Edicions 62 - 1997 - Barcelona
Benaventurances
No sembla fàcil que mai la genteta,
com vós i jo, vull dir, puguem saber
què va passar exactament, però múltiples
mitjans informatius, parlats o escrits,
es fan ressò de secrets, confidències,
informes, filtracions, etc., etc.,
manipulats tal vegada, que impliquen
gentassa: càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen poders fàctics
tots els quals neguen les imputacions
i no tan sols ho fan, sinó que acusen
del mateix de què són acusats ells
a d'altres càrrecs públics, magistrats,
financers i el que en diuen...
–Prou, pareu!
Em quedo amb el no-res dels meus poemes.
Bloc de notes
De fora estant contemplo l'espectacle.
Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.
Tot és, com sempre, gris i previsible:
pedòfils, mafiosos i corruptes
emplenen gairebé tot el diari
salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.
Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.
Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,
bé deuen ser reals aquestes mides,
tant com els immigrants foragitats
del temple on protestaven, a París,
per les forces de l'ordre, de quin ordre?
Qui lluita pel poder té el cel guanyat,
ho sap tothom i deu ser profecia.
¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres
si quan sigui el moment entrem a Maastricht?
Gràcies a Déu es mantenen actius
tots els conflictes i l'estiu s'acaba.
Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.
Autoretrat als seixanta-set anys
El cap, feixuc, m'ha encorbat les espatlles
i m'ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d'agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l'imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se'm farà tard mentre amb els ulls tancats
m'enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d'interrogar la mort que sempre em ronda.
Cala Mesquida
En aquest lloc pot aturar-se el temps
i el vent seria l'únic morador
de tanta llum que potser els déus envegen.
Enllà dels anys, la història no escrita
posa límits de sal a les paraules
i fa més dúctil l'ombra d'una mar
encerclada de somnis i mirades.
¿I jo que sóc sinó el buf de mi
que pugna insatisfet per retrobar-se
i escriu, perdut enmig del gran desori?
Cala Mesquida en el record, com un
miratge temptador que, tal vegada,
pot fer el present més fàcil, més amable.