Jo devia començar a anar a estudi quan tenia quatre o cinc anys. No ho puc precisar, però ho suposo perquè aquesta era l'edat en què normalment es començava, aleshores, tenint en compte que de guarderies, almenys als pobles, no n'hi havia. Vaig anar al col·legi de capellans, és a dir, a l'Escola Parroquial, que dirigia mossèn Francesc d'A. (d'Assís) Espinalt, pvre. (així era com firmava sempre), cosí d'una cantant d'òpera força famosa que es deia Maria Espinalt. En aquella època al meu poble hi havia tres escoles: la del senyor Sebastianet (Sebastià Álvarez), les Escoles Nacionals i l'Escola Parroquial. Parlo d'escoles de nens, és clar, tot i que sembla que les Nacionals eren mixtes, cosa absolutament malvista. Per a les nenes hi havia monges (Dominiques de l'Anunciata). D'una manera esquemàtica, potser un pèl exagerada però força indicativa, jo diria que els «rojos» rics anaven amb el senyor Sebastianet, els «rojos» pobres a les Nacionals, i els «altres» amb els capellans. Jo vaig anar amb els capellans. Mossèn Francesc era molt amic de casa, tant que quan va esclatar la guerra civil, l'any 1936, el vam tenir amagat una colla de setmanes. Si s'hagués sabut, dubto molt que li haguessin respectat la vida, perquè era un home hàbil i influent que tenia força enemics. El meu pare segur que també les hauria passat putes.

De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits, tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d'atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d'aquesta mena no s'arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d'una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l'única sortida possible, i l'única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d'aquesta sortida n'hi ha dues d'altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un «voler» de Déu; la segona, el de considerarla un atac personal. Jo no penso que Déu s'hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d'aquestes dues coses (a creure-hi fermament vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc no puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se'n, i això és el que fan, potser sense adonar-se'n, molts pseudocatòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d'això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l'única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present,mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m'atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança.

Els meus records «conscients» comencen quan ja anàvem a les Escoles Nacionals, perquè amb el començament de la guerra l'Escola Parroquial havia estat tancada. Per exemple, recordo que quan van tancar l'escola ens van fer anar tots els alumnes a recollir els llibres. Jo anava amb el meu germà gran. A la porta de la classe hi havia un home del poble, que portava ulleres i es deia Ballús, que ens recacejava les carteres. La doctrina la llençava, i de l'enciclopèdia (l'enciclopèdia era quasi el llibre únic, aleshores) n'arrencava les pàgines de la història sagrada. També llençava (no sé per què) un llibre que es deia El meu epistolari. Aquest individu, que a més de curt de vista era curt de gambals, empunyava amb la mà dreta un revòlver de culata blanca, de nacre, em sembla. Jo no havia vist mai un revòlver de debò, i em sembla que no n'he tornat a veure mai més cap, almenys de tan a la vora.

De l'època de les Escoles Nacionals (els tres anys de guerra) sí que en recordo coses. Hi havia un, que li dèiem l'ocellet, que era «roig» i sempre em deia que ens matarien a tots. A mi em feia por. Aquest mateix, un dia, em va ensenyar una cosa i em va dir que era un condó. No ho era, però jo vaig envermellir perquè aleshores no n'havia vist mai cap, i era el temps de l'escatologia, en què dir titola, o cul, o mamelles, o cagar, semblava una proesa. Recordo també alguns mestres: la senyoreta Rosa, grassoneta, que vivia en una casa del mateix color que el seu nom, el senyor Llaberia, l'inefable senyor López, el senyor Artola. El senyor López portava unes ulleres de vidres gruixudíssims i enraonava en castellà. Tenia el costum de sortir de la classe, amb algun pretext, i tornar-s'hi a presentar obrint la porta inesperadament. Al que arreplegava fotent el bèstia, li deia: «Te voy a poner negro.» Una tarda, quan va sortir, el capitost de la classe va dir que li havíem de donar una lliçó. Saltaríem tots per la finestra, mentre ell feia girar una rodeta que immobilitzava la maneta de la porta. Quan el senyor López volgués entrar, no podria. Aleshores ell, que anava molt lleuger, faria girar altre cop la rodeta i amb quatre salts s'uniria a nosaltres. Així ho vam fer. El senyor López va trobar la classe buida. És l'única vegada que he pitllat l'estudi sense cap excusa.

Davant la porta, la Montserrat em va ajudar a baixar del cotxe. Ens sabem els moviments de memòria i els executem amb precisió. Jo trec les dues cames a fora, amb la mà esquerra m'agafo a la finestra de la porta i la dreta l'hi dono a ella. Aleshores faig més o menys força amb la mà esquerra i ella em tiba. Quedo dret, recolzat d'esquena contra el cotxe. Així ho vam fer, l'altre dia, i aleshores un ventet molt suau em va acariciar la cara i em va dur la sentor de la terra. Vaig estar un moment dret, vaig mirar el meu voltant i no em vaig saber estar de dir: Ara m'agradaria poder anar a caminar una estona, senzillament això, poder anar a caminar, tan lentament com fos, però caminar. I amb un cert to de lament, que potser no era just, vaig afegir: Però és impossible, ja no ho podré fer mai més, te n'adones, mai més. Ningú que no visqui en la pròpia carn una cosa semblant no ho pot entendre, això. La Montserrat em va mirar i va somriure sense dir res. Potser era injust en dir-li això a ella, però ¿a qui més ho podria dir? Ella m'entén i m'ajuda, com m'entenia i m'ajudava la Dolors. No és fàcil viure amb un malalt «perpetu» (com el secretari de l'Institut d'Estudis Catalans), però al malalt perpetu tampoc no li és fàcil, viure. La malaltia, de vegades, s'accepta, però mai no es supera. És clar que acceptar-la ja és «superar-la». Més ben dit, l'acceptació és l'única superació possible. Però la persona ha de poder lamentar discretament i en privat allò que ha perdut. I ho ha de poder dir a la persona que l'estima prou per escoltar-lo i comprendre'l. No vull que em planyin, ni ho demano. El que sí que demano és que m'escoltin i em comprenguin.

Viure només en companyia d'una sola persona ha estat una experiència totalment nova per a mi. La Montserrat la devia haver viscuda durant un temps relativament breu amb el seu primer home, ja que el primer fill que van tenir no va trigar gaire a néixer. Jo, en una casa amb una sola persona, no hi havia estat mai. I ara, si Déu no ens mata ni cap boig, el dia 11 de setembre farà dos anys que vivim amb la Montserrat, sols. Viure sols té avantatges indubtables, i potser té, també, inconvenients. L'avantatge més important jo diria que és la llibertat. Conviure amb altres familiars (pares, fills, sogres, etc.), necessàriament constreny, crea obligacions. Per més bona relació que hi hagi, per més que els fills (posem per cas) ja siguin grans i facin la seva, com se sol dir, necessàriament s'estableixen unes dependències, unes prioritats que potser arriben a esdevenir costum i quasi no es noten, però que de sobte es poden fer presents i engavanyar força. [...].
De totes maneres, la llibertat que tenim la Montserrat i jo, vivint sols, no crec pas que la tinguéssim si amb nosaltres hi visqués algun dels seus fills, o dels meus. I l'avantatge de la llibertat és, per a mi, el més important, però no l'únic. N'arrossega una colla d'altres que es constaten en la vida diària i que no vull enumerar. Pel que fa a desavantatges, jo només n'hi veig un de realment important. És «l'excés» de convivència, vull dir la mena de solitud de dos, que no es pot descarregar en cap tercer. De totes maneres, si la convivència és mínimament harmònica, si hi ha confiança mútua, i sinceritat, i diàleg, i sobretot si hi ha veritable afecte, veritable amor, em sembla que el problema de la solitud queda molt mitigat i, de fet, jo penso que els avantatges són més importants que els desavantatges.

A l'altre extrem de la guerra, al començament, penso en el dia que van cremar l'església. L'endemà uns vailets del meu carrer, una mica més grans que jo, baixaven les escales de les tres fonts vestits amb sotanes, roquets, capes pluvials, etc., beneint el personal que trobaven. A mi em feia una certa por morbosa, tot allò, com me'n va fer una vegada que vaig veure passar pel carrer un cotxe amb tot de canons de fusells que sortien per les finestres. Els ornaments els havien arreplegat a davant de l'església. L'havien cremada la nit abans. Jo i els de casa ho vam veure des d'una mena de conillar que teníem a-dalt-al-terrat (era una expressió casolana), al qual es pujava per una escala com les de paletes, però de graons més amples. Per les petites finestres es veien teulades i el rosetó i una part de la façana de l'església. No recordo que diguéssim res, tot i que ens hi vam estar una bona estona. Pel rosetó sortien flames, i se sentia un brogit sord. Davant i dins de l'església cremaven sants, bancs, casulles, albes, etc. El que no es va cremar, ho passejaven l'endemà els vailets que he dit.

La mare era una bona dona, una mica recargolada i tossuda (diu que m’hi assemblo, en això), intel·ligent, però jo diria que una mica frustrada, catòlica practicant, fins i tot m’atreviria a dir missaire, però plena de sentit comú i també de sentit de l’humor. El pare era una altra cosa. Un bon home, també, però, per a mi, força menys intel·ligent. Aparentment més pràctic, més diguem-ne materialista, però amb més curtedat de mires. Tot i que era «l’home», i manava, és clar, no tenia de bon tros l’agilitat intel·lectual de la mare.

El pare era l'amo, a casa, evidentment. Però ho era seguint el corrent d’unes tendències que afavorien plenament la seva actitud. Vull dir que no manava per capacitat o per collons, sinó perquè havia de manar. La meva afició als llibres, per exemple, la criticava més que la mare. Però quan jo vaig estar en disposició de discutir-hi, les seves argumentacions eren febles, convencionals. D’altra banda, quan jo vaig començar a obtenir algun èxit, practicava ingènuament una mena de percaça del comentari elogiós, que el posava grotescament en evidència. No tenia la dignitat de la mare.

El pare sí que era rodenc. I l’avi també, em sembla. Però el besavi em penso que era igualadí. O potser era la besàvia, no n’estic segur. El meu avi es deia Josep M. Martí Ratera, i els Ratera em sembla que encara existeixen, a Igualada. Aquest segon cognom de l’avi em va fer protagonitzar una anècdota desagradable. Una tarda, acabada la guerra, a la classe dels grans mossèn Francesc ens va fer alçar un per un i dir el nom i els cognoms dels pares i dels avis. No sé per què ho va fer, però tan bon punt ho va proposar, jo em vaig veure fotut. Quan em va tocar el torn a mi, vaig dir sencers els noms i cognoms dels pares, però, en tocar el torn a l’avi, em vaig limitar a dir Josep Maria Martí. ¿I què més?, va preguntar mossèn Francesc. Jo vaig callar. He demanat què més, va insistir amb tota la mala fe. Jo vaig mussitar que no ho sabia. I ell, aleshores, amb una claretat espantosa, va exclamar: Doncs si tu no ho saps, jo, sí: es diu Josep Maria Martí i Ratera. Tota la classe va esclatar a riure, i jo vaig envermellir de mala manera. Me’n recordaré sempre més, suposo, i em sembla que mai no li he perdonat.

El meu pare era manyà i treballava de torner a can Bracons i Riera, que s’anunciaven com la «primera fábrica nacional de telares automáticos en serie». La meva mare feia de dobladora a La Blava (Tecla Sala, primer, i T. Sala e Hijos, després), la mateixa fàbrica on jo vaig treballar durant trenta anys. El que passava era que al meu pare li agradava molt cuidar bestiar i menar terra. Que jo recordi, menava quatre horts, tots força grans: el de darrere casa, dos a la vora del riu, a la vora del torrent Massana, em sembla que se’n deia (els entesos en dèiem el torrent, i santa bona Maria), i un a la muntanyeta, un turó que hi ha en entrar al poble venint de Vic a mà dreta. Per a ell, aquells horts i els porcs, quan en teníem, els conills i les gallines eren mitja vida. Hi dedicava totes les hores que podia, i no cal dir que, en acabar la guerra, amb l’escassedat de tot que hi havia, ens solucionaven més d’un problema. Però per al meu pare no es tractava d’això, fonamentalment. Hauria fet el mateix pagant diners de la seva butxaca.

Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada. A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi, si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures, a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades, m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven. A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat. Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».