Quadern de Fornells

Columna Edicions - 1995 - Barcelona

Autor: Àlex Susanna i Nadal
Indret: Son Bou (Alaior)

Divendres, 17 de juliol [1992]

 

A mitja tarda anem a Son Bou —la basílica paleocristiana on, de tant en tant, l'any passat en Biel sopava— i després al cementiri d'Es Migjorn Gran: una visita del tot sorprenent, si no fos que es tracta d'una casa dels morts amable i acollidora. Construït a principis de segle —el 1909—, és segurament un dels cementiris on els estadants s'hi deuen trobar millor: cadascú té el seu propi habitacle —no pas un nínxol esquifit i asfixiant—, la seva pròpia casa, les quals, tot i ser adossades, són diferents entre elles. Tant les portes com els interiors tenen, en cada cas, una configuració pròpia. El que sí que és comunitari és el jardí. Un jardí vell, endreçat, força atapeït d'aquestes grans presències que són els xiprers, on mai no trobeu ningú... En un moment d'embadaliment, sentim un renou considerable: com si s'hagués posat en marxa una màquina o un qualsevol aparell frenètic. Quan ens girem no veiem en Biel per enlloc, fins que ens el trobem en un racó del cementiri fent les funcions de jardiner... Havia obert l'aixeta a una tal pressió, que el soroll de la ruixada de la mànega semblava estripar la placidesa d'aquell crepuscle a la casa dels morts.

Autor: Àlex Susanna i Nadal
Indret: Barranc d'Algendar (Ferreries)

Diumenge, 2 d'agost [1992]

 

Cap al tard anem al barranc d'Algendar. En Pep i la Glòria també s'hi han apuntat. El sol encara és alt, i pica fort, però convé pensar en el caràcter ombriu i soterrat dels barrancs de l'illa. Deixem el cotxe prop de les Cases del Bisbe. Són poc més de les set. Quan ens disposem a emprendre la davallada apareix un pagès, d'ulls blaus, suat i esdentegat, extraordinàriament amable, que ens demana si li ajustarem la tanca... Pot sonar estrany, però és que el barranc —l'immens barranc d'Algendar— té una tanca al seu capdamunt, principi o entrada. De fet, el més escaient és parlar d'entrada: al barranc s'hi entra, com en una casa, per una porta, una tanca per ser més exactes. I el cert és que, traspassada la dita tanca, us fa de seguida l'efecte d'haver entrat en un mon a part. El que a poc a poc aneu descobrint, ¿es correspon amb el que us esperàveu?¿Es correspon amb el que fins ara enteníeu per barranc? De cap manera. ¿Com ho anomenaríeu, doncs? ¿Un congost, una afrau, una gorja? No ho sé pas, no crec que cap d'aquests mots expliqui o suggereixi prou bé el que són alguns barrancs de Menorca. Potser el que entenem per "canyó" sigui el que a un continental li doni una idea més aproximada del que són aquestes prodigioses barrancades, sens dubte uns dels paratges més fascinadors de l'illa, uns dