Calladament

Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des de portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles;
el verd proclama vida i esperança,
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

Temps venturosos

No sé si plou on ets, però la pluja
fa que et recordi. Havíem compartit
moltes pluges i moltes esperances;
matins, tardes, capvespres desfilaven
sota el pausat exordi de la pluja
i érem feliços amb ben poca cosa.
Passejàvem sovint sota la pluja
i cadascun dels dos feia projectes
que fins i tot a voltes s'acomplien.
Temps venturosos. Ara tu no hi ets
i la pluja segueix. M'agradaria
saber que plou per tu també, i la pluja
ens uneix com abans, altra vegada.

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Torna al teu clos

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te'n fa protagonista i deu ser trist.
Però més trist és veure l'agonia
lenta d'algú que estimes; com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d'ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l'esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d'amor el buit de l'estimada morta.

No esperis cap senyal enllà dels vidres.
La quietud dels arbres i aquest vol
intermitent de la garsa no són
presagis de cap fosca meravella.
Tot el que busques és dins de la cambra,
dins mateix del poema.

El buit del temps, omplim-lo d'esperança.
Altes les mans i molt més alts encara
els ulls i el pensament.
Que giravolti
la roda dels records i dels designis,
que encengui l'or de totes les collites
i desvetlli el gran vent de melodies
que embruixa fulles, i secrets i rostres.
Altes les mans, i que els batecs s'emportin
dissorts i dols, angoixes i temences
pel riu del temps que cap temps no detura.
L'ull de l'anella mira sempre enlaire.

S'aquieta la tarda rere els vidres.
La llum retalla nets perfils de vida
de tots colors, i el jonc d'un crit travessa
l'aire encalmat.
Jo vaig i vinc, de mi
a mi mateix, per aquest pont de somnis.

La finestra

No sé si dir que em sobta aquest silenci,
que em sobta més potser perquè el conec
i ja fa molt de temps que el delejava.

Tràngols i vents m'han dut on sóc, i em miro,
més que admirat, sorprès, o tal vegada
desconcertat i amb una certa angoixa.

Em costa molt respondre les preguntes
i fins i tot em costa formular-les,
com si de sobte hagués perdut el rastre
de mi mateix.

Ara escric i és quieta
la tarda que reposa rere els vidres,
com un espai de claredats molt íntim
que he retrobat, mentre per la finestra
contemplo els cims llunyans, majestuosos.

Et desvetllen els versos a la nit
i reclamen l'espai de privilegi
que sempre els concedies.
Desolat,
escrutes la buidor cercant respostes,
mentre amb les mans ocioses dibuixes
senyals de vent a la pell de la fosca.
Tot és incert al vell jardí de sempre.

Ingenu, t'esbatusses amb l'aresta
de qualsevol paraula, per comprendre'n
les flexions.
Fa molt de temps que dura
aquest combat i, què n'has tret?
T'encetes
els dits cada matí i al vespre et llepes
dòcilment les ferides.
Ets el clàssic
perdedor, però saps guardar les formes
i això et reconcilia, almenys a estones,
amb la sal dura de la teva imatge.

Pa amb tomàquet

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser
que és més saborós que els altres
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.
Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana
que els osonencs en això
tenim molta anomenada.
Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada,
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més saludable.

Aquest silenci

La tarda molt intensa m'ha portat
aquest capvespre plàcid.
Reposo els ulls cansats
en l'ordre dels prestatges plens de llibres,
en l'ordre de la cambra.
Es fa fosc lentament, s'encenen els llums,
i és més pausat el batec de la vida.
Estimo aquest silenci i aquesta hora,
i més ara que em gronxa fins a perdre'm
en el record de tu
que mai m'abandona.

Absència

És bo tenir sempre a punt el recurs
d'un mot que empleni el buit de tu, per fer-ne
la pertinent cuirassa que em preservi
del malson de l'enyor i la tristesa.
Aleshores te'm fas present en cada
vers que escric, i quan, sol, me'l repeteixo,
no hi ha distància entre el teu cos i el meu,
units per sempre més en el poema.

Tot el que visc s'assembla a aquell poema
que em creix de sobte a dins i s'apodera
de mi i em magnifica.
No sóc jo
qui creix, sinó el desig de sobreviure;
i un cop ja buit de mots resto expectant
i se m'adorm el temps a la mirada.

Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.

Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.