això avui persisteix encara. L'Estat sentí un bon dia la necessitat que la joventut fos forta i sana i se li acudí de crear en el batxillerat l'assignatura de Gimnàstica. És genial. El professor era un tal senyor Balmes, un home vell, sec i petit, grisenc, pigallat, que portava un gran bigoti estarrufat, tenia els ulls negats en un líquid rogenc i una cara torturada plena de petites arrugues entrecreuades. Quan respirava el bigoti se li movia i semblava un gat. Era un home de gest perpètuament malhumorat i sempre roncava. La classe de Gimnàstica era a primeres hores de la tarda i moltes vegades vaig pensar que les molèsties que aparentava aquell senyor eren degudes al fet que les seves obligacions acadèmiques el distreien d'anar al cafè a jugar una estona a la manilla, al tresillo o al canari.

El senyor Balmes ens feia treure la camisa i la samarreta, ens feia posar unes espardenyes —això era indispensable— i de tant en tant ens amidava la caixa toràcica amb una cinta. El senyor Balmes amb la cinta a la mà anava cantant unes xifres —que el senyor Gómez, el seu ajudant, copiava amb una estupenda cal·ligrafia sobre un paper blanc— i tot plegat semblava una sastreria per a criatures esporuguides i ben educades.

Després passàvem a les paral·leles, alçàvem uns pesos i fèiem la planxa sempre amb la idea fixa d'ésser aprovats. La càtedra de Gimnàstica era en el lloc més obscur i llòbrec de l'Institut i potser no hi havia entrat mai el sol. A ple dia, per no empassegar-hi, s'havia d'encendre una bombeta elèctrica que penjava del sostre i que cremava d'una manera tètrica.

Amb una mica d'imaginació és possible de veure com era aquest antic i febrosenc call judaic, es pot reproduir una cara del políedre medieval: l'espessor de les criatures pàl·lides i entre les escorrialles del carrer; els israelites amb el rínxol sobre l'orella, el nas moll, la roba negra irisada de greix, estintolats a l'ombra de les parets, xiuxiuejant sota els portals; els petits oficis reclosos en la tenebra dels racons; les dones grasses de mirada groga i esllanguida; les flors trèmules i picants de quinze anys; els joves distrets i badocs somniant el paradís; darrera les obertures, el dissabte, el canelobre de set brocs i sobre la taula el tall de pa... Els calls de Liorna, de Salònica, d'Esmirna, poden ésser, amb molt menys caràcter, una transposició de la Força passada.

Amb la dispersió dels jueus —que a Catalunya fou, després d'alguns fets de sang, en part, una fusió—, aquest carrer quedà net i mort. En el curs del seu procés de pansiment, degué passar per un instant de silenci àlgid i encisat; a la Força, com en alguns altres carrers del conjunt monumental, no hi degué quedar gairebé ningú. El frenètic formigueig hebraic fou substituït per una desmaiada quietud eclesiàstica. La Força quedà com submergida, aclaparada per la pressió de les campanades de la catedral. Més tard —ara— la gent torna a trobar un encant de viure en el carrer. Costarà una mica de desplaçar-ne l'esperit de silenci que la dispersió hi ha deixat. És com un casalot del qual els amos haguessin marxat sense dir on han anat. El silenci hi nia, com les orenetes a la plaça de la catedral.

La plaça de Sant Agustí és porticada a dos vents i té al mig un monument massa petit per les seves dimensions, un monument aclaparat per l'amplada del seu marc: el dels herois de la guerra de la Independència. És una plaça de l'època d'Isabel II, sense caràcter, però de més qualitat, així i tot, que les urbanitzacions més modernes. Com que hi té lloc el mercat de fruites i verdures, hi floten efluvis alternats de col-i-flor i de taronja, de carbassó i de síndria. Al fons, anant a la Devesa, hi ha diversos espectacles populars i el paratge té la vulgaritat que desprenen les barraques i els cartells dels cinemes.

Les Voltes d'En Rosés no són pas tan velles com les de la plaça del Vi. Són també d'un gust més pobre i més arrilat i les cases del voltant no semblen pas fetes de tan bons materials. Algunes cases d'aquestes tenen herbes a les cornises i a les parets, clapes de molsa i riells equívocs d'humitat. Els sostres de les voltes no són pas arquejats, sinó que tenen cairats emblanquinats recoberts d'una capa de pols i de nius de teranyines. De vegades es veu en algun racó com es balanceja una aranya. Les columnes extremes són mantingudes per contraforts pesats.

Aquestes voltes foren, a l'època dels carros i de les tartanes, i a més forta raó a la de les diligències, un dels centres de Girona més vitals. Era el punt dels ordinaris, dels traginers i dels passavolants. Les cases de menjar, que sovintegen pels seus voltants, les quadres fosques, que encara s'hi veuen, són la reminiscència dels antics hostals. De tota manera, les Voltes d'En Rosés mantenen el seu prestigi i els dissabtes tenen una animació concentrada. En els pisos llòbrecs d'aquest paratge, hi viuen metges, advocats i homes de negocis en un ambient que sembla concentrar la quinta essència de la vella i impressionant ciutat.

La plaça de l'Oli és un encreuament de vells carrers, que per una simple distracció hom qualifica de plaça. Sembla que l'oli tampoc no té res a veure amb la plaça; els erudits ens diuen que antigament el lloc serví de mercat de carbó. Aquestes arbitrarietats m'encanten. A la part més arrecerada de la plaça de l'Oli hi ha el carrer del Sac, que és un autèntic cul de sac de cases altes i llum ombrejada, amb unes escorrialles ferruginoses a les façanes. A la tardor hi torraven castanyes.

El carrer de Ciutadans és un carrer de grans cases senyorials, de diferents èpoques, de superba estructura perceptible sota el traüt de la vida actual, les successives transformacions i la crosta que el mal gust originat per la tràgica decadència de les famílies i una falsa concepció de la utilitat ha posat sobre d'elles. Començades algunes en els temps gòtics, en porten les marques arquitectòniques: els porxos als baixos i a sobre, les elegants verticals dels finestrals. Acabades altres en èpoques de vida menys puixant i exaltada, semblen tenir un front més obert i una horitzontalitat de ratlles més reposada. Casa Solterra, Casa Campany, Casa Benaiges, Casa Caramany... i quantes d'altres! Gairebé totes aquestes velles cases tenen avui un destí diferent del que presidí la seva fundació, però la noblesa de les seves pedres honora els burgesos que avui les habiten, les botiguetes que hi son incrustades, les activitats que es mouen en les seves vastes proporcions balderament, sense emplenar-les. Totes elles conserven el seu gran portal de pedra, el pati d'entrada, l'escala senyorial que porta al primer pis —que hom s'imagina amb salons d'un gust barrejat amb el bric-à-brac somnolent que hi han deixat les generacions successivament esborrades. Carrer de Ciutadans, delícia de la vida provinciana, salons de llum difusa, enteixinats de lluïssors vagues, mobles lluents, madurs, una mica xafats, una gota de claror en els cristalls dels llums, una estria clara en el mirall picat; absurds retrats a l'oli de família, escriptures que s'esgrogueeixen, catifes una mica pelades, parets i sostres lleugerament escrostonats, tietes conservades en càmfora, rosaris i llibres d'anar a missa i estampetes evanescents, braserets irrisoris, cuines ennoblides per un guisat de llebre o el canapè de la becada, tristesa apagada dels diumenges a la tarda, exaltacions i depressions de la tradició viva, amb els seus tics, manies, misèries, follies i les petites convencions que fan tolerable la vida humana...

La plaça del Vi és una plaça rectangular, de proporcions divines, amb porxos a dreta i esquerra i el carrer de Ciutadans al fons. Davant d'aquests porxos comprenguérem que ens trobàvem cara a cara de 1'obra magna dels nostres avantpassats, que la nostra tradició arrencava de les corbes d'aquells carreus, que Girona era la capital de la nostra humanitat i de la nostra naturalitat màximes. En veure'ls quedàrem absorts i d'una manera instintiva anàrem a tocar les pedres de les voltes i posàrem l'esquena sobre les pesants columnes, lleugerament corbades, que les aguanten. No cal dir que la forma de l'esquena coincidí amb la curvatura de la columna i aquesta relació exacta ens féu sentir que més tard, a l'hora de la mort, el nostre cos s'ajustaria a aquesta terra clement i hospitalària.

A la plaça de les Olles,  hi vivia el senyor Botet i Sisó, que era un senyor vell que sempre llegia darrera dels vidres amb una gorra de seda negra al cap. De les Peixetaries velles, en surt un carreró fosc, totalment cobert, que porta fins a la plaça de les Cols. En aquest carreró, hi sol haver algun artefacte de torrar cafè i l'aire està sempre saturat d'aquesta olor tropical. La plaça dels Raïms és un cul de sac de cinc metres quadrats, a la qual donen unes cases que regalimen ombres i humitat.

Abans, ja fa anys, el mercat de bestiar es feia a l'areny de l'Onyar, riu amunt, a partir del Pont de Pedra. Era un gran núvol de pols i a dins hi havia el mercat. Del pont estant es podia veure una taca de sol sobre el bronze de la cara d'un gitano. Al voltant d'aquest punt lluminós hi havia el coll gràcil i llarg d'un poltre i el renillar d'un cavall dret sobre les potes de darrera, una mica d'escuma a la boca. Sobre la blancor groga d'un ramat es destacava la brusa negra, color de sotana, d'un marxant i sobre la foscor xocolata d'una vaca la faixa roja d'un pagès. Un matxo tirava una guitza i sempre hi havia un ase o dos que bramaven. En aquell areny platejat, els arbres del carrer del Carme al fons, s'hi reunia la flor de la gitaneria, de la ramaderia, de l'intercanvi, del cambalatge i de la veterinària provincial. El núvol de pols era brillant i el sol l'irisava; de vegades al fons es veia la lluïssor dels tricornis xarolats de la parella de la guàrdia civil.

Dins d'aquesta extensa demarcació agitada i caòtica, hi ha, però, un indret deliciós. De la plaça del Gra, si preneu el carreró de Fontanilles, arribareu a una plaça d'una dolçor provinciana deliciosa. Ombrejada de vells arbres, aquesta plaça està flanquejada, a banda i banda, per dos considerables edificis. Arribant-hi pel camí que hem dit, el de l'esquerra és l'Hospital de Santa Caterina (o Provincial), la primera pedra del qual fou posada pel bisbe Ninot en 1666. Llevat de l'hospital i alberg més antic, la xenodochia del segle X, instal·lat en la Força Vella, tots els hospitals gironins posteriors foren emplaçats extramurs. L'edifici actual és enorme, grandiós. Té un pati central i galeries que el volten. Porta com a annexos una església, deixada per l'ardiaca Cassart de la Seu, i una Casa de la Convalescència fundada per don Narcís de Caramany, de Casa Caramany de la plaça de l'Oli, avui Casa Pérez Xifra.

L'edifici de la dreta és la Casa de la Misericòrdia, o sia l'Hospici. L'edifici, de considerables proporcions, d'estil neoclàssic, de carreus de pedra grisa, una mica fred, constitueix una baluerna impressionant. Fundat el 1763 per don Ignasi de Colomer i de Cruïlles, ampliat i rematat pel bisbe Lorenzana, porta l'encuny del temps d'aquest cèlebre prelat. Té l'elegància de la geometria glaçada. Té annexada la Casa de la Maternitat.

Aquests dos edificis es donen la cara. L'Hospital és un edifici madur, catxat, ple, fatigat. L'Hospici és més esvelt, però més buit, d'una concepció més sàvia i mecànica. El primer sembla fet una mica a ull i té una certa gràcia. El segon, fet amb el regle i el compàs, sembla mudat, té una arquitectura més engavanyada.

Entre aquests dos grans edificis es forma una plaça rectangular, ombrejada, amb uns bancs. En el curs de les nostres sortides de primer de mes, amb el seminarista Rosset, de vegades veníem a parar en aquesta plaça. Asseguts en un banc, el seminarista feia un cigarret amb unes engrunes que collia d'una butxaca de l'americana. Fumava el cigarret d'amagat, després d^haver donat una llambregada tot voltant. Jo feia el desentès, mirant enlaire. A l'hora baixa, el lloc solia ésser solitari. Encara que la finalitat dels edificis que la formaven tenia poca amenitat, feia bo d'estar-hi. Hi havia una pau, una quietud profunda. Se sentia una xerradissa d'ocells en els arbres. De vegades una dona vella, vestida de negre, entrava a la porta fosca de l'església de l'Hospital. Un hospicià, amb una gramalla o bata fins als peus, de color d'ala de mosca, travessava la plaça.

Hi havia com una concentració d'atonia provinciana. Se sentia el xiulet llunyà d'una locomotora. Se sentia una campaneta d'algun convent que tocava. El temps passava lent com una gota d'oli que llisca suau.

A Sant Feliu, no hi entràrem mai per la porta principal. La porta principal d'aquesta església, no l'he vista mai oberta. Dóna al carrer de la Barca, que és la continuació del de Calderers. Aquesta  façana és aberrant a l'esperit del temple: és una façana neoclàssica del segle XVII amb una escalinata d'esglaons baixos davant de la gran portalada. És una cosa dura i enravenada, imbuïda dins del temple, i consta de dos cossos, amb quatre columnes cada un i algunes buides fornícules; a sobre es bada un gran rosetó i s'acaba amb tres finestrals coronats per un ampit. Porta tancada.

L'ex-col·legiata té un campanar gòtic tarda, flam-boyant. Vuit agulles filigranades junyeixen l'àguila altíssima del mig en una cúspide que té una presència tan persistent que jo no em podria imaginar Girona sense l'obsessió d'aquest campanar. En el conjunt del panorama ciutadà, el bufat, galtainflat campanar de la catedral, és naturalment el punt més alt. Però el campanar gironí per definició, el campanar de la ciutat, és el de Sant Feliu. La seva àguila es porta impresa al cor, la seva forma aguda es conserva en la memòria amb una vivacitat que res no pot esborrar. Pau Piferrer s'adonà de la transcendència ciutadana del campanar. «Bell, airós, atrevit —escriu—, es destaca per damunt de tota la ciutat i no hi ha carrer des del qual hom no vegi la seva cúspide, ni pendent, per profund que sigui, on no penetri —per dir-ho així— el seu esguard; com un rei, vetlla per la ciutat a la qual domina i debades hom intentaria evitar la seva presència.

A l'església, s'hi entra habitualment per dues portes laterals, que són gòtiques. Hi ha una porta a la qual s'arriba per la pujada i la placeta de Sant Feliu i que s'obre a tocar la rectoria. Aquesta porta té una baluerna de fusta a sobre que fa una angúnia accentuada. Hi ha una altra porta sobre el carrer del Llop o Pujada del Rei Don Martí. Per la primera accedeixen al temple els gironins; per la segona, els feligresos del barri de Sant Pere de Galligants.

L'església té tres naus. La central és molt alta, gairebé la meitat més que les laterals. Aquestes naus laterals tenen molta amplada i són fosques; estan separades de la central per espessos murs sobre els quals es dibuixen enormes arcs semicirculars desproveïts de motllures i d'ornamentació. La pedra viva és malauradament emblanquinada. L'església produeix la impressió d'ésser molt plena. La baluerna del cor l'asfixia. Malgrat tot, fa una impressió de cosa adusta, dura, quasi diria bàrbara. Les maneres humils, modestes, tendres, de la parva Gerunda es crispen en aquestes foscors petrificades, com les dolces, enraonades, ondulants terres del bisbat es dramatitzen en el feix delirant de la catedral.

La planta, bàsicament, forma una creu llatina —una creu llatina que el pas dels segles ha convertit en un dibuix molt particular. L'estil general és gòtic, però un gòtic que no té res a veure amb la «tristesa deliciosa» de què parla Pau Piferrer, sinó més aviat amb una crispació neguitosa i aspra, d'una inapel·lable severitat. Incrustades en el to general del temple, hi ha coses arcaiques i coses més modernes. A ambdues bandes del retaule gòtic de l'altar major hi ha els sepulcres romans i cristians, obres admirables.

En el lloc que ocupa la capella de Sant Narcís, hi hagué antigament el claustre. Les cinquanta columnes que el formaven foren venudes al comte d'Urgell. Sobre la base del claustre debolit, la capella del sant, consagrada l'any 1792, obre una perspectiva sobre sentiments amb perruca i casaca, explícitament elegants. Els murs de la capella estan revestits de jaspis policromats. Quatre pilastres d'ordre compost sostenen la volta circular, pintada al fresc per Francesc Tramulles i posteriorment restaurada. El sepulcre del sant, marmori, amb coberta de plata, té la fredor característica dels barrocs en repensar el Renaixement. Aquesta capella, elegant, incrustada en la duresa de les pedres gironines, és una reminiscència molt llunyana, tardana, del món del Bernini i de determinades morbideses romanes.

Deixàvem el carrer de la Força a l'esquerra i pel portal de Sobreportes enfilàvem la Baixada del Rei Don Martí. El portal de Sobreportes, que correspon a una de les entrades del perímetre romà, és un dels / llocs més impressionants de la Girona vella i travessa una muralla antiguíssima, car els seus carreus bàsics són ciclopis. L'obertura té, a banda i banda, dues torres rodones, dos cilindres de pedra espessa i concentrada, d'una greu, obscura serietat feudal, unides per un arc de canó sota del qual s'esmuny el passatge fent un pla inclinat brusc. Per la llum de l'arc, es veu, a l'esquerra, l'absis de la col·legiata de Sant Feliu i a la dreta l'església de Sant Lluc i el mur del convent de monges caputxines de clausura.

