Societat Catalana d'Edicions - 1917 - Barcelona
El cap de Creus (fragment)
Mirant a vol d'ocell, des de l'ermita de Sant Sebastià, d'on es veuen més de trenta milles mar endins, el massís del Cap de Creus, el més oriental de Catalunya, té la forma d'una immensa fulla de plàtan: en una esplanada artificial de la punta, a vuitanta metres d'altura, s'aixeca el far, un far de segon ordre, de l'any 53, vergonya de l'Espanya oficial, del qual es queixen tots els marins que, venint del Golf, van a prendre-hi via. El massís del Cap de Creus és lo més feréstec, lo més tètric i de lo més original de Catalunya. Format de turons rocosos, de llicorelles i kucis, de tempestats de lava feta pedra, de bombardeigs de volcà, de terratrèmols en la lluita horrible del foc i l'aigua, és una immensa desolació que la tramuntana i el fressar de les sals marines han anat treballant segles i més segles, donant-li una faisó fantàstica d'esbojarrament de la pedra. Si entre coma i coma, entre massís i massís de roques, no s'obrissin valls de verdosa pastura i no hi corregués l'aigua de les fonts xaragallant fins a les cales; si les esquelles dels ramats que hi baixen dels Pirineus no li donessin vida, i la remor de les ones que furetegen per les fondes cales de visió dantesca no l'animessin, la soledat del Cap de Creus entristiria fondament. Sembla una faula de monstres fets pedra per un càstig dels déus.
L'Aranella (fragment)
El port de Cadaqués entra un quilòmetre endins de terra: al SE. el tanca la punta de Calanaus; al NE. l'Aranella. És l'Aranella una cala sempre en calma: les oliveres li fan faldar, i part del davant hi té l'illa, que forma per la dreta un canal amb el Cucurucú i per l'esquerra un altre canal amb la punta de l'Estrop. De la cala a l'illa hi ha una trentena de braces d'aigua, amb fons d'algues, per entre les quals negregen les garotes i neden les orades i es belluguen nerviosament exèrcits de gambes gustoses.,. A la cala hi ha tres barraques: dues de pescadors d'ofici i una de pescadors d'afició. Aquesta és la que ens ha d'estatjar dotze dies de deliciosa vida de mar. Una barraca neta, plena de tota mena d'ormeigs; un bot a l'aigua, dos mariners intel·ligents i servicials, roques plenes de marisc, aigües abundoses de peixos, i bon temps: ¿què mes pot desitjar-se? Fins tenim Illa, una illa grandota, amb cales, ruïnes, fonolls marins i vinyes seques. Ja pots pensar, amable lector, que lo primer que se'ns va ocórrer, al desembarcar-hi, fou cantar la cançó del negre Domingo del Robinson Petit: realment érem «els amos de tota l'illa».
Oh, la nostra Costa Brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que el golf atia contra l'illa fa milenars d'anys; la Costa d'Or que es parteixen Itàlia i França, és més dolça, més somniosa: una faldada de flors; però la nostra, des de la Tordera al Cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d'onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una exquisidesa de monja pacient per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars, els esbojarraments de penyes de tots colors i formes, els tons, la transparència de les aigües, i, sobretot, la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella, que enlloc del món...
Tu vares quedar encantat de l'excursió a les illes Balears que férem el mes de juny: sí, l'espectacle de les costes de Mallorca, Menorca i Eivissa és realment meravellós, vist de des bordo d'un bon vapor com el "Balear" i amb un capità tan amable i tan destre com el que el manava: mes te diré; la costa NE de Mallorca no es pot veure d'altre manera.
Però la nostra és diferent: la nostra s'ha de veure seguint-la a peu, baixant a les cales, vorejant en bot o llegut les roques, ficant-se pels freus, atrevint-se per les coves i les baumes, vorejant els caps, acariciant-la tota amb manyagueries d'enamorat que acarona l'estimada. Jo l'he seguida tota aixís, i per això dic, amb testimonis, que no hi ha cap més costa al món com la nostra.
Quin espectacle el que ofereix al Cap de Santa Agna! A garbí, la platja del Sabanell, amb el Cap de la Tordera, ribetejat tot de pinedes i carolines i polls i hortes amarades d'aigua fresca i pura; més enllà els caserius de Malgrat; lluny, el Cap de Calella. Als peus, la vila de Blanes, neta, polida, senyorívola i feinera alhora. A ponent, ¡quin amfiteatre de serres, amb el Montseny de dos geps, i l'emboscat Montnegre, i la Serra d'Orsavinyà, i les ruïnes de Palafolls, i la cinta daurada de la Tordera, que serpeja sorralenca entre arbredes i blats de moro i vinyars i taques fosques d'alzines sureres!... I a llevant l'esplèndida decoració de la Costa Brava amb sos bastidors de Calabona, de l'Agulla, que fa enyorar Santa Cristina, darrera d'ella arredossada; de Fenals, de Lloret, de Llorell, dels Cards, de Tossa, que negreja com les muntanyes de Sant Grau, que li fan de capçalera. I, entre llevant i garbí, ¡quina estesa d'aigua, quina immensitat de mar blava, plena, vessant de llum i de tonalitats meravelloses que us fan tornar boigs als pintors!...
És l'hora de l'alba. El sol va alçant-se sobre el mar, que es daura, darrera el massiu esquerp del Cap de Tossa, i el mar batega com un monstre que desperta d'un somni tranquil, corrent per les lleus onades extremituds del dia, de la vida...
Els vogadors, rems enlaire, són a les barques: la processó hi puja, i relliscant pels varadors enseuats, són llançades al mar entre onades d'espumes i ruixades que brillen al raig primer del sol com gotes d'or. Cauen els rems a l'aigua, s'arma el timó, i allà van les barques fendint les ones al cop dels rems, que es torcen a l'esforç dels braços fornits que vibren com cordes tensades. L'estranya processó avança mar endins; la cobla, escampada per les barques, toca com pot i s'alça al cel una pregària, mentre el sol escampa ruixats d'or sobre la mar blava.
Maris Stella!
Stella Matutina!
Els tripulants de les barques han obirat l'ermita de la Mare-de-Déu de Gràcia, que corona una coma riolera:
Salve Maria!
Maris Stella!
L'himne puja majestuosament cap al cel: la pregària arriba directament a la Mare-de-Déu, a la Gràcia infinita. Es un moment de sublim religiositat, de bellesa inenarrable! Mar, costa, sol, muntanyes, valls, arbres i flors, els ocells en l'aire, els peixos en el fons del mar, semblen suspesos d'aquella pregària:
Salve, Maria!
Maris Stella!
Els vogadors alcen els rems enlaire, com presentant-los a la Verge; el capellà dóna la benedicció; els llavis resen, els músics toquen... el mar és cobert d'un estol de naus... la processó vira cap a terra...
A la platja de Santa Cristina, tot és bullici i alegria. Les veles, a tall de tendes, la cobreixen; hi formiguegen homes i dones i criatures; flamegen els focs per a coure la minestra; aquí atraca un llagut; allà fondeja una balandra; un bot i un altre i cent, són hissats sorra amunt... La gent corre i riu i salta, o s'enfila per la pineda que volta l'ermita o s'embadaleix, sota el pi centenari de l'era que ombrejaria una sardana de cent parelles, contemplant l'espectacle encisador d'aquella costa sense parió en totes les costes de la mar...
La processó ve de llevant: tothom s'avança a trenc d'aigua. Les barques de la processó es posen en filera: va a començar la regata. Fet el senyal, cent rems cauen alhora dintre l'aigua, esquitxant als passatgers. Els amples dorsos s'arquegen, els braços nervuts es contrauen, les pales del rem colpegen l'ona frenèticament. Les barques semblen alcions immensos batent sobre el mar llurs amples ales...
No és una regata com la de canoes de club: és una lluita fera, primitiva, curta, que infla les venes i enrogeix als vogadors, que amenaça amb fer-los estellar els pits i els fronts... Les barques volen...
— Guanya Sant Telm!
— Avança la Santa Maria!
— Ara passa Sant Antoni!
—Apreta...
—Apa! Va...!
— Visca!
— Que ens guanyen!
—Fort!
L'alè és sospès davant d'aquella lluita de llops de mar... Romp un aplaudiment que agafa tota la platja... la quilla vencedora ha tocat la sorra. Visca!
Salten obrers i obreres, músics i capellà, vogadors i autoritats, prohoms i banderes. La processó passa, fadigosament, la platja: després s'enfila per un corriol, coma amunt, entre alzines i pins... En l'ombradissa d'una font canta encara un rossinyol amorós. Les velles banderes roges, verdes, carmesines, fan bo de veure, entre els arbres. La custòdia que guarda la relíquia santa, brilla com un altre sol. Les campanes tritllegen alegrement... la gentada segueix la processó. El mar canta un himne etern, les roques treuen foc, la sorra crema, les assutzenes exhalen llur flaire dolç...