Itineraris

Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva

Fundació Pere Coromines / Ara Llibres - 2014 - Barcelona

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Indret: Santuari de Sant Maria de Cabrera (Santa Maria de Corcó)

La pujada, que és molt ràpida, durà menys de mitja hora. Entre el calor, verament extraordinària, i la pujada, arribàrem al santuari morts de set i traient el fetge per la boca. La vista, pariona a la d'Aiats, però potser més bonica, és magnífica. Dins el santuari ens férem un fart de beure amb una barreja deliciosa que ens preparà l'ermitana i un altre de riure amb l'àlbum de les signatures. Després de menys de mitja hora de repòs, vam tornar al coll del Bram i, d'aquí, faldejant pel vessant llevantí el massís de Cabrera, i després, pel vessant de ponent de la serra, vam arribar en un altre quart a la Font Sorda, sota el coll de la Faja.

Aquí vam dinar. Cap a les quatre, o sia, quan ja acabàvem, el cel va anar posant-se malament i ens va saludar amb un ruixat, que durà poc. L'aspecte del temps, però, va continuar força lleig.

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Indret: Sant Aniol d'Aguja (Montagut i Oix)

Després emprenc la baixada. Ací hi ha canvi de decoració complet. Davant meu, al nord-est, es desplega el grandiós amfiteatre de Sant Aniol. A sota mateix de Talaixà baixa una ràpida torrentera a l'est, cap a la fonda vall del riu de Sant Aniol. Però un no es va fent càrrec de la grandesa d'aquells llocs fins que, passada la gran masia de la Quera en l'angle nord de la raconada de Talaixà, es dobla el promontori que la limita. Sota el camí davalla una canal vertiginosa a una fondària que l'ull no s'atreveix a mesurar. Les roques estan cobertes de salvatge vegetació per entremig de la qual s'entreveu, sota un daltabaix de centenars de metres, el fons de la ribera. És el que en diuen el salt de la Núvia. I llavors, al fons, es contempla sense obstacles la rotllana de cingles que encercla la vall del santuari en tres pisos successius, cada vegada més alts. És un paisatge de gegants. El camí baixa ara ràpidament al nord, cap a la clotada, no sense vorejar dos o tres precipicis més de la mateixa mida.

Allà a les dues arribo a Sant Aniol i em quedo a dinar davant l'església. Com que he fet en el matí, sol, el camí de tot el dia, dino amb calma, fruint dels encants del lloc. En caure la tarda, surt el capellà a oferir-me amable hospitalitat. En la seva companyia passo la vesprada i em quedo a sopar i a dormir a la rectoria.

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Indret: Xalet d'Ulldeter (Setcases)

Els últims avets s'acaben ací, el corriol puja pel serrat despullat, cobert només d'un poc d'herba. A mà esquerra les muralles del Gra de Fajol cauen sobre uns clots d'una nuesa impressionant habitats solament pels apilotaments de rocs que cauen de la muntanya; a la dreta el riu corre per sota d'una gran congesta, on s'engolfa més amunt en sortir de la darrera cascada; sobre d'aquesta, dalt d'un turó avançat, està construït el Xalet. Després d'un últim repòs per refrescar-me amb les aigües fredíssimes del riu i donar­-me forces amb una ampolleta d'anís que porto per a aquests casos, travessat de nou el riu, faig la darrera pujada i arribo a les 8.50 amb les últimes clarors del dia al Xalet, situat en un ample circ de desoladora soledat.

Amb tot i no haver començat encara la temporada (que s'inicia el 15 de juliol), està habitat per una colla de caçadors d'isard i per dos treballadors enviats pel Centre per apariar el camí de Núria, espatllat per les neus de l'hivern i acompanyats del guardià de la casa. Així és que, després de fer-me el sopar al defora a la claror de la lluna plena aprofitant l'agradable temperatura, mentre en les fondalades se senten els lúgubres glapits de la guineu, puc jeure sobre tou en un llit fet en la sala comuna amb un matalàs estès a terra i dues màrfegues, on passo la nit dormint sense interrupció a despit de la humitat.

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Indret: Coll de la Marrana (Setcases)

Una congesta quasi vertical, més ampla en uns indrets que en altres, barra de llarg a llarg la collada. Només en el cantó més acostat al puig de Bastiments s'interromp, però aquest pas es troba molt allunyat del camí que precisament puja arrambat al Gra de Fajol i els vessants que hi condueixen són els més espadats. Passo pel costat dels treballadors que aparien el camí, que no han arribat encara a la con­gesta, i em dirigeixo a travessar-la davant meu mateix, on sembla que és més estreta que enlloc. La neu no està pas glaçada i no costa de fer-s'hi escalons amb els mateixos peus, però, en arribant a la part de dalt, havent ja pujat més de deu metres i mancant-ne tot just tres o quatre més, s'aixeca en barrera vertical i al mateix temps la neu, esdevenint més dura, dóna en el moment d'enfonsar-hi el peu una desagradable sensació de relliscada. No convé pensar-s'hi gaire, perquè, si m'hi giro, veuré el salt que hi ha sota meu i sóc capaç de perdre el cap. Enfonso les mans en la neu cercant un aguant suplementari i continuo cavant-me pacientment un escaló per a cada peu. Per fi ja arribo; fent un pas un xic més gros, aconsegueixo posar el peu esquerre a peu pla, però la manca de punt d'aguant més elevat per a les mans i el major desnivell d'un peu a l'altre m'obliga a donar-me empenta amb el mateix peu dret per pujar-lo a dalt: l'escalo cedeix i caic tot el llarg de la congesta, sense aturar-me, fins a les primeres pedres; quedo capolat de tot el cos i amb la mà esquerra tota ensangonada. Finalment, cercant-ho bé, trobo més a mà dreta un pas on la congesta redueix la seva amplada a set o vuit metres i no forma barrera vertical en la part supe­rior. Pujo per lla amb l'ai al cor, sabent que una caiguda fóra ací més greu, havent-hi roques i continuant més avall el pendent ràpid, però pujant amb calma i serenitat aconsegueixo arribar a dalt sense més contratemps a les 8.35.

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Indret: Estació del ferrocarril (Toses)

Mentrestant m'havia pogut orientar fixant-me en el costat d'on venia la claror. El barranc, que ja calia qualificar de riu per la importància que havia anat prenent, portava la direcció d'oest a est. Allò no podia ésser altra cosa que l'alt Rigard; ens trobàvem, dones, a la vall de Ribes, segurament a poca distància de la sortida de la foradada de Toses. En efecte, la vall de Ribes, en arribar al peu de la collada de To­ses, es fica com un cuny entre el Berguedà i la Cerdanya i va a néixer al peu mateix de Puigllançada. La nit abans, quan em vaig adonar que ens decantàvem cap al nord, ja era massa tard per a anar a parar a la vall del Llobregat, però vaig ésser a temps d'evitar d'anar a raure a la del Segre i vam quedar-nos entre mig, en el barranc del Rigard. Els llums que havíem vist la nit abans eren, doncs, els de Toses i no els de Castellar.

En efecte, pocs minuts després passàvem per davant de la boca de la foradada de Toses i entràvem en el poble del mateix nom.

Ens vam ficar en un hostal i, després d'assecar-nos a la vora del foc, vam dinar afartant-nos com a lladres i prenguérem el tren que surt de Toses a la 1.29 i arriba a Barcelona a les 6.28. (Començament 1924)