Al fons de la Baixada del Rei Don Martí hi ha un pilot de cases miserables, rònegues, amb aquell formigueig humà del barri de Sant Pere. El conjunt, tocat sempre d'ombra, d'una densitat aclaparadora, té la força obscura, una mica melangiosa, de les grans construccions dels segles religiosos.

Les torres del portal treuen el ventre fora la porta, baixada avall, i això fa que siguin molt acostades i semblin engranades amb les corbes de l'absis de Sant Feliu. Des d'algun punt del carrer, agafant les corbes de refiló, es veuen les concavitats com si es toquessin, de tal manera que hom sembla trobar-se davant d'un joc de cilindres que roden sobre si mateixos. Si hom lliga la perspectiva d'aquestes formes amb la torre que fa l'angle alterós dels claustres de la catedral, la il·lusió de trobar-se entre unes debanadores de pedra, que giren, verticals, és completa. És l'estampa típica dels donjons feudals.

Però de la Baixada del Rei Don Martí el que m'impressionava més era el convent de monges de clausura. L'església és fosca i tètrica. Lligat amb ella hi ha un mur de flanc que voreja el carrer, al capdavall del qual hi ha la porta del convent. Aquest mur, completament cegat, té una violència, una manca d'efusió aclaparadora. Davant de la porta del convent hi ha un pati solitari i humit, separat del carrer per una paret amb un portal. Sobre el portal hi ha una creu de pal curt i braços llarguíssims, pintada de negre, i a cada banda, guardant una simetria obsessionant, dos xiprers de fusta estilitzats, tornejats en espiral, prims, pintats d'un color verdós. Sobre els braços de la creu hi havia escrit, en lletres blanques, fúnebres: Usque ad mortem. La creu i els xiprers devien fer dos pams d'alt i el mateix aire de miniatura que tenien semblava augmentar el seu tètric dramatisme. Res, potser, en la vida, no m'ha donat una impressió física més gran d'ofegament i d'opressió que aquest convent. Res no m'ha fet comprendre el grau d'enfebrada cruesa a què poden arribar les manifestacions externes del sentiment religiós. Passant pel carrer sentíem de vegades les monges que cantaven al cor de l'església: era una cosa vaga, llunyana i ensucrada com una melodia de Bellini. Altres vegades tocava la campaneta del convent: una campana de to metàl·lic que feia un dring agut, distint de les altres campanes de Girona, que es mantenia a l'orella com un dolor punxegut.

La sortida preferida era, però, la de Sant Pere. Davant del mil·lenari monestir de l'orde de Sant Benet, hi ha una menuda placeta, amb la Comandància de la Guàrdia Civil a la dreta, la capella romànica de Sant Nicolau a l'esquerra i la façana de l'església al fons, amb la meravellosa portalada, el rosetó i el campanaret vuitavat. El torrat meravellós de la pedra dels dos venerables monuments emplena l'aire d'una llum d'or. Sobre la silueta taujana, encongida i bàrbara del romànic, les pedres tenen una morenor densa —préssec i or vell— i una carnalitat madura. En la vena de les pedres calcàries i basàltiques, alternades en la seva construcció, el pas dels segles hi ha filtrat un rou de saba, un suc dens, que les fa viure en silenci.

El Galligants té, en aquest paratge, un aspecte de torrent pedregós i assedegat, però els vells papers recorden inundacions d'aquest riu —que es boteix quan el Ter baixa ple— que posen pell de gallina. L'afectació antiga l'anomenà el fiero Galligants.

Por los que el Galligants fiero

sumergiera en su furor,

¡misericordia, Señor!

diu una inscripció en lletres negres de l'església del vell convent de benedictins, recordant l'ultima catastròfica revinguda (l'any 1843, 115 persones ofegades) d'aquest còrrec de mala mort, generalment, assedegat. Sota de la poesia hi havia una inscripció que deia: «Hasta aquí llegaron las aguas».

La capelleta de Sant Nicolau és una de les peces del nostre romànic més delicades i fines. Per vergonya de l'Església —que ha construït tants de temples innobles—, de les corporacions públiques i privades, a la capella hi havia instal·lada, en el meu temps, una serra mecànica que tenia una trepidació i feia un soroll inquietants. Veure una serra mecànica en una capella romànica era un espectacle d'educació pública verament típica del país, una vergonya pura. I, encara, el més sorprenent era veure que la capella resistia...!