Obra poètica. Guillem de Berguedà i altres trobadors

Edicions de L'Albí - 1992 - Berga

Autor: Guillem de Berguedà
Indret: Castell Berguedà-Madrona (Berga)

Quan veig que el temps comença a enfredorir

Quan veig que el temps comença a enfredorir
i cants d'ocells no sento per l'espai
que facin bosc i serres retrunyir,
ni flor ni fulla són de color gai,
i mentre els trobadors mesquins a espai
muden la pell —l'hivern els acoquina—,
jo sóc aquell que no canvia mai,
content del fred, content de la calina.

Amor prou va escollir-me al seu juí
quan va donar al meu cor tan dolç esplai,
sabent que jo sabria amar, gaudir
i parlar d'ella gentilment, no en va, i
emprendre'm aventures sens desmai,
ço que és d'amor la vera medecina;
quan m'ha besat la bella, llavors rai,
no desitjo duquessa ni regina.

Amb els senyals que em féu i no puc dir,
em donà goig com si em donés Roais;
no pas, però, que ho gosi descobrir,
car m'ha manat que ho canti sols en lais
i que no faci com els papagais;
he fet cent cants amb molta tremolina,
de mots n'he dit a mils en virolais,
però el secret ningú no l'endevina.

I vós, senyora, que heu fet cartenir
vostre valer a nobles i lacais,
penseu en mi i no em deixeu morir,
i alleugeriu-me el feix de tants esglais;
sense profit l'amor es perd en ais
i fins el més cortès ve que s'abrina.
Si em vau atreure com s'atreuen xais,
ara m'hauríeu d'acollir amb mà fina.

Per això prego la que em fa llanguir
que torni el meu dolor molt més suau,
ja que no puc menjar ni puc dormir,
tant com pel goig, per l'ànim que em decau,
ni que algun cop m'enganyi com babau.
El temo tant l'amor, que em deixuplina!
Si deixa ella d'amar-me i no em complau,
mon ànima dolguda s'esbocina.

Cançoneta, si em puc de vós servir,
i entrar amb vós a la cort o bé al palau
i parlar amb la que tant em fa glatir,
la meva dama, de qui sóc esclau,
us pregaria, ja que no tinc pau
i que tothom al seu davant s'inclina,
que li diguéssiu, tant de mi es retrau,
que és la millor del món i més divina.

Autor: Guillem de Berguedà
Indret: Castell (Puig-reig)

XIV

Canto plorant, ple de tristor

Canto plorant, ple de tristor,
per la dolença que m'ha pres
havent-se mort el meu Marquès,
En Ponç, el pros de Mataplana,
que era desprès, franc i cortès,
ornat de bons capteniments,
considerat un dels millors
que a Sant Martí de Tors mai fos
fins a tocar la terra plana.

Molta d'angoixa i de dolor
ens ha deixat i ben malmès
nostre país, puix ja no hi és
En Ponç, el pros de Mataplana;
pagans l'han mort, ha estat remès
per Déu de tots els mancaments,
tant dels més grossos com menors,
car són els àngels valedors
de qui servà llei cristiana.

Marquès, en tot no vaig sinó
mentir i errar quan, descortès,
blasmava tant vostres mercès,
ja que, d'ençà dels Mataplana,
no hi ha vassall més compromès,
digne de més mereixements,
ni més valent i honrat que vós,
salvant els vostres rics majors,
i no us ho dic per fer-ne ufana.

Marquès, per tant de desamor
i d'ira que ens havia encès,
hagués volgut, si a Déu plagués,
que, abans d'eixir de Mataplana,
féssim les paus per sempre més;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors
tot defensant-vos, sense pors,
de mans de gent tan inhumana.

Del paradís al lloc millor
on és el bo del rei francès,
prop de Rotllà, ha estat admès
el meu Marquès de Mataplana;
i el meu joglar de Ripollès
i el meu Sabata amb altres gents:
dames de rostre molt formós
sobre tapits coberts de flors,
i l'Oliver, el de Lausana.