Edicions de l'ela geminada - 2012 - Girona
Elegia de Cerdanya
Assossec abissal. De la muntanya
corona de la plana oberta al cel
la quietud, boirosa com un vel,
baixa al palmell estès de la Cerdanya.
Assossec palpitant, turment de pau
que cruelment cada sentit amoixa.
¿No la sents bategar, plena d'angoixa,
com el teu front, ara que guaita i cau
el desig taciturn i s'incendia
en flors el núvol dret sobre el Cadí?
Tot s'esvaneix: el carro i el camí.
Ai, quin conjur la teva companyia!
Fuig el món dins sotracs i mugits lents.
Només Tu, bella, habites la planura
del meu cor, d'aquest cor que es transfigura
alçant-te un pirineu de sentiments,
perquè hi reposis sense tramuntanes,
cenyida d'una calma vegetal.
Et serà la freixeda braç carnal
i somni el so llunyà de les campanes.
Abocaré l'estoig de plaers buits
damunt aquest enyor de flors i estrelles.
En mon despullament de joies velles
ja et sento bategar plena de fruits.
Cabrera, dolça veïna
Per a la Fundació Emili Darder
¿Has vist la fràgil boirina
que a l'horitzó matinal
emperla la teranyina
de l'esguard? És el portal
d'un misteri que fascina
roca i ulls, peix i coral.
No el toquis! Tot s'hi combina
sense enrenou: arenal,
bot, sargantana i gavina.
Ira justa! No s'hi val,
que l'urpa, el canó i la mina
puguin emprendre l'assalt
d'aquesta imatge divina.
Si el món es fa llum com cal,
i no un cau de salvatgina,
seràs parc nacional,
Cabrera, dolça veïna!
I et durem tot un cabal
de fruites, de tarongina,
d'encanteris de vitrina,
d'harmonia cristal·lina
i de flor romanial.
A J. M. Quadrado pel cinquentenari de La Palma
Mig segle fa que en terra mallorquina
sembràreu vós la Palma, tan fruitera,
que a on ermàs inculte abans tot era,
planter en saba de bell nou germina.
Alt Patriarca, per això s'inclina
tot l'estol de deixebles, que us venera,
davant eix front que amb majestat austera
les idees i els anys venç i domina.
Si l'arpa meva, que vos fou volguda,
per cantar-vos no té nota prou alta,
mon Pi de Formentor bé vos saluda.
Ell gosa dir amb sa fragància rude:
— Salut al geni que Mallorca exalta,
noble i potent amb força mai retuda! —
A un siurell de plata
T'has tornat, d'argila, argent,
siurell de la meva infància,
i em duus a tanta distància
l'esclat d'un estel ardent.
Viuràs pel meu firmament
i no rodaràs, fet miques,
perquè des d'ara rubriques
vida i goig, calma i turment.
I vibrarà el teu accent,
fet de tons d'enyorament,
damunt les hores més riques,
quan jo, si no em justifiques,
només seré un buf de vent.
Pluja
Plou. L'ala espolsa el colomí. Xarbota
contra el fred que tortura, la canal.
El cor mira i no hi veu. Del madrigal
s'esmuny l'accent irònic, gota a gota.
Plou. Del condol jo vull l'aspresa: tota
cap en mos ulls. Al porxo paternal
a menjar engrunes ve l'ocell. Degota
gemmes breus el filferro del parral.
Beu el favar sedent amb glotonia:
desperta el blat nova gerdor. El dia
com un vell calb, de vora el foc no es mou.
La nit davalla sense surt. Espia
des dels teulats remulls, sòpit, l'any nou.
Tenebra xopa. Cel de pena... Plou.
Records de la infantesa
O dell'arida vita unico fiore
Leopardi
Oh records de ma edat pura,
alba d'or, suau matí,
vas impregnat de ventura
que, trencat i tot, perdura
encara en mon llarg camí!
Quin doll de pietat lenta
rajau en el pit errant!
Sou un bàlsam d'oli i menta
que a la nafra macilenta
aplica el bon caminant.
Us veig davallar a ma vora
com pluja d'estels d'argent.
D'enyorança mon cor plora
i en l'oblit, callant, esflora
tots els fulls del sofriment.
Ixen dubtoses imatges
d'un temps escolat per mi.
Ermites i verds boscatges
sonors de nius i fullatges,
perfumats de romaní;
tanques que el sol enriola
onejants d'ordi i de blat,
on, quan sortia d'escola,
cercava nius de terrola,
espiant lluny, d'amagat;
papallones virolades
que empaitava amb el capell,
testes de poble emmurtrades
i processons amarades
de rosa, espiga i clavell;
danses que el sol eixamora,
xeremies estivals,
camps rossos com una aurora,
on la cigala canora
anima goles i falçs;
nits radiants i vetllades
de rondalles com a vels,
de grills i ratapinyades,
de gallina-orba i de fades
sota la pau dels estels...
Ja cau la rosada tendra
deis meus records puerils,
i sobre l'ermàs en cendra
rarament gosa sorprendre
els primers plançons virils.
¿Per què la pau, breu mentida
d'un temps fabulós i mut,
se'ns esmuny d'una embranzida
quan a penes a la vida
aguaita la plenitud?
Només la feble infantesa
la flor de l'encís pressent,
perquè juga amb la incertesa
daurada, encara no fesa
pel vent de cap sentiment;
perquè, somrient tranquil·la
a un avenir benaurat,
s'encanta amb siurells d'argila,
mentre a prop la Parca fila
cànem de l'eternitat...
Negra gola d'un misteri
s'obre en el temps fugitiu;
però en son profund imperi,
per dubtes que pugui haver-hi,
el cor canta, bull, reviu.
Oh records de ma infantesa,
filagarses del passat,
llumenarets de puresa
que il·luminau la nuesa
de ma incauta soledat!
Compliment a Antonio Machado
Cotlliure, 29.9.96
No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyes.