Edicions 62 - 1988 - Barcelona
I. La sentència
Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques. Doctor ha dit:
—No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís —el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!
Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.
«Ni un moviment, ni un pensament!» —Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.
I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar:
«Ni un moviment, ni un pensament.»
II. La sesta
Cloure els ulls. Dormir... Era la solució banal. Aquest jardí, a aquesta hora, s'omple de cadires de repòs. Les unes es dissimulen recatadament. Les altres s'ajunten per les mutualitats de la peresa. La conversa lassa... El llibre obert i deformat, que ja no es llegeix... I aquella oscil·lació voluntàriament improductiva de les mans, que les dames anomenen «labor»... I aquella altra oscil·lació, aquella altra «labor», que ja tothom anomena «flirt»... Una onada de calor s'ajaça i pesa damunt el parc, tot ell enclotat com dins una conca. Damunt el parc, del qual només l'artificiosa vegetal luxúria arriba a dissimular l'assolellament rabiós... És l'hora de la sesta.
Dormir. Autor acaba de dormir tal volta? Res no en sap. Els seus ulls són ara obstinadament fixos al blanc mur de la sentència. El primer acte de la consciència és per llegir-la. «Ni un moviment, ni un pensament!» El segon acte, per prendre notícia, d'un petit brill lleuger a la dreta que ve amb un petit reflex a ferir l'ull. L'ull es gira molt lentament d'aquest costat, mentre que el cos roman tot immòbil. Ve aquell brill d'una mig ajaguda cullereta de metall. Sota la cullereta hi ha una tassa. Sota la tassa, una tauleta volant de cafè. Més lluny, damunt la tauleta volant de cafè, un terròs de sucre. I damunt el terròs de sucre, una mosca. Com és interessant aquesta mosca!
Autor torna a cloure els ulls. Recorda. Ell s'ha fet portar allí la tauleta vora la chaise longue. Ell ha begut una tassa de cafè. Ha fumat potser també una cigarreta? Això son record no ho arriba a esbrinar. Vagament, sordament, ell ha sentit desig de fer-ho. Potser hi ha encara la cigarreta apagada entre els dits. Però la mà és massa lluny; i ara la tèrbola consciència no en sap res, de les pressions de la mà. Si mirés... Mes cal, per mirar i veure, alçar el cap o alçar la mà. La luciditat d'Autor s'enrosca i es perd un instant en les subtilitats de la tria.
Una ombra de decisió fa a l'últim preferir el petit gest d'alçar la mà. Però, en elevar-se un poquet aquesta, els dits flàccids s'han descompartit. Llavors, obscurament, s'ha sentit com alguna cosa de lleuger n'escapava. L'orella ha percebut un bruit tènue venint de terra, tènue com un sospir contingut. L'ull llavors s'ha estalviat d'obrir-se... Sí, hi havia una cigarreta apagada.
Dels herois del culte als herois
A les Esparregueres de la Santa Pau
En lloc de l'esquelleig difús, ara un campaneig precís munta de la vall... — Té raó, que som diumenge.
El Sant Vicenç a la porta de l'esglesieta blanca de Cellent és ja una imatge, però és encara una soca. El caparrot quadrat i ferreny esguarda dur; si l'una mà aguanta la massissa palma del martiri, l'altra mig penja, inútil i decorosa, com la del qui es retrata a casa del fotògraf.
Direm ara dels quatre enterraments de Rector que hi ha davant la porta. De les quatre lloses, cada una amb el contorn del bonet al
capdamunt i els dos ossos en creu a baix.
I de la primera llosa, gloriosa llosa, la del Reverend Joan Casas, que al Cel sia, i del qui resa així l'epígraf:
Militar de gran valor
anà en França presoner
en llei passat batxiller,
de Física professor,
de l'Escala fou Rector
uns vint-i-set anys constants.
I després de mèrits tants
no l'ha respectat la mort.
Ai, que aquesta no fa tort
ni als hèroes més grans!
El saió més bonic del món
He retrobat la solitud alpina, la solitud esquellejant —sonen les esquelles de les vaques, fins a mig dia, i així que la tarda cau — sonen les esquelles com un carilló interminable — dalt de les esparregueres de la Santa Pau d'Olot.
També he retrobat les històries del Salvan i de les seves Marecottes, al cantó de Vaud. —Vaig a contar-vos aquestes històries. — Heus aquí la primera història.
Els senyors havien plantat uns ametllers. Digueren a la pastoreta:
—Si cures força que els bous no se'ls mengin, l'any vinent, festa de Sant Vicenç, et donarem un davantal.
Festa de Sant Vicenç, baixava de muntanya la pastoreta.
—No hi ha cap desgràcia. He tingut força compte. Els bous no s'han menjat els ametllers, gràcia a Déu.
No li donaren solament un davantal, sinó unes faldilles i unes sabates.
Ella no deia res, beata d'admiració. Quan fou tota guarnida, sempre en silenci esquerp, fugí d'uns quants salts costa amunt.
Però, en ésser a mitja costa, es girà de cara als senyors amb la companyia que l'esguardaven. Es girà i prengué amb les puntes dels dits els extrems de les faldilles, com es fa en les reverències de minuet. (I ella mai no sabrà el què és el minuet.)
Amb una gran rialla, llançà:
—Aquest és el saió més bonic del món!
Afegí:
—Sé un niu de merles i us el portaré.
El sacrifici a la intel·ligència
Diva Intel·ligència, senyora del meu viure, Nord de tots els meus pensaments! Com he pogut llicenciar-me del teu servei per tan llarga estona? Com he pogut tant delectar-ne en tema de "Natura", jo que en aquest món no he estimat sinó la "Cultura"?
—Però és que les històries de les Esparregueres són ben bé "natura"? La ruralitat, significa, en rigor, naturalitat? El pagès, per a prop de la terra que estigui, és l'home natural? No serà més bé el producte d'una mena de civilització, de la civilització pagesa? No ens trobarem aquí en presència d'una cultura —ben distinta de la cultura urbana—, cultura, tanmateix?
No sentint-me prou segur d'aquestes coses, quan la tartana deixava la Santa Pau, jo no em sabia prou pur. I llavors, la idea pagana se m'ha insinuat d'un sacrifici a la Deessa dels ulls cerulis.
Enrere restava la tempestat, ja apaivagada. Ara el cel era, per claps, sereníssim. Un creixent molt fi brillava al mig de l'un d'ells, en un plafó blau clar, voltat de grassos núvols, com en un rompiment escultòric d'altar barroc.
Baixàrem, que el fred també ens convidava a desentumir-nos un poc. I, en baixar, a la vista d'un cistell penjat ran mateix de la portella una inspiració sobtada ens ha pres tots dos.
A festa major de Mieres va haver-hi una rifa, Dos pollastres i una ampolla de xampany pseudònim eren oferts al més sortós "a beneficio de Nuestra Señora del Rosario". Sortí el 142, i la petita tenia del 140 al 150. Ara el premi viatjava amb nosaltres, destinat a gai consum en alguna fontada d'Olot... —Però no, aquesta seria ara la matèria de sacrifici. Minerva ens perdonaria si, talment en les ofrenes de Caïm, més ara per raó de comoditat, no d'avarícia, la vianda no era prou grassa, ni la libació de marca prou noble.
Una pira prou alta era ja encesa, sota pretext d'escalf, per tal de furtar al judici del tartaner les nostres devocions secretes. Només que vingut el moment, per manca de traça nostra o de valor, els pollastres salvaren encara la vida.
Restava el vi. Aquest no el portàrem a la pira, sinó un poc més lluny. Un poc més lluny, hi havia l'Hostal dels Ossos. Contra un dels grans ossos que allí serveixen per a fermar els animals, fou romput el coll de l'ampolla.
Es vessà el líquid escumós sobre les lloses encara mullades de pluja. Volà el casc ferit, aires enllà, nit enllà, misteri enllà.
Esperem així que la Deessa ens perdonarà els oblits—ara que el Curs acadèmic va a començar—, i voldrà mostrar-se per a nosaltres propícia.
Els llums d'Olot, quan s'arriba de nit de les Esparregueres, semblem els llums de París.