Delimita'm l'espai, però no esperis
que renunciï a res d'allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d'aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la'n trec l'endemà, xopa de vida.

Goig de la paraula

Em crides sempre a més combat,
pensament viu, paraula viva,
enllà i endins de mi mateix.
No em dol, però; què fóra sense tu?
Tot es resol en el teu foc
que crema sense consumir
i en la pedra que dreces davant meu.
En tu i amb tu restitueixo
la densitat de cada cosa dita,
la densitat i més i tot, la vida.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.

Massa sovint girem els ulls enrere
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure't. Focs llunyans
i músiques i festes pel teu cos.
Tot l'aldarull insòlit dels colors
d'aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n'escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d'aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.

No em prens ni et prenc.
Traço el perfil d'un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s'esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d'un sol crit,
d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
l'arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres.Tens els pits
suaus i erectes i te'ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m'aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.

Dellà el mirall algú crida la mort,
crida la mort i la mort no respon.
Deu dits-serpent palpen el mur-rostoll.
No sents la rel de tot a trenc de pell?
Toca l'eixut i amara-te'n la veu,
que el fueteig dels mots que no pots dir
se't torni mans. Estampa a la paret
amb signes tàctils l'àmfora i el vent,
l'arbre i l'esfera, l'horitzó i la nit,
i ressegueix-te pam a pam pel rost.
Debades pugen a la gola crits,
però el secret no et serà pas defès
si, orb de veu i a les palpentes, mut,
t'escrius de nou a les parets i ets un
amb tu mateix i amb aquest món hostil.
I aquell que crida insistentment la mort
no n'obtindrà ni resposta ni ajut.

L'aigua és la clau

Aquest violí té una sola corda
que només xiscla o gruny. Si en percudiu
la pell resseca, el so opac congria
ocells nocturns i sinistres bubotes.
Desvetlla vents la immòbil assemblea,
però ningú no branda les banderes
ni bufa els corns. Amb fustes de naufragi
aixeco barricades. Em contemplen
els ocellots. Jo vaig i vinc. Dessota
de cada mot hi ha un pou. L'aigua és la clau,
una clau que no tinc. Els mots sedegen.
És hora ja que esclati el gran incendi.

Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec,
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.

Mireu-me bé: sóc l'altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l'altre.