Edicions Proa - 2002 - Barcelona
Discurs dels Jocs Florals de Barcelona (Fragment)
Ell agermana i fa encaixar amistosament la musa d'Ausiàs March amb la musa de Mistral, recordant-los que en son amor, com en lo foc de la mateixa llar, s'escalfaren ambdues. I Zorrilla, lo gran poeta castellà de nostre temps, a qui ens plau veure honrant amb sa presència nostra festa, pot reconèixer en nostre don Jaume l'ombra de l'hèroe a qui ha dedicada sa darrera obra poètica. Si, com diuen del Cid, no obtingué victòries després de mort, n'obtingué en sa darrera malaltia, fent-se portar en llitera al camp de batalla. Com la de l'hèroe castellà, sa espasa es deia Tisó, i no donà menys terribles colps als sarrains, amb sola la diferència que lo que ell guanyà una vegada l'Espanya i la religió mai més ho tornaren perdre. La Tizona del Cid i el Tisó de Jaume I són les dues plomes d'or amb què Castella i Catalunya han escrit ses dues colossals i glorioses epopeies.
Un mot d'un trobador del seu temps afegirem encara, com a punt final, a nostre humil discurs: «Era — nos diu Mateu de Quercy, en sa sentida elegia a la mort del Conqueridor—, era de poques paraules i de grans fets.» I quina altra definició daríeu vosaltres de la raça catalana, de què és ell, ensems que el rei més gran, lo tipo més perfet, i la més hermosa i gegantina personificació? Sia, doncs, ara i sempre, son nom nostra bandera; sia sa llengua, sa sang i sa fe, nostra fe, nostra sang i nostra llengua; i els fills de Catalunya, d'eixa terra que ell eixamplà amb sa espasa i amb sos braços a la mida del seu cor, podrem creure que l'esperit del gran rei viu entre nosaltres, amb més raó que del fantàstic rei Artús ho creien los antics bretons. No, puix nostra mai prou estimada Catalunya viu encara, don Jaume no és pas mort!