Els fidels de la Lídia començaren per trobar-li, en l'episodi de la gran misèria, un asil; però no un asil miserable, sinó un delicat racó de fi paisatge i suaus sol·licituds. La Lídia acabà les seves jornades terrenes, no hospiciana, sinó, al contrari, pensionista, en la més amena de les institucions, i on ella pogué exercir, fins al final, gairebé, aquell seu constant ministeri de conversió i de predicació. Està enterrada al cementiri d'Agullana, gairebé tan bell entre els seus xiprers, com el cementiri dels anglesos a Roma, on jauen Shelley i Keats. Hi anirem els seus fidels a posar una làpida, per a la qual hom ha pensat la següent inscripció:

DESCANSA AQUÍ
SI LA TRAMUNTANA LA DEIXA
LÍDIA NOGUÉS DE COSTA
SIBIL·LA DE CADAQUÉS
QUE PER INSPIRACIÓ MÀGICA
DIALÈCTICAMENT FOU I N0 FOU
A UN TEMPS TERESA
LA BEN PLANTADA
EN EL SEU NOM CONJUREN
A CABRES I ANARQUISTES
ELS ANGÈLICS

Els dos fills de Lídia posseïen una cabana miserable amb el sostre enfonsat, on guardaven els ormeigs. Aquesta cabana era en una petita badia, Portlligat, situada a quinze minuts de Cadaqués, a l'altra banda del cementiri. Portlligat és un dels indrets més àrids, minerals i planetaris de la terra. Els matins oferien una alegria salvatge i amarga, ferotgement analítica i estructural; els capvespres hi eren sovint morbosament tristos, i les oliveres, brillants i animades als matins, es metamorfosaven en un gris immòbil, plumbi. La brisa matutina dibuixa somriures de petites ones gojoses en les seves aigües; a la tarda, molt sovint, a causa dels illots que fan de Portlligat una mena de llac, l'aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular.

Com organitzaríem la nostra vida a Cadaqués? Només hi havia una persona amb qui poguéssim comptar —Lidia, "la Ben Plantada". Lídia era una dona del poble, vídua del Nando, "el bon mariner d'ulls blaus i mirada serena". La seva edat era d'uns cinquanta anys. L'escriptor Eugeni d'Ors havia estiuejat una vegada quan tenia vint anys, a la casa que Lídia posseïa en aquella època. Lídia tenia l'esperit predisposat a la poesia i havia quedat meravellada de les converses inintel·ligibles dels joves intel·lectuals catalans. De vegades, quan l'Ors es disposava a sortir amb la barca, acompanyat del marit de Lídia, cridava a ella que li portés un got d'aigua, i, en donar-li les gràcies, l'Ors exclama diverses vegades:

—Mirin la Lídia, que ben plantada que és!

A l'hivern següent, d'Ors publicà el seu famós llibre La Ben Plantada, amarat de neoplatonisme, i Lídia va dir de seguida: "Aquesta sóc jo". Es va aprendre el llibre de memòria i començà a escriure cartes a l'Ors en les quals els símbols aparegueren aviat amb una abundància alarmant. L'Ors no va contestar cap d'aquestes cartes. Però escrivia en aquell temps la seva columna diària a "La Veu de Catalunya", i Lídia va arribar a creure que els escrits de l'Ors constituïen una resposta a les seves cartes, detallada encara que figurativa, resposta a les seves cartes. Ella explicava que aquest era l'únic recurs de l'Ors, car una dama a qui ella aplicava el nom de "Mare de Déu d'agost", i certes altres dames que tenia raons per a considerar els seus rivals, haurien aconseguit pèrfidament d'interceptar la correspondència.

He dit ja que ella, a la seva qualitat conjugal i maternal de pescadora, unia una altra qualitat, i aquesta personal, i fins personalíssima, i fins, en part, secreta, d'acaparadora i expedidora de tot el que duien les barques, dirigint-ho cap als mercats consumidors de Figueres i de Barcelona? Les llagostes, els llenguados, els mollets de roca i els selectíssims lluços, que anomenen de «palangre», ingressaven, sense interrupció gairebé, en els dipòsits que en el soterrani de la casa hi havia i on es guardava a més, tan veneradament com el Bucentauro a l'Arsenal de Venècia, una barca, amb els seus rems. La comare, excel·lent administradora, els classificava i repartia en paneres. Venien a buscar-los uns carros. Amb carro continuava la mercaderia fins a Figueres; amb tren, camí de la capital.

Mitjançaven en el tràfec butlletins d'expedició, factures, albarans, girs, xecs, lletres, cartes, potser a voltes citacions de Jutjats. Tot això era matèria d'un maneig puntual, tan intel·ligent en els recursos com primitiu en els instruments. El registre, en ortografia fonètica, era portat pels dietaris d'El Siglo. Un almanac de paret, amb un cromo anunciador de l'Anís del Mono, proclamava les dates. Per al càlcul de les hores bastava el sol; amb una o altra consulta, és cert, a les veïnes, més assídues que a llur cuina pròpia al comú carrer, on, entre resplendent blancor d'encalat —en aquell poble, aleshores, hom blanquejava setmanalment, no tan sols façanes i terrats, sinó la riera mateixa del sotaporxo—  obria la seva porta la mansió de la Lidia.

Direm, doncs, que l'hostalatge a la casa de la Lídia els sortia a cadascun dels seus pensionistes per cinc duros setmanals. En aquesta pensió hi havia compresos: primer, la cambra; segon, el manteniment, en quatre tongades quotidianes: esmorzar, dinar, berenar i sopar; tercer, els vins i els sifons, amb algun anís o ratafia de més; quart, el rentat, cosit i planxat de la roba  —els colls postissos, amb lluentor—; cinquè, l'ús de la barca per a excursions, amb un dels fills per remer —propines honorablement rebutjades—; sisè, una excursió gran a la temporada, amb dret a pernoctar en una cova habilitada a l'efecte; setè, el dret a consumir, com a extraordinari dels ja copiosos, si bé una mica monòtons, àpats, els millors joiells que sortien del mar: allò que en Xènius anomenava «el dret de cuixa sobre els peixos».

Tal era la Lídia de Cadaqués, la qual, encara que visqués en un món propi, molt superior, espiritualment parlant, al de la resta del poble, no per això deixava de tocar de peus a terra amb un sentit de la realitat que la gent de Cadaqués interpretava de seguida com a bogeria així que tocava la qüestió de "Mestre d'Ors" i la "Ben Plantada".

"La Lídia no és pas boja —deia la gent—. Mireu d'estafar-la en el pes del peix o de ficar-li el dit a la boca!"

Lídia sabia fer millor que ningú l'arròs amb llagosta i els déntols a la marinera –plats homèrics–.

Les «Torratxes»

— I vostè, com se diu?

Feia ja com una setmana que l'hoste més jove vivia allí i encara la seva arrogant patrona no li havia preguntat el nom. El de l'altre es coneixia ja: ell mateix havia fixat amb xinxetes una targeta a la porta de la seva habitació. Tots saberen que convenia anomenar-lo Atilio Gaos Tejada. L'única cosa fou que el Lídio li digués, se n'ignora el motiu, que, així d'entrada, havia cregut que el seu nom era Gonzàlez.

Ara, l'hoste més jove respongué:

— Sóc en Xènius, per als meus amics.

La Lídia tal vegada no l'entengué bé. Es quedà mirant com l'estudiant buidava una maleta de llibres i els alineava recolzant-los, drets contra la paret, sobre l'estreta tauleta de la cambra. Però els llibres no hi caberen. Hi havia una edició alemanya de les obres completes de Nietzsche. Preguntà llavors si hom no tindria per allí un prestatge o tauló per muntar a la paret o bé si li deixarien ficar els seus volums en un armari de roba, tancat, i la clau del qual havia fet guardar a la Lídia una resta instintiva de desconfiança.

Xènius veié la Lídia empal·lidir. Era la seva manera d'enrojolar-se. Ja havia sorprès en ella aquesta emoció tres cops. El primer, en acceptar-lo com a hoste; el segon, en rebre el pagament avançat de la primera setmana. Ara imaginà que la cosa venia de veure's descoberta en malícia sobre la qüestió de l'armari. Però no. Era un rubor cultural. El seu motiu estava en la carència de moblatge a propòsit per als llibres.

— Aquí entren pocs llibres —sospirà la Lídia—. Aquí no vénen més que «Torratxes».

Al·ludia a l'infecte setmanari L'Esquella de la Torratxa. Sortia aquest cada divendres; el duien a casa els fills i ella, cada dissabte, el devorava i alhora el menyspreava. Una vegada escriví al seu director una carta en què li esmentava la mare. Però mai no sabé si el paper, que no era de totes passades com un anònim, havia arribat a destinació. El fet d'haver-lo escrit procedia de la indignació amb què hagué vist insultada en aquell periòdic la memòria de Rius i Taulet, l'alcalde de Barcelona, iniciador de l'Exposició Universal del 1888; que la Lídia havia visitat durant el seu viatge de noces.

Els llibres restaren, per fi, amorosament instal·lats, per ella, en el buit de la finestra. L'únic inconvenient era si plovia.

—Aquí no plou mai —digué la patrona amb aplom—. El vent de tramuntana escombra tots els núvols.

— A mi m'havien dit —replicà Xènius— que la tramuntana durava tres dies i que duia pluja, el quart.

—Això ho diuen els almanacs —contestà la Lídia—. Però no és cert. Els qui escriuen els almanacs o és que no tenen una altra cosa a fer o és que estan bojos.

Fou la primera volta en què la paraula bogeria es pronuncià allí. Dies havien d'arribar en què es pronunciés tant! Des de la setmana següent, en què la Lídia veié juntes, en una Esquella, les dues expressions: «Un desequilibrat» i «Un neurastènic».

—Vostè sap per a qui va això? — preguntà Lídia a Xènius, a qui havia començat a consultar en els casos difícils.

Per a mi, Lídia — digué Xènius—. Va per a mi.

No trigà molt a arribar una altra carta en què es llegia: «Amic de l'ànima: La gent no ho entén i procura treure-m'ho del cap. Però els qui, a la millor, perden el cap son ells. El Barbut es passà l'altre dia dues hores de conversa sense substància, dient-me que la Ben Plantada no existia i, si el deixo, m'hauria explicat que tampoc en Xènius no existia, ni aquest poble de Cadaqués, que és el Castell de la Formosor. Quedi's vostè a Castella, que li anirà bé. Aquí sofrim i batallem plegats per la nostra causa i no sabem el que vindrà després. La salut és el primer. Que el meu venerable Mestre pugui disfrutar-la per molts anys de vida és el que desitja la seva fidel servidora, H.I.N.R.A. La Ben Plantada.»

El llibret de la Ben Plantada havia sortit un parell d'anys abans però, fins que es difongueren els rumors sobre la seva publicació, no havia arribat a coneixement de la Lídia. Un dels Pitxot, o tal vegada en Marquina, li n'havia deixat un exemplar. Quan el propietari en reclamà la devolució, la generositat de la Maria Gay n'hi procurà un altre, que fou el que, transcorreguts trenta anys, calgué arrencar-li de les mans a la Lídia, moribunda.

En el moment de conèixer Teresa la Ben Plantada, la Lídia tenia l'edat en què a Don Quixot li va beure l'enteniment la lectura dels Llibres de Cavalleria.

Mentrestant, les dones es queden soles, tres, quatre mesos, dos o més cops per any. En el lloc, pel fet d'ésser elles més conegudes, és el nom d'elles el que dóna nom a la casa. El del marit es forma amb una desinència del de la dona. Aquesta, el primer que fa —parlo del Cadaqués del temps en què trobem la Lídia— és suspendre qualsevol tasca culinària. S'ha esbrinat que la dona tan sols guisa en obsequi de l'home. Per a ella mateixa, no encendria mai el foc. A Cadaqués, si aquest s'encén, és per rebre el pes d'unes grans olles de cafè, que, acompanyades per algun crostó de pa, ingereixen a totes hores les comares cadaquesenques. Això produeix dos resultats. D'una banda, els fa caure les incisives. De l'altra, les manté en estat de sobreexcitació constant. Les dones en estat, especialment, consagren al cafè el més desaforat abús. Convé tenir present aquest detall en el curs de la nostra narració, quan el vocabulari de la vesània hagi de presentar-se una altra vegada.

La solidaritat entre les dones de Cadaqués arriba fins al punt que, en les seves temporades de solitud conjugal, tramen vindicatius motins contra les autoritats, úniques restes de primacia viril que llavors roman entre elles; i que no triguen a veure per terra llur prestigi i, a cops, arrossegades, llurs pròpies persones. A desgrat d'això, mai, cap de les comares no va a prendre cafè a casa de l'altra. Els convits tenen el carrer per teatre, de porta a porta, de finestra a finestra, com els comareigs. Les baralles no trenquen aquella solidaritat, tot i que sí que la tornen patètica en més d'un cas.

També l'Ulisses fou necessari tancar-lo al cap de poques setmanes. A aquest se l'emportaren en una tartana petita, un dia d'estiu, asfixiant. L'acompanyaven, caritatius, el metge barbut i el sereno. L'enginyós Ulisses s'havia quedat idiota i no se sabia si mut, o bé feia el mut. Amb la Lídia es quedaren la filla del pintor Durancamps i un xicot de Figueres, que també a pintor tirava i que s'anomenava Salvador. Aquests havien format part dels nens bons. Venien sovint a escoltar les històries de la Lídia.

En aquell crepuscle, damunt la roca pelada, la Lídia no contà cap història. Quan ja fou fosc, marxà a la seva cova. Hi begué un got de cafè i s'adormí. Tingué un llarg somni. Un somni en què ella se sentia alhora com a actora i com a assistent, i fins amb consciència que tingués obligació de contar-lo algun dia. Més ben dit, de redactar-lo per escrit. Veia, en un semideliri, quelcom semblant a un paper i un llapis. Molts de somnis tingué la Lídia en la seva cova i, efectivament, després se'n trobà algun d'escrit en els papers ficats dins del seu exemplar podrit de La Ben Plantada.

No figurava, entre aquests, el d'aquell dia de tanta de calor. Però aquest any el contà moltes vegades als qui, ja a partir d'aquella entrada en la màxima solitud, poguéssim considerar els seus deixebles. Hi havia altres diversos relats de somnis, entre els dits papers, però únicament dos en resultaren desxifrables. Estava, a més, entre els paperots, una mena de gargot, com un dibuix a llapis, en paper comercial, amb unes lletres a sota que deien: «La cabra.»

Les cabres, les cabres del seu ramat d'un dia, poblaren també aquell primer somni. Totes tenien uns ulls furiosos, i a algunes entre els bels se'ls podien oir mots. Hi havia la cabra que l'àliga ferí: la ferida era a la mamella i en rajava molta sang. Així mateix, la somiadora se sentia dolguda en lloc semblant. L'àliga passà, dos o tres cops, volant, per sobre de la cova, a la qual mancava ara el sostre. Devien ser enumerades puntualment les bèsties del ramat; però sempre en faltava una, a la qual la Lídia havia de cridar, sense gosar sortir. Tot seguit, resultà que l'àliga era en Xènius. Baixà fins a ella i s'havia de ficar en una barca per fer-se a la mar. Les bèsties negres pul·lularen i foren moltes, al voltant de la barca, com si tractessin de fer-la surar. Aquesta duia sacs, a través de l'arpillera dels quals brillava el seu carregament de radi. La Lídia, amb el pit que li rajava sang, pronuncià aquestes paraules: «La sang és més dolça que la llet.» Després, com si les corregís, pronuncià: «La mel és més dolça que la sang»... Ja surava la barqueta i s'anava allunyant, quan en Xènius, a temps d'hissar una vela -el mar aleshores era blau com el cel i brillant com el radi-, mirà ben llargament al lloc que deixava i, com si cantés, comentà, en veure-la a ella incorporada, després de l'últim esforç per llançar endavant  l'embarcació:

«Que ben plantada és la Lídia!» La Lídia se sentí llavors com feta de mel i de llet. Les cabres havien desaparegut. Després, fou com si es tanquessin les parets de la cova.

Moltes vegades, repeteixo, referí la Lídia aquest somni. Aviat començaren a referir-lo, com si hagués passat. Quan els seus oients, en presentar ella alguns detalls, li objectaven: «Això no pot ser», ella els variava. Tot somrient, amb un cert aire d'anar cap a ella mateixa, pensant: «Per a ells, que no saben res, resultaria massa la cosa.»

Aquestes ruïnes es troben a la part més alta d'un tossal abrupte, des de l'aspra i huracanada eminència de la qual s'albira un extens i meravellós panorama de terres i mars espanyols i francesos. L'ascensió és difícil. A la meitat de l'empresa desapareix, alhora que la vegetació, fins la dels més escarransits matolls, qualsevol sendera. S'ha —o s'havia: no sé si les coses han canviat, amb el temps— de pujar a peu, a peu de coneixedor, i brau, per desafiar abismes; o a llom de cavalleria, de cavalleria conduïda per mulers. Quatre muls estigueren a punt des de l'aurora del dia de l'excursió: un per al President dels Jocs Florals, un altre per a un sacerdot, un altre per a la Reina de la Festa, un altre per a la seva senyora mare, que no volgué de cap manera quedar-se sense acompanyar-los... Després es veurà per què aquí s'hagi indicat el nombre i destí d'aquestes cavalleries.

La resta dels excursionistes era gent jove; o bé nadius, per a qui aquells espadats no servaven secrets i coneixien fins i tot dreceres, si bé més arriscades, de menys fatiga; sobretot, per a després, a la baixada. Es deia correntment que, per a escalar fins a Sant Pere de Roda, es necessitava estar preparat. Mes no estava precisament en tal exigència d'ascesi el motiu que la Lídia anomenés després aquesta expedició a Sant Pere de Roda, la «pujada al Mont Carmel».

Abastades les ruïnes del cim, el terrible vent desbaratà sense misericòrdia tots els plans. No hi havia manera ni de parlar. Temia en Xènius que el programa de l'excursió comportés discursos. Ni somiar-ho. A ell, amb tot, aquesta idea l'amoïnà mentre foren allà dalt; excitat i malalt de mal d'altura, com se sentia al mateix temps; amb fortes palpitacions en aquell cor, que no trigaria gaires anys a trencar-se.

La Lídia li digué, només, com en secret, mentre ell descavalcava:

— Ja hem arribat al Mont Carmel.

Aleshores ell recordà que ella, de vegades, signava alguna de les seves targetes postals: «Teresa de Xènius.» I es deia:

— Quines hauran pogut ser les lectures d'aquesta dona, des que no la veig? I abans?

Eduard Marquina, vint anys després, ha contat com un dia trobà la Sibil·la de Cadaqués, somicant prop de la seva cova.

— Què li passa, Lídia? -preguntà.

— Que no ho sap? —sanglotejà ella... — Ha mort l'Unamuno! A Sant Pere de Roda, no podia tractar-se d'epilogar Unamuno ni santa Teresa de Jesús. Els papers que havien embolcallat les truites, bufetejaven el rostre dels seus atrafegats consumidors.

La Lídia s'apartà del grup. Escollí, per asseure's, un lloc relativament a l'abric, amb l'inconvenient, en desgreuge, d'un fred glacial. Allí, en respectuós allunyament, es menjà el sobrant de la seva coca. Havia pres un cert aire de vigilar si en Xènius en menjava també de la seva o si la deixava per altres viandes. Ara, no acceptà el vi, com en l'instant de la trobada. Es begué una gasosa que quedava al fons del cabàs.

Després, s'aproximà una mica més al grup, com per sentir, sense confondre-s'hi. Però ja sabem que no es conversà gens.

Tampoc no hi hagué manera de fer una migdiada. Quan, de sobte, hi hagué un salt a pitjor del fred, els mulers, sense més ni més, donaren el senyal del descens. Abrigaren, primer, les bèsties i, després, oferiren algunes de les flassades sobreres als expedicionaris.

Tampoc la Lídia no volgué flassada. Seguí, sí, amb el bastó manllevat, que, ara, en el descens, es tornava veritablement útil. En un moment donat, el tornà al muler.

Uns segons després, desapareixia.