Perifèrics - 2016 - Palma
Ha plogut. Quatre gototes encara s'esbotzen contra l'empedrat del carrer. Després del xàfec sobtat, quan els carrers semblen rentats i lluents sota un sol que lluita debades per deixondir-se, l'ambient esdevé net i els bassiots encara no s'han eixugat del tot. Una senyora gran avança sota els porxos de la plaça dels Pòrtics, epicentre de la ciutat. Un ancià, que seu en un banc de pedra, carrega la seva pipa i busca el conhort dels dolls solars. Més enllà del carrer Major una camioneta de càrrega s'atura a la vora d'una gernació de dones que fan cua per adquirir els productes agrícoles que ofereix la venedora ambulant. El rellotge de la Sala toca hores. De sobte la imatge s'esvaeix de davant meu i penso en tu.
Una dona endolada avança carrer Major amunt, absent del que s'esdevé al seu entorn, i, en ser devers la cantonada, tomba cap a la plaça dels Pòrtics. Divagues, Dimes, divagues. Ho sé. Aquesta senectut que visc a contracor i el progressiu deteriorament de les meves neurones n'és la causa. Recorda, Dèbora, que he arribat a la conclusió que una de les possibilitats per encetar la història d'una vida és la d'identificar-m'hi. La meva fe de naixement certifica que vaig venir al món la tarda plujosa d'un llunyaníssim 15 de març, al segon pis del número 55 del carrer Major, just a la vora de la plaça dels Pòrtics, a cinquanta metres escassos de l'església arxiprestal i al mateix centre de la ciutat innominada, car allí hi vivien els meus pares. Prou bé saps que en aquells temps no hi havia clíniques ni hospitals que disposessin de sales de maternitat. Escolats els anys, l'àvia Magdalena m'explicaria que, a l'hora que jo vaig néixer, el tren de Ciutat s'apropava avar a la terminal. Escortaven el comboi fils de telefonia i d'electricitat, pals i fileres de cases, finestres i persianes entreobertes que anunciaven l'imminent despertar de la ciutat. S'hi veien alguns cotxes aparcats, un camió de càrrega, saques de fems davant els portals, sobre les voravies, cartells de la xarxa viària arrabassats i escampats pel terra, clavegueres xuclant les aigües de pluja i les residuals, diaris embolicats, papers d'estrassa espellifats i brandats per Paire. Una fortor agra, barreja de Zotal, gasoil, residus d'aliments i excrements de gossos, s'espargia arreu de l'indret. El tren relliscava sobre els rails lluents i es perdia enllà de la ciutat lleganyosa que recobrava la vida amb feixuguesa i amb ella els objectes inanimats i, més lentament, l'alè i el protagonisme de la figura humana. Eren les sis del matí i l'àvia Magdalena, la comare Antònia i la tieta Caterina ajudaven, neguitoses i desficioses, la mare a parir. El «metge nou» exigia calma i serenitat, i la mare suportava el dolor estoicament. D'ençà que vaig néixer, vaig viure al carrer Major, del General Franco des del 18 de Juliol de 1936 fins a 1980 en què recobrà el seu nom de sempre, bressolant-me sota la por dels meus pares. Del balcó estant, amb l'acne temptant-me les ungles esmolades, passava tots els capaltards guaitant les closques lluents deis esporuguits vianants. A l'oïda m'arribava el so estrident de les sirenes de can Xilles i de cal Català en proclamar el tediós silenci que envaïa la petita ciutat. Algú que s'aixoplugava sota el cancell del portal de l'edifici de davant casa meva, can Foguerada, em cridava pel meu nom. Àvid, intentava descobrir el significat d'allò que s'esdevenia al meu entorn. Debades, car entremig del present que era dintre meu m'escometia el passat, el perfil de l'Avançada, just a la vora d'un estol d'hidroavions nazis, Dorniers alemanys, ara amarrats i inservibles, que durant la guerra s'enlairaven de nit, creuaven la mar i bombardejaven la societat civil de Barcelona. La memòria em confirma que hi havia xarxes i suros estesos al cap del moll gran. Sí, ho recordo molt bé, això. I també un enfilall de llaüts ancorats a la Gola. Adesiara m'embadalia davant les trèmules flames que engegaven els llums d'encruia que farcien l'espai de malenconia.
Esplèndid horabaixa de dijous. De les finestres del carrer Major s'escapoleix el blanc lletós d'un sol que es pon amb mandra, però la seva petja —una franja de foc daurada— encara tenyeix el ponent i lliura presagis d'un demà ventós. Obro les vidrieres del carrer i surto a fora. Resto una estona mirant-me'l com enlairat, el carrer, ara sotmès al desvari d'una llevantada. El local que fou la seu d'Unió Republicana Federal i l'antic bar de ca l'Adroguer són els únics portals que romanen oberts amb altres noms i propietaris. La resta de negocis ja dormen el son dels justos, tot i que la desapareguda societat del Club dels Senyors, ara una botiga de robes, comença a becar. La llum del crepuscle, molt pàl·lida, es reflecteix a les vidrieres del primer pis de casa meva. Rere els vidres guaito l'indret. De vegades he pensat, Dèbora, que sempre has amagat amb gelosia un cor dur rere els teus gestos dolços i la veu melosa. Em vas estimar. Ho sé. Quan et vaig conèixer, allà davant el Teatre Principal, em vas preguntar: Tu ets en Dimes? I em vas somriure convidant-me a retre'm a les fantasies que jo endevinava rere les teves mirades. Aleshores, quan una dona i un home, sense cap més raó, parlaven sols enmig del carrer ja se'ls considerava promesos, d'alguna manera era com professar públicament un sentiment i pactar un compromís amorós, tot desafiant allò del que dirà la gent. Haig de confessar-te, Dèbora, que la meva vida sense tu ha estat una lamentable desgràcia. I no vaig trigar a adonar-me'n quan vas desaparèixer de la ciutat innominada per la porta del darrere. Des de llavors he canviat el caràcter. Sóc conscient que em mostro retret, taciturn, malhumorat, geniüt, gairebé desafiant. T'asseguro, Dèbora, que només sospiro fer realitat el meu únic desig, abandonar aquesta ciutat que odio, fugir i llançar-me als teus braços. Sé que, si marxo, els amics que m'estimen m'excusaran dient que he estat temptat per la ventolera de l'aventura. Tanmateix, els que em coneixen de veritat sabran que no deixo la meva terra per mor de la «ventolera de l' aventura» sinó per buscar-te i salvar-me.