Salvador Bonavia Llibreter - 1925 -
La cova d'en Gispert
Llegenda
A En Joan Ventosa i Calvell
Vora el Cap de Begur, terrabastall de roques,
maror petrificada per art d'encantament,
en un penya-segat obren ses negres boques
arran de les onades, mirant a sol ixent,
coves de mar, on entra, inflant-se enorgullida,
l'onada, viatgera de tot l'indret del mar,
i el raig del sol, a l'hora de l'alba colorida
i el peix, cercant la fresca i l'ombra on reposar.
Tenen cimals amables, d'alzines i pinedes,
i en els esqueis hi pengen les murtres i els fonolls
i dolces cantarelles de gotes d'aigües fredes
i estranyes ressonances de veus i de sorolls.
Una n'hi ha entre totes, la més anomenada,
que és feta de maragdes, topazis i robins;
petita i perillosa, a ran de mar, l'entrada,
s'eixampla en alta volta per la muntanya endins.
La mar que entra amorosa fins a besar ses fites,
ressona en ses entranyes de pedra, en esclatar,
i hi ploren nit i dia penjolls d'estalactites
que arpegien en les aigües harmòniques del mar.
Al fons hi té una platja d'arena encatifada,
i un gran escull que sembla l'ara d'un culte vell;
té randes de petxines i eriços, i l'onada passeja majestuosa pel fons, son oripell.
Hi volen ratpenats xisclant espantadissos
i a voltes l'oreneta a entrar-hi s'atreveix,
regala aigua d'argent pels caires dels pendissos,
i una flora fantàstica ran d'ones hi floreix.
Vetes d'aram reforcen, com en vella armadura,
els alts pilans, la volta i els transparents fondals,
i l'ònix i el topazi i el jaspi, allà en l'altura
hi escriuen enigmàtiques llegendes ancestrals.
Cap altra n'hi ha en la costa tan falaguera i bella
— un somni de nereides que en la llegenda es perd—
si vols fruir un dia d'aquesta meravella,
demana per la Cova que en diuen d'En Gispert.
El far de Sant Sebastià
Estrella nova de la nit serena,
sol de la nit en fosca i tempestats,
el dia acaba, ve el foscant, llumena
illes i esculls, planasses i espadats.
Guia la ruta incerta del navili,
consola la tristesa del marí;
digues-li bé,encomençar l'exili,
que de lluny et veurà quan torni aquí.
I digues-li amb tos raigs que ratllen l'ona
estrafent un mig cercle d'horitzó,
que quan ta llum movible l'abandona
no ha de témer els perills de la foscor.
Que un altre llum els greus perills li evita,
que aclareix l'esperit tant com el mar :
la dolça llum del sant de l'alta ermita
que s'alça, arran del cingle, vora el far.
El Golf de Roses
A En Pere Rahola
Ampla badia de sorrenques platges,
golf de la mar i de la llum alhora,
joia preada de la meva terra,
rica maragda.
Des de Norfeu, que per llevant avança,
fins a Montgó, que per garbí s'enfila,
corre un navili, per lleuger que vagi,
llarga bordada.
Reps de la Muga les incertes aigües;
l'aigua olotina Fluvià t'envia,
i en els estanys on els collverds s'abeuren
bollen les llisses.
Besen tes ones mil·lenàries runes:
gregues muralles i romanes torres;
tenen tos peixos, per niar en tes algues
àmfores belles.
Fores l'amor de la divina Grècia ;
fores sojorn de les romanes àligues ;
Venus, altars en tos sorrals vestia,
Júpiter, temples.
Mostres la vila de tres races juntes
clos de combats de la conquesta ardida,
i en tos sorrals, en cargolar-se l'ona,
marbres trosseja.
Mar tota llum de transparències dolces,
sota una mar enlluernadora d'aire,
quina color exuberant de vida,
prens a tot hora!
Mes ve l'alè del Pireneu altíssim,
xiula i bramula, ratxejant ferotge
arbres gegants i altes parets fent miques,
la tramuntana!
I omple d'escuma tes onades fortes,
que alcen i esbullen l'onejant crinera,
i, al bramular de la ventada horrible,
feres, bramulen!
Baten les roques i els esculls cobreixen,
roben les sorres al tombar en la platja
i, hòrrides, tornen la blavor, en roja
aigua batuda!
Cap a garbí les illes Medes s'alcen
xorques, rocoses, del mig jorn defensa ;
semblen navilis mig negats que busquen
raure en ta sina.
Lluny, se les miren Canigó i Sant Pere;
fins el Montseny de gegantina corba,
i Recasens que, amb son castell altívol,
fita la França.
I elles alegren sa tristor de roca
Roses guaitant, que en un recó blanqueja,
niu de gavines, de volar cansades,
que ara reposen.
Golf encantat, golf lluminós, excelsa
glòria dels cels i de la mar nostrada,
port de refugi per l'incert navili,
cambra de Venus!
Grècia i Mallorca tos tresors envegen,
glòria ben seva l'Empordà et pregona,
clos de llum pura, tros de cel, riquíssima
arca daurada!
La Sardana
Quin goig al caure el dia
oir en la llunyania,
en el silenci august de l'ampla plana,
portat com una flaire
per les ales de l'aire
el ritme encisador de la sardana!
L'esperit s'asserena
i tot el cor s'emplena
de dolcesa i amor, mentre refila
i canta i riu i plora
la màgica tenora
en l'era enrajolada de la vila.
El sol se'n va a la posta,
la fosca que s'acosta,
i com uns parpres clou la llum del dia,
amorosida ens besa
i endins, endins, ens resa
una oració d'ensomni i poesia.
O dansa catalana,
o rítmica sardana
que perfumes el seny i l'esperit!
no sap de remembrances
d'amor i d'esperances
qui de lluny, cap al tard no t'ha sentit.
Santa Cristina
Entre les roques de la costa brava,
com un llir entre penyes s'esponcella,
Santa Cristina, blanca meravella,
s'alça entre pins, mirant-se en la mar blava.
L'ona se sent de son amor esclava
i els peus li besa enamorada i bella,
l'assutzena perfuma la capella,
com les sorres daurades perfumava,
bandes de roques, llum encegadora;
cel blau, mar blava, i una font que plora,
un aire pur, les vinyes verdejant...
Quin goig, voltat de santes harmonies,
somniar en ventures i follies
a l'ombra fresca de ton pi gegant!