Nens al carrer d'Albinyana

Infantesa: rotllana i vol d'ocell.
Un crit o un rull l'amenaçava ara
tant com el puny o el llavi. Vas saber
que les coses naixien cada dia,
que aquestes mans esquerden la rialla,
que basta un mur per ésser aquest estel.

VERS DÉU

Visc la vida girant,
dilatant-me en les coses.
No clouré el darrer cercle:
tan sols ho intentaré.
Entorn de Déu,
com en torre vetusta,
dono voltes.

LA PREGÀRIA

Em veig infant i, agenollat, t'imploro.
Sento el respir d'aquest retrat d'antany.
Nostra Senyora de Misericòrdia:
el cor és una rosa bategant.
Aquest retrat s'allunya en la foscúria.
A la teulada faig volar un estel.
Nostra Senyora de Misericòrdia:
bategarà una rosa en aquest cel.

Tarraco

A través del teu Arc de Berà t'aproximes,
blanca ciutat de Tarragona,
i el mar et vetlla i cenyeix el teu flanc
d'escumes i salobre,
de coralls, de ruïnes intactes.

Ara veuré el cel violent
i el teu camp mesurat sota les oliveres.

Blanca ciutat perfecta, jo et retrobo
en la gràcia infantil de ta nina de vori.

Taüll

Vénen de boiroses anyades
amb el gust de l'ovella, el riu, la cornamusa.
Els joglars són a l'era
i l'ull és abandonat per una llàgrima que vola.

Aïrada avança la terrible mirada.
Petrifica els anyells,
infla la llengua,
incendia el blat.

Sota la cella, la host avança.
Avança amb l'odi, els tolits i les vídues.
La humilitat del just és agradable a Déu.

El cel és sempre blau.
A la boca dels pous hi habita la paüra.

Ciutat del Segre

He vist l'or antic de la tarda
que es va desfent amb suavitat
riu avall i en les pedres
cremades de les cases.
Els rostres giren lentament
i diuen: la pluja és bona
i la terra és fèrtil.
La vida viu a la ribera, sempre.

Darrera el teu castell hi ha l'Aragó.
Els ulls s'inviten
al contorn de les terres i les hortes,
a obscures aigües verdes.
El temps s'atura als vells carrers
i és ara, a la vesprada, que tremolo.
i m'endogala
una furiosa sensació de viure.

Sant Dimas i la gata

En aquesta hora del matí, davant el tenebrós horitzó, giro els ulls al passat. Allà, el Papa Sant Dimas, malgrat la ferocitat dels cismes, no deixava d'esguardar amorosament les grans flors mutants de la finestra, que eren unes flors de violent perfum carismàtic. Després, li escrivia uns epigrames a Sant Jeroni, advertint-li que, afrontant la desgràcia, sempre hi hauria alguna merla cantant en la branca florida d'un cirerer o d'un ametller i que, així mateix, existirien joves mares que bres solarien els seus fills. Per tant, la felicitat i l'infortuni s'equilibren per vasos comunicants.

A voltes, contemplo la meva gata als meus peus, mig adormida dins el cistelló. Sospira profundament. Llavors, no sé si és que somnia amb els cirerers en flor i els nevats ametllers o si s'imagina haver atrapat entre les seves urpes la més formosa i més brillant de les merles de l'hort.

Aigua marina

Sobtadament, el mar.

Ultrapassats paisatges,

silencis, tactes lleus.

Una flor submergida

al fons, a penes vista

la duresa d'uns llavis.

Assoleix la ventura

sota tèrbols celatges,

aigua amunt. I llavors,

sense nom que et conjuri,

aquesta pell tan dolça,

com una molsa amarga.

Apel·les Fenosa

Sota un cel lluminós, estimo aquesta terra.

De plata fosa era al matí,

però el verd de maragda tenyia les arbredes,

les gotes d'aigua,

l'herba menuda.

La saba em puja per les mans

i esclata en vol d'ocell, en nereida adormida.

Hi penso ara molt sovint

mentre recordo

les lentes hores que he viscut,

les joies del migdia.

A voltes tanco els ulls, i callo.

Veig el crepuscle florint a la finestra.

Paisatge lacustre a la Gramola

Flota una vaga, tendra melangia

que, com el crit, es perd en els boirosos

desmais d'aquesta tarda.

L'aigua és llisa i lluent, i aquí, entre l'herba,

juguen, alegres, els infants.

Sentim el xiscle viu de les falzies.

Ara és morat el llac. I violeta

la dama que passeja pensativa.

Un aire lleu i tebi ens acompanya

mentre vespreja lentament.

Dolços ulls, dolces cares giravolten

en el record del llac.

Tossa de Mar

El migdia es dilata a l'areny

i tenen els cossos la gràcia

d'aquella mar que expira.

Mediten les delicades ruïnes

l'infortuni del temps

mentre llangueix el dia a les balustres.

Més tard, la dansa instiga el jovenívol ardor

i el navegant s'allunya en la nit blava.