Si Maó és la capital política i administrativa de Menorca, Ciutadella n'és la capital eclesiàstica. A Ciutadella hi ha catedral, bisbe i seminari. El fet dona un toc acusat a la població, que, pel fet de ser petita, és immediatament apreciable. Seguint simplement la gent, vaig arribar a la catedral. Hi vaig entrar. Era gairebé plena. Com que encara era Quaresma, predicava, a la trona, el predicador quaresmal, que després vaig saber que era un orador sagrat extremament apreciable. Predicava en castellà de la manera habitual en aquesta classe d'oradors: d'una manera pomposa i inflada. Tenia un accent acusadament valencià. Exhalava un enfilall de frases fetes i incommovibles amb una força i una seguretat impressionants. El senyor bisbe presidia el cerimonial assegut en el seu setial de l'altar. Em semblà un senyor molt vell, d'una respectable ancianitat. L'altar major era molt il·luminat: ciris respectables. Els fidels — que eren nombrosos — escoltaven l'orador perfectament asseguts, admirablement plàcids, amb una placidesa tan acusada que em semblà una forma de passivitat.

L'església catedral és antiga: és una sola nau d'estil gòtic, que ja existia el 1360. Fa un efecte indubtable: és segurament el record més antic que queda de l'expugnació catalana de l'illa — que es produí una mica més tard que la de Mallorca i Eivissa. Fou la primera capital general de Menorca: una autèntica ciutadella en el sentit que fou una plaça forta rodejada de muralles. De la primera capital, n'ha quedat fins ara la primacia eclesiàstica. Tota la resta, el port de Maó se l'emportà sobre les seves ribes. L'única cosa que no ha pogut moure el port de Maó és el senyor bisbe.

Hi arribàrem a primeres hores de la tarda. Ja posats a dalt, ens trobàrem en un espai vagament urbanitzat, que em semblà molt solitari. Com en tants llocs del Mediterrani, a Ciutadella la gent tendeix a fugir del mar immediat, i, si no té més remei que encarar-s'hi, no el mira pas gaire. Li agrada més mirar la terra, i la seguretat que produeix, que el mar monòton, fred, solitari i esventat. En aquell espai de visible vaguetat es pot veure, però, una gran casa, que em digueren ser de la família Saura, que és una vella família que a l'illa té una certa anomenada. Vaig comprendre que, a la població, algunes famílies tradicionals tenen un pes indubtable. En un bar-restaurant trobàrem — a pesar de l'hora intempestiva — alguna cosa per menjar. En aquest mateix establiment foren prou amables per a fer-me tenir una habitació en una casa particular.

En la geniva del litoral de Menorca, el port de Ciutadella és el petit alvèol d'un queixal que es degué corcar. Més que un port és una calanca més o menys condicionada més o menys condicionada per arrimar-s'hi pailebots o barques de mitjana –el petit cabotatge. Un dels últims pailebots, ja molt desmantellat de veles, que ho foren matriculats s'anomenava amb una mitja pompa "Paquebote Ciudadelano". Anava a Barcelona, i a la seva fusta, que no era gaire fina, hi transportà la més gran quantitat de màquines de cosir que fan funcionar les noies d'una gran part de l'illa. Per aquesta classe de navegació, el port és abrigat, vull dir que les seves parets minerals del fons són prou altes per a redossar-s'hi. La boca és molt aponentada. A sobre de la murada que hi fa la terra es veuen unes construccions que semblen improvisades i esventades. Es desembarca i es troben les inevitables tavernes de l'esplanada. Després hom puja una petita rampa i s'arriba a la petita ciutat.

En el curs dels meus viatges a l'illa vaig anar a parar sempre, ja posat a Maó, en un lloc deliciós per a passar l'estona d'una manera profitosa. Aquest lloc s'anomena l'Ateneu Científic i Literari. En aquesta casa, hi ha una biblioteca de més de vint mil volums, cap dels quals provinent dels vells fons teològics dels convents. En la Biblioteca Provincial, en canvi — de la que fou bibliotecari el gran historiador Ferran Soldevila —, hi ha tones de teologia. A la biblioteca de l'Ateneu hi ha concentrat tot el que pràcticament s'ha escrit (vull dir publicat) sobre l'illa. Aquesta és una concentració important. De l'Ateneu sorgí, fa gairebé tres quarts de segle, la «Revista de Menorca», la col·lecció de la qual, no interrompuda, potser encara — tot i que en aquests últims anys ho passà molt magre — és un vertader monument elevat a l'observació global de Menorca i amb tots els fets i judicis que ha motivat. Hi ha ben pocs fets, en el nostre país, comparables amb aquesta magnífica empresa d'una continuació tan respectable.

Vaig tenir la sort d'arribar a la biblioteca d'aquest Ateneu presentat per un senyor ja molt vell, que morí, pel marc de 1949, a vuitanta-cinc anys d'edat: el senyor Hernández Sanz. Era, llavors, un senyor madur i de gran personalitat, una de les més remarcables de la vida insular i, per tant, el corresponsal obligat de la curiositat que en diferents ambients culturals europeus Menorca suscitava. Era, a més, un dels pocs homes feliços que jo he trobat en la vida. Havia fet una cosa important: una «Història de Menorca», publicada el 1908, que en alguns aspectes monogràfics ha estat superada, però que constitueix encara el millor llibre d'informació històrica que sobre l'illa s'ha publicat. Era — o havia estat—, d'altra banda, tot el que hom hauria volgut ser en la vida: catedràtic d'Institut, cronista de Maó, arxiver de l'illa — recordava una mica en aquest punt els arxivers de les novel·les d'Anatole France—, escriptor, el redactor principal de la «Revista», col·leccionista de les més belles coses de Menorca, animador de l'Ateneu, liberal, tolerant i, a més a més, consol general de la reina Guillermina d'Holanda a l'arxipèlag balear. Què es pot demanar més? Era, és clar, corresponsal de moltes acadèmies indígenes i estrangeres i no cal dir que calgué recórrer a la seva erudició per a rebre i acompanyar els viatgers importants que passaren per l'illa durant més de seixanta anys.

El retard havia estat excessiu. Sort encara que a la primavera els dies s'allarguen una mica. Ens trobàrem amb un poblet de pescadors, més aviat petit, de cases baixes, sense gaire caràcter — a part, és clar, el caràcter que imprimeix la pesca. Unes cases de pescadors davant una esplanada i un espai d'aigua tancat per uns espigons d'escassa altura. Aquest espai hauria estat de cara a nord si les cases no l'haguessin redossat una mica. Les embarcacions s'hi mantenien passablement. Mes enllà del portet i de les cases hi havia un roquisser fenomenal, d'una mineralitat fosca i aclaparadora, i el mar lliure. Hi havia entaulada una moribunda ramiola de gregal, que movia un onatge sorollós i indecent. El caràcter de Fornells no venia pas donat per l'obra dels homes: era un petit vilatge de pescadors aclaparat per una naturalesa dura i puixant i la inclemència del temps. Fora del portet dos pescadors calaven una xarxa: l'onatge els rebotia de qualsevol manera, no es podien mantenir drets, el mar els empenyia cap al roquisser fatídic. El mar, que pot ser tan manejable i suau —per exemple, dins el port de Maó—, agafava a Fornells un aire tètric. Em digueren que gairebé sempre era el mateix. La gent es manté en el lloc fatídic, de cara al vent, naturalment perquè hi ha peix.

La fonda era l'edifici de més categoria –en tot cas el més espaiós. M'hi vaig dirigir. L'hora pitjor per a arribar en una fonda. Era massa tard per a dinar i massa aviat per a sopar. Què fer? [...]

Així, em sembla que el més plausible per a emplenar la pausa era estirar-me al llit. Llegiràs una estona la «Història de Menorca» del senyor Hernández Sanz — vaig pensar entre mi. La llum era molt petita i molt llunyana: era un bombeta penjada a la part central del sostre. Una cuca de llum a penes. Vaig descobrir sobre la calaixera un portabugia amb una mica d'espelma. La vaig encendre, i, posada sobre la tauleta de nit, la claror augmenta positivament. I, així, vaig emprendre la lectura del capítol cinquè de la «Història», llibre esgotat, excel·lent — l'única història general que existeix sobre l'illa—, que un amic m'havia deixat una mica a repèl. La lectura anava bé. Vaig encendre un cigarret. Amb això, però, vaig sentir un sorollet —com un sorollet d'ungles gratant sobre una superfície. La qüestió em semblà de seguida claríssima: el soroll era el d'una rata que se la campava per l'habitació amb una naturalitat perfecta. Jo no tinc cap prejudici sobre les rates, però si digués que m'agrada la presència d'algun d'aquests rosegadors en l'habitació on em trobo diria una mentida. No. En una habitació, m'agrada estar-hi sol o amb una companyia humana: amb una o més rates, de cap manera. Vaig considerar que el fet era una intromissió de justificació impossible. Vaig tornar al llibre, i el sorollet de les ungles no s'interrompé ni un moment. Era una rata absolutament habituada a veure gent ajaguda al llit; aquest fet li era indiferent: en tot cas, no posava cap obstacle a la seva llibertat de moviments. Vaig llevar-me: al cap de poca estona el soroll es féu inaudible. Vaig tornar al llit: el soroll reprengué. Era una rata casolana, en certa manera familiar, una típica rata de fonda que tenia perfectament estudiats els moviments dels clients. Vaig pensar fàcilment que una de les coses que podria fer era veure de trobar la manera de matar-la per no parlar-ne mes. En el moment de posar-me a esbrinar què s'ha de fer per a matar una rata, vaig veure, però, que els meus coneixements eren totalment inexistents. Jo, com gairebé tothom, he hagut de fer moltes coses en la vida, però es inqüestionable que no he mort mai cap rata ni conec una qualsevol manera eficaç de matar aquestes bèsties. Havia sentit dir, certament, que els gats i les rates són incompatibles. Quan sobtadament se'm presentà a l'esperit la perspectiva de la nit que m'esperava amb una rata a l'habitació em semblà que només hi havia una manera d'arreglar les coses: portar-hi un gat i veure el que passaria. Els propietaris de l'establiment—vaig dir-me—deuen tenir un gat per a deixar í fer front a un cas així. [...]

Al cap de poca estona, el propietari es presentà amb un cabàs dintre el qual hi havia un gat. Ens miràrem el gat. «És un gat de la casa», em digué l'amo. L'afirmació em semblà una mica hiperbòlica. Generalment parlant, els gats no tenen casa. Són paràsits i el seu curriculum vitae és més aviat vast i inconcret. «Sembla un gat molt jove...» que jo li vaig dir. «Sí, és un gat molt jove — contestà —, però té futur, és molt arrisca!» Refiat de les seves paraules, vaig donar la qüestió per acabada. El vaig invitar a veure una copa — que proliferà i foren quatre — i a les onze tocades vaig pujar a l'habitació amb el cabàs i el gat.

Havia deixat per descuit el llum de l'habitació encès i en entrar-hi vaig veure un ratolí més aviat granat que fugia cap a la paret del fons. Vaig acostar-hi el cabàs del gat. Després, amb tota calma, vaig colgar-me, sempre amb l'ull al cabàs. Del llit estant vaig encendre el cap d'espelma, vaig fer una cigarreta i vaig tornar a la «Història de Menorca», del senyor Hernández Sanz. Passà potser mitja hora. Durant aquesta etapa, ni la rata es féu present ni vaig veure que es produís el més lleu moviment en el cabàs. Em vaig decantar francament cap a l'optimisme: la presència del gat farà — vaig dir-me — que la rata no surti ni tingui cap vel·leïtat d'expansió. Podràs dormir amb tota calma. No es produirà cap destorb ni res desagradable.

Devers les dotze, el gat féu un miol que vaig reputar esporàdic — un miol trist, sense el dibuix perfecte que tenen els miols dels gats vells, més aviat escanyat, com un sospir d'enyorament acusat. Que era un sospir d'enyorament, ho vaig considerar inqüestionable. De seguida s'adormirà i tot quedarà — vaig dir-me — com abans. Els cinc minuts posteriors foren una delícia; però, quan hagueren passat, el gat tornà a miolar i ara ho féu d'una manera seguida i continuada. Miau, miau, miau... S'expressava d'una manera trista i lànguida, com un enamorat jovençà, però amb un caient d'insatisfacció molt marcada. Què volia aquell gat? Què li passava? Enyorava la presència de la gent de la casa? ¿Tenia gana? Tenia set? Es considerava desplaçat? ¿Considerava que la meva presència era intolerable? Cap a la una vaig llevar-me. M'hi vaig acostar. Es trobava al fons del cabàs i tenia l'aspecte de gat amagat. Quan li vaig allargar les mans per agafar-lo, amb la pota tractà d'esgarrapar-me. No era pas sant de la seva devoció: el gest ho demostrà d'una manera explícita. Em semblà que havia d'accentuar el meu afecte: el vaig agafar per força i vaig acostar-me'l a la cara. Em donà una urpada al pòmul molt desagradable. Em semblà que no l'havia d'amoixar més. El vaig tornar al cabàs. Vaig ficar-me al llit altra vegada. Al cap d'un moment es posà a miolar. No ho feia pas com abans, amb una segura continuïtat. Probablement havia acabat el buf del miol. Miolava de tant en tant, però d'una manera irreparable. A les dues, quarts de tres, em vaig començar de sentir una mica fatigat. Vaig llevar-me, vaig agafar el cabàs d'una revolada, vaig obrir la porta i vaig dipositar el cabàs—i el gat—en un espai que em semblà un corredor obscur i totalment desconegut. No hi havia altra solució. El gat havia evitat la presència de la rata, però n'havia creada una altra, fatigosíssima i que no m'havia deixat dormir ni un instant. Tot els càlculs havien fallat. A quarts de tres de la matinada, no havia encara aclucat ull. Vaig tornar al llit disposat a mantenir la resignació més absoluta. Al cap de poca estona vaig sentir el soroll de la rata gratant una superfície que no hauria pogut precisar. A quarts de quatre encara gratava, ara en un lloc, ara en un altre. Des del llit, en la llum tèrbola de l'habitació—l'espelma s'havia acabat—, no vaig poder veure-la mai. Potser, si l'hagués vista, li hauria etzibat una sabata, sense cap percussió eficaç, és clar. A quarts de cinc encara gratava. Aquelles hores que vaig passar mirant el sostre, incert, de l'habitació de la fonda de Fornells, foren desagradables. A quarts de sis vaig condormir-me d'una manera molt superficial. El sorollet de la rata es mantenia ineluctable. No va parar mai. S'hauria pogut imaginar una pausa. La pausa no es produí en cap moment. A quarts de set em cridaren. Vaig vestir-me ràpidament i vaig baixar a baix. L'autobús sortia tres quarts després. Era el mateix del dia abans, amb el mateix xofer oliós i mecànic. En el viatge del retorn la presència dels viatgers fou escassa. Vaig poder mirar el paisatge. El vaig trobar encara més aspre, més llunyà i solitari. Arribàrem a Maó feliçment i només amb una hora de retard.

Pugem per una magnífica avinguda de pins, lluents encara de les ultimes pluges, al castell de Bellver. El senyor Joan Sureda té l'amabilitat d'acompanyar-me. El castell de Bellver fou construït per Jaume II de Mallorca i avui és propietat de l'Estat.

Des de l'exterior, des de l'escullera del moll de Palma, per exemple, el castell sembla una cosa antiga sense, però, crispació, una silueta plena i dolça com les edificacions filigranades i lineals, voltades d'un hàlit daurat que pintava el vell Lucas Cranach.

Quan hom, però, s'acosta al castell, les pedres produeixen una impressió de superba masculinitat. La seva elegància és a més a més inoblidable. La torre de l'homenatge, sobretot, és d'una finor i d'una distinció que no solen pas tenir gaires coses en aquest món, i encara molt de tant en tant. Entre la torre i el castell hi ha un arc apuntat, una ametlla d'aire d'una dolçor i d'una noblesa impertorbables. Dintre de l'ametlla hi ha enquadrada la catedral i tot l'urbanisme que la circumda, i la visió és meravellosa.

El castell és rodó i té, en els quatre punts cardinals, torres emmerletades que són una filigrana. Hi ha un pati central. El castell és a peu pla. Sobre el pati, la galeria de la planta baixa està porticada amb arcs rodons; la del primer pis, amb arcs de mig punt d'un gòtic humaníssim, d'un gòtic per a viure-hi sense gairebé adonar-se'n.

La combinació d'aquestes dues sèries d'arcs superposats produeix una impressió, una emoció, inesborrable. Davant del Bassin des Miroirs del jardí de Versalles hom sent el xoc de la bellesa — que és un xoc que si, en el moment de rebre'l, hom portava a l'interior alguna cosa descentrada i fora de lloc, es produeix amb una rapidesa instantània el retorn al seu encaix de la cosa descentrada. Aquest xoc se sent també contemplant el pati i les galeries porticades del castell de Bellver, sobretot mirant el panorama petri des de dalt, des del teulat.

El castell està voltat de pinedes seculars i frondoses que fan, amb el vent del sud, una olor intensa — i sembla una joia posada dins d'un estoig somniat.

El senyor Sureda, amb una amabilitat infatigable que sempre més li agrairé, em fa veure les habitacions del primer pis, grans i buides, però ben tingudes i conservades. M'ensenya l'habitació que serví de presó, durant sis anys llargs, a don Gaspar Melchor de Jovellanos. Sobre una de les seves parets hi ha una làpida que hi feren posar els liberals de Palma per constatar, sobre una pedra noble, l'abjecció de l'absolutisme. Des d'una de les seves finestres es veu, a sud-est, la muntanya de Randa, en la qual medità i s'encengué el cor de Ramon Llull. Sobre la muntanya, que sembla una sella, que el crepuscle esponja en una boira blavissa, hi ha unes escorrialles de núvols violetes i malves.

Quan pugem a la torre, el dia comença de caure. El panorama és prodigiós. Es veu una gran part del pla de l'illa i el que no es veu es pressent. Des de Randa en un extrem i les muntanyes d'Andratx a l'altre s'obre tot el vessant meridional de la costa nord, amb el cim del Puigmajor nevat al centre —el vessant que sembla resguardar el pla dels ametllers i dels favars.

Les muntanyes s'enfonsen lentament en l'ombra —com si s'anessin apagant. El pla de l'illa es dilueix en un tel de boirina blanca, com si se submergís en la vaporositat. La ciutat es fa més immediata. Les arestes de la catedral, els angles de les murades, es fan més nets i incisius. Amb això comencen d'aparèixer les llums de la ciutat — que tenen una macilència una mica provincial. Hi ha llums que apareixen corrents. Altres semblen néixer amb un esforç. Altres salten com un cascavell i després s'encaixen.

Des de la part alta del castell hi ha una magnífica vista de la badia. El crepuscle ha afinat el mar. Les aigües del port són de color de rosa. El mar lliure, més blavís, presenta unes grans taques verdes i opalines que el carmí dels núvols irisa. Amb el ventet de la caiguda de la tarda, unes veles llatines, amb el floc com una daina, passen voltant. Un vapor vell i negre, rovellat, expel·lint una nuvolada de fum negre —com un dibuix de criatura—, surt lentament del port. «Correntia del món», anomenà el mar Ramon Llull. Ah, vell i gran poeta!

En baixar de la torre, travessem el pati i arribem als glacis exteriors. El senyor Sureda m'ensenya una làpida, que l'obscuritat creixent m'esborra. La làpida diu, en síntesi: «En este lugar fue fusilado a las cinco y media de la madrugada del dia... del mes... de 18... el teniente general don Luis Lacy, víctima de su ardiente amor a la libertad. Los liberales...». Etcètera.

La tarda era lluminosa i tranquil·la. Era a primers d'abril. No feia gens de vent. La mar semblava adormida. Sobre el cel desert, l'horitzó feia una ratlla desesperant, perfecta. No es veia res cordial i amable. La geologia, el mar, eren d'una absoluta i profunda indiferència. Només es veien volar unes gavines. Tot d'un plegat, l'aire em portà una bafarada inexplicable, infecta: una olor de peix podrit. Vaig girar la cara, perquè aquesta olor em mareja. ¿D'on deu provenir —vaig dir-me—, en aquesta puresa d'aire, d'aigua i de pedres, aquesta putrefacció? Em trobava al caire mateix del penya-segat, darrera del qual es formava una cova de proporcions desorbitades, d'una profunditat incerta. Vaig fer un pas més i, si no m'hagués aguantat, hauria rodolat penyes avall. Vaig sentir com un retruny obscur produït per una quantitat desorbitada de gavines que, en constatar la meva presència, s'havien desprès de les anfractuositats de la caverna. Potser n'hi havia dues-centes, potser més. Vaig tenir la sensació que se'm tiraven al damunt, esvoletegant nerviosament, xisclant d'una manera horrible. Em vaig posar a bracejar per allunyar-les i en un moment determinat em semblà que m'hauria de defensar de l'atac dels frenètics ocells. Me'n vaig sortir fàcilment. Davant del moviment dels meus braços s'allunyaren una mica. La seva protesta, però, fou frenètica. Criaven.

L'arribada a l'illa d'Eivissa, i concretament a la seva capital, és espectacular i literalment inoblidable. S'hi pot accedir des de Barcelona, València, Alacant i, naturalment, des de Palma de Mallorca. S'hi pot anar també volant. Anar-hi volant és còmode, però té poc interès. A Eivissa, s'hi ha d'arribar per mar i trobar-se de cara a la ciutat. Navegant, des de Barcelona, l'illa fa el seu primer acte de presència en la retina del viatger en aparèixer a la matinada — si hom no s'ha adormit, és clar — el foc del far de Tagomago, un illot situat al nord-est de l'illa. Després, el vaixell segueix el litoral de llevant i, quan arriba al port d'Eivissa, apareix el panorama de la població, que—com ja hem dit—és considerable.

Apareix un panorama urbà sobre el pla inclinat d'un pujol. A la part de sobre es veu Santa Maria, o sigui la catedral, el castell català antic, ignominiosament sofisticat, i una urbanització de molt bones cases. Tot aquest conjunt, d'un perfil elegantíssim, és murallat. Fou murallat, inicialment, per Carles V i acabats els panys de paret per Felip II a l'època del gran imperi espanyol, que coincideix amb el de la pura anarquia en el Mediterrani. Aquesta població, que els eivissencs anomenen Dalt Vila, cau en cascada sobre el port, és a dir, sobre la Marina de la població, que és el barrí comercial i animat. El vaixell atraca, baixeu a terra, els allotjaments son fàcils de trobar, però de seguida us agafen unes ganes decisives de sortir, de veure les coses, de divagar, de conèixer una mica el que teniu davant.

Així, traspasseu el portal i us trobeu a Dalt Vila. En l'entrellat de carrers que se us presenta, de seguida feu un descobriment. Descobriu l'arquitectura eivissenca. És una gran sorpresa. A la Marina heu vist una aglomeració urbanística dominada pel fet de voler imitar l'arquitectura infrapetitburgesa que podem trobar a Barcelona i a València. No hi ha a la Marina de la ciutat una qualsevol manifestació de l'arquitectura popular de l'illa: mediocritat absoluta. És per això que fa tanta impressió arribar a Dalt Vila. En primer lloc us trobeu davant una ciutat pràcticament morta. Cap trànsit. Poca gent. Una meravella. Dalt Vila és un conjunt silenciós representatiu del passat, impregnat d'història i d'aristocraticisme, modest, evidentment. No es pot negar: a la Marina hi ha un cert moviment, d'un gran sabor mediterrani i popular, una concentració de comerç, de navegació, de fondes i hotels, d'establiments, mercats i espectacles. La qualitat, però, és a Dalt Vila. Encara respira l'aire dels grans dies de la dominació catalana. Fou el centre de la vida feudal catalana, residència dels conqueridors i, fins a una època recent, residència de les famílies més importants de l'illa — les més riques i influents. Encara hi ha algun escut a les cases grans de Dalt Vila. Així, traspasseu el portal i aneu seguint.

En els meus primers viatges a Eivissa, m'agradava de passejar pels carrerons de Dalt Vila que condueixen al Mirador. Era una ciutat morta, carregada d'història i de passat, d'aire fi. Les velles cases semblaven una mica colltorçades en la placidesa adormida. De dies hom s'encreuava, de vegades, amb un clergue que baixava de la cúria, amb un soldat, amb una monja, amb algun rar ciutadà que venia de l'Ajuntament... Els seus passos es perdien en el silenci. Se sentien els pardals, i de vegades una branca de figuera queia sobre la paret del carrer. A la nit no es trobava mai ningú. Tot era desert. De vegades es veia una mica de llum groga en el vidre d'una finestra. Se sentia passar el ventet de garbí que vetllava en els angles de l'urbanisme. La humitat de l'ambient contribuïa a l'arrauliment general — vull dir general a tot el Mediterrani, i a Eivissa especialment. Semblava que a cada casa hi havia un malalt d'humitat, enfredolit, encongit. Finalment hom arribava, pel carrer del bisbe Torres, a la placeta arborada del Mirador. Llavors era agradable d'asseure's sobre una pedra i fumar un cigarret — o dos cigarrets. El silenci nocturn era tan profund que us feia veure les coses d'una altra manera.

Des del pati de l'Ajuntament s'albira un gran panorama. Es pot prendre, però, una altra pujada: la del carrer de Pere Tur. Seguint-la, s'arriba al Seminari, que no té interés. Una altra rampa us porta al Mirador, a la plaça del qual donen la catedral de Santa Maria, el castell, el palau episcopal -en aquests últims anys s'ha restablert la diòcesi d'Eivissa- i el museu. Aquest és el centre real i autèntic -per a un foraster curiós- de la ciutat d'Eivissa. Aquest centre és, però, poc conegut. És massa encimbellat. S'hi pot arribar caminant la pujada, però tot el que és costa amunt és difícil. Quan era jove el vaig fer moltes vegades. Ara també el faria, però em costaria més. La gent vol baixar sempre, tenir el camí còmode i expeditiu. És una de les causes de l'èxit de l'automòbil. Anar sempre avall, ineluctablement... Des del Mirador es veu la ciutat baixant en cascada suau sobre les aigües del port i més enllà, una bona part de l'illa, que, pel fet de no tenir una orografia important, és un panorama inoblidable, d'una prodigiosa suavitat, sense dramatisme, magnífic.

La primitiva església parroquial de Santa Maria (avui catedral), que fou construïda sobre el lloc on foren adorats els déus successius –l'Astarté fenícia, els déus romans, la mesquita mahometana-, degué ser un excel·lent exemplar del gòtic català. En el segle XVIII, sofrí l'envestida de la buidor afectada i pedant de l'època. De la fàbrica medieval, se'n conserva el campanar, part de l'àbsida, la sagristia i les dependències destinades a arxiu. L'altar major, dedicat a Santa Maria la Major o de les Neus -per ser aquesta festivitat la més acostada a les dates de la conquesta catalana-, és de començaments del segle XIX. En la nau central es troben alguns sepulcres d'antigues famílies catalanes, coetànies, algunes, de Guillem de Montgrí: Balanzat, Llobet, Jover, Arabí, Francolí. El personatge de Montgrí està enterrat a la catedral de Girona.

Al costat de la catedral i separat només per un carreró que condueix a la muralla del cantó del penya-segat de migdia, i que s'anomena Es Sot Fosc, hi ha el castell. El que fou castell és avui caserna. La caserna està pintada de color rogenc. En la fortalesa de Guillem de Montgrí, hi foren instal·lades les curies feudals. El castell ha sofert innombrables modificacions — lamentables —, però encara conserva alguns vestigis medievals. La seva poderosa torre de l'homenatge és el que demostra, en la seva integritat, els esforços que s'han fet per despersonalitzar i medíocritzar l'edifici. A quatre passes hi ha el museu: és el lloc on hi hagué la Universitat, és a dir, el règim administratiu d'Eivissa i Formentera. A la Pabordia, que forma part de l'organització feudal, hi ha avui la cúria eclesiàstica. Al costal es troba la deliciosa petita capella gòtica del Salvador, del Gremi de Mariners. En l'espai del Mirador, que fou llotja i lloc de vassallatge i de fidelitat, es veu — ja ho diguérem — un gran panorama. És el que veieren, probablement encantats, els conqueridors: un panorama de línies dolces, suaus, llargues, una mica immers en els vapors del mar, com un soporífer tebi, sota un cel immens, d'un blau esvaït.

Sobre Eivissa hi ha algun paper important. Són els que escriví sobre la seva història el canonge Isidor Macabich. Els vaig trobar en una botiga de la Marina que contenia de tot menys llibres. Me'ls vengueren estranyats. Els llibres del canonge Macabich sobre Eivissa, tant els d'història com els de poesia — perquè el canonge és també poeta —, són apassionants. Els vaig començar a llegir mentre caminava i ja em sembla difícil de deixar-los. Després el vaig conèixer personalment, parlàrem sense l'afectació que sol produir-se entre persones desconegudes i em semblà que, en la seva clara intel·ligència i la seva gran humanitat, hi palpitava la memòria històrica del país. Macabich ha sostret el passat d'aquestes illes de les fabuloses nebulositats que segles i segles d'historicisme capriciós i pintoresc hi concentraren.

El paisatge eivissenc té una unitat els principals elements de la qual acabem de descriure. Al sud de l'illa, no obstant, hi ha una comarca que es diferencia totalment de la generalitat de l'illa: la de les salines. Mereixen una visita. Les treballaren els cartaginesos i els romans. Des de l'any 1235 els conqueridors cediren l'usdefruit de la sal als veïns d'Eivissa. Acabada la guerra de Successió (1715), el rei Felip V, a títol de conquesta, va incorporar el domini de les salines a les rendes de la Corona. En 1736 va obtenir-se la concessió gratuïta de dues fanegues de sal per família i 2.600 pesos anuals en espècie de sal a la Universitat (Ajuntament) d'Eivissa, en concepte d'almoina. En 1871 l'Estat les va vendre a una Companyia particular per 1.162.000 pessetes. Avui pertanyen a la Salinera Espanyola.

Si les salines de Formentera estan un poc castigades per les arenes que l'aire transporta els dies de vent gran, les d'Eivissa estan allotjades entre muntanyes calcàries situades entre la platja del Codolar, el cap del Falcó i els tossals del sud de l'illa. Les aigües d'aquestes altures han estat desviades. Així s'ha obtingut una superfície d'unes 400 hectàrees, molt anivellada, de 0 a 0'70 metres més baixa que el nivell de la mar, de sòl impermeable, superfície on no entra mica d'aigua salada, pròxima a un fondejador i situada en un clima on l'evaporació mitjana anual és de 1.200 litres per metre quadrat. La zona forma estanys concentradors i cristal·litzadors; un sistema de canals hi introdueix l'aigua. La Companyia té eres per a dipòsit de sal, calçades, vies fèrries, un minúscul ferrocarril, maquinàries per a desguàs, alimentació, trituració i classificació i un carregador a la Canal on es carreguen les barcasses que reben les naus fondejades a la rada, abrigada per la punta de les Portes, endret del freu de Formentera. La producció de sal de les Pitiüses passa de les 100.000 tones anuals. En temps normals, el major contingent de sal era exportat a Rússia i als ports del nord d'Europa.

El paisatge de la comarca és diferent, doncs, del general de l'illa. És un paisatge lacustre sobre el qual el sol canicular es vessa formant un miralleig espurnejant. Els ocells marins volen damunt les aigües mortes dels estanys. Els grans dipòsits de sal formiguegen dins la llum enlluernadora i els cristalls brillen de plata acarminada.

El paisatge de l'illa és molt bell. El millor temps per a fruir-lo és, al meu modest parer, la primavera. L'illa es cobreix aleshores de les més fines, delicades tonalitats verdes. A l'estiu la llum és massa explosiva i els colors arriben a tenir una pastositat excessiva. A la tardor avançada i a l'hivern el país és fi; a la primavera és bellíssim. La primera sorpresa que produeix el paisatge eivissenc és, dada la situació geogràfica de l'illa, la quantitat relativament gran de botànica que duu damunt. Aquesta botànica és típicament mediterrània. Sobre els tons rogencs de la terra drecen la seva soca els ametllers, les figueres, els garrovers de fulla perenne. A l'hivern, quan els ametllers estan en flor, flota sobre l'illa com un somieig delicat, un aire subtil, dintre del qual les coses arriben a donar les formes més elevades de la seva elegància i del seu pàlpit vivent. És aquell moment únic en què pensava Villangómez, el poeta de l'illa, quan escriví:

Té indret la terra que per la seva bellesa

s'adiuen amb un pensament enamorat...

No abunden a Eivissa els oliverars. Hi ha algunes vinyes. Als puigs pedregosos, sobre un fons de color blanc calcari, s'aixequen els boscs de pins i de savines. Les terres més pobres estan cobertes de garriga —mates, argelagues, farigolars—. Abunden les figueres de moro i les atzavares. Sobre la vaga, llunyana, greu remor dels pins, les figueres de moro semblen augmentar el pacífic, misteriós silenci que regna al paisatge de l'illa. Damunt la mar, els fins canelobres de les atzavares es gronxen amb elegància. Els dies secs l'illa flaireja deliciosament.

La travessia, en tot cas, és molt bonica. Hom segueix la costa de llevant de l'illa, tenint a l'esquena, el Puig des Molins d'Eivissa; aquesta costa s'inflexiona al sud-oest fins al paratge dels freus. En arribar en aquestes aigües es va obrint el coster meridional de l'illa, que és molt alterós i solitari: l'aparició de l'ullal petri del Vedrà és un fantàstic esdeveniment. En dies de cel clar i d'aire cristal·lí, el roc té reflexos d'una vítria fascinació, és una meravella d'escenografia. Dintre de les atmosferes més grasses i denses del vent de garbí, en dies de boira, el Vedrà és un roc encantat que sembla navegar a la deriva, una mica oscil·lant com si es bambolegés d'una manera imperceptible i adormida. En arribar a les aigües dels freus, apareix, al sud, l'illa de Formentera, que es baixa i plana del cantó de ponent i s'eleva del cantó oposat formant una mola considerable — que és precisament la mola de Formentera—. Això fa que l'illa sembli, vista de lluny, un portabugies, amb una espelma gruixuda i mig consumida.

De la barca que hi porta, en diuen el falucho, per augmentar la seva importància segurament. És una embarcació del país, un mig quillat eivissenc, aparellat de vela llatina, de quaranta o quaranta-cinc pams, una bona embarcació per a anar a palangre, per exemple. Té la sortida del port d'Eivissa quatre dies la setmana: els dilluns, els dimarts, els dijous i els dissabtes. Per mica mica que el temps ho permeti, arriba a Formentera al matí i en surt a mitja tarda. La seva tripulació està composta d'un patró i dos mariners (un dels quals té suficients coneixements de mecànica per a ésser anomenat «el motorista»). Molt bona gent.

Quan jo vaig fer la travessia, l'època prehistòrica del viatge a Formentera estava ja superada. L'embarcació tenia ja un motor — un motor magnífic que produïa unes pistonades i escampava un soroll que feia literalment tremolar la terra. Davant d'aquell impressionant terratrèmol, si haguessin fet pagar cinc pessetes més del bitllet tothom ho hauria pagat de bon grat, perquè la presència mecànica d'aquell artefacte era tan considerable que infonia respecte a les persones de temperament més escèptic. Quan, ja posats en coberta, començava la trepidació i totes les vostres carns es posaven a tremolar i vèieu el món exterior en forma ondulatòria i acanalada, se us formava a l'esperit la seguretat absoluta de la immancable arribada a Formentera.

A l'època de la navegació a vela la duració del viatge era incerta. Si us agafava en popa el nord o el gregal fresc, la travessia podia ésser molt ràpida, una exhalació de travessia. Amb vent de proa calia voltejar, però una hora o altra també s'hi arribava. Era quan us agafava una encalmada, amb la mar com un sabó i sense un alè de vent, que la indeterminació de la travessia era completa. Tant podia durar vuit, com deu, com dotze hores. I no hi havia res a fer, llevat d'excitar la paciència. L'embarcació solia — i sol — portar embalumades cobertades que feien que la utilització dels rems fos impossible. Tot això explica que el viatge a l'illa fos una aventura autèntica. Com més bon temps feia, més pesat podia ésser el viatge i més ensopida la navegació. I encara la cosa era passable quan en els freus de les dues illes es trobava un corrent favorable. Quan el corrent era punter l'espectacle esdevenia francament còmic, perquè llavors s'emprenia, insensiblement, la marxa a la inversa.

En el curs de la vida hom ha fet moltes coses, algunes d'elles notòriament absurdes i de les quals hom ha hagut, un dia o altre, d'avergonyir-se. Una de les coses que jo he fet és anar a passar uns quants dies a Formentera, per gust simplement, per passar el temps. Doncs bé: suposant que anar a passar uns quants dies a Formentera sigui una cosa absurda — i per a molta gent ho és —, vull que quedi ben clar que, d'aquesta absurditat, no me n'he mai penedit.

Hi vaig anar ja fa anys, quan anar a Formentera era gairebé una aventura per als mateixos eivissencs, a l'època en què si el quillat del correu desembarcava un foraster o tan sols una cara nova de carrabiner, la notícia corria de boca en boca, com una exhalació, per tota l'illa, fins al punt que durant una llarga estona no es parlava de res més. Ha arribat un foraster! Ha arribat un carrabiner! En parlar amb la gent us preguntaven d'entrada:

— És el foraster, vostè?

Us convertíeu en el foraster per antonomàsia, i aquesta consideració solia durar fins que arribava un altre foraster, possibilitat que no es donava pas gaire sovint. Quan per l'illa corria la notícia de l'arribada del foraster posterior quedàveu exonerat de la forasteria i semblava que us treien un gran pes de sobre. Les coses de Formentera anaven exactament així.

Dins de la badia d'Alguer, una mica més al nord -no gaire- hi ha Port Comte. Un vell pescador del país m'hi porta amb el seu gussi, que té un tros de vela armada. Fem seguir uns palangres fins, per assegurar el dinar. Port Comte és un magnífic port natural, sobre un paisatge d'una nuesa pura i mineral, de grans masses de granit entre tórtora i violaci. Fou un punt essencial en la navegació antiga del Mediterrani. En els seus viatges a Itàlia, l'emperador Carles V hi féu moltes vegades estada. Fou un dels refugis més freqüentats per Nelson durant les guerres napoleòniques. Hi engolfava les fragates i des d'ací vigilava els moviments dels francesos. És impossible no evocar-lo entre aquests rocs, ros i malaltís, amb la ullera de cercles daurats a la mà. Nelson ha deixat, en aquest país, un record llegendari. Aquest coster desolat, sobre el qual volen els corbs i els gavians, conté una saturació d'història excepcional.

Així, seguint la costa, arribà el moment de llevar els palangres. Eren palangres de pèl de cuca, els més sensibles a les estrebades del peix clavat. Agafàrem un cistell de julioles i serrans multicolors, de pagells rosats, de daurades. Desembarcàrem a l'ombra de la penya i en una vella olla de terra guisàrem el peix, amb l'oli, la ceba, l'all i el julivert del suquet ancestral. El vell pescador, astorat de sentir-me parlar com ell mateix, quedà literalment estupefacte de la unitat palatal que establí entre nosaltres l'olla perfumada. Hauria volgut dir-me tantes coses que no sabia per on començar: menjà i callà. A mi em passà igual. Després de l'excel·lent dinar, el toscano als llavis, la duresa mineral de Port Comte em semblà més fina i delicada. Mengiare è soave. Cap al tard tornem al port d'Alguer amb la mica d'aire de l'estrella del vespre, fluixa i vaga.

La vall de Sóller té tots els encants que es poden desitjar en aquesta vida: tranquil·litat, silenci, un clima suau, un aire tebi i dolç com un coixí de plomes. La part alta de la vall està voltada d'una anella prodigiosa d'oliveres –que en dies de tramuntana fa una anella d'escuma blanca. La base de la vall té una gran densitat botànica: llimoners, tarongers i els horts plens de fruiters. Els ametllers en flor semblen voltats d'eixams de papallones blanques. El poble és una mica ombrívol i amuntegat, com és natural atesa la seva ancianitat, però té moltes cases amples i confortables. És un poble que s'ha retirat del mar per no ésser vist dels pirates. Tots els pobles que han estat tocats d'aquesta necessitat tenen un ambient sui gèneris i solen ésser construïts, integrats.

La vall té una gran densitat vegetal de tipus utilitari: l'aire hi és tebi i molt impregnat de flors, de fruita i de viandes. A cada moment hi ha un olor dominant. No és pas estrany que els sollerics escampats per la terra enyorin el seu país. La gent deu haver passat per aquesta vall amb la mateixa beatitud que deuen sentir els petits organismes a dins del formatge de Roquefort.

Un petit tramvia uneix Sóller al mar. El port de Sóller forma una espiral tancada, una forma marina molt elegant. sota les copes d'un rest de pins hi ha una filera de cases d'aspecte popular arcaic. A Mallorca hi ha, encara, moltes formes intactes. Les cases de pescadors, la caserna de carrabiners, els pailebots de cabotatge, tremolen sobre el mirall de l'aigua encantada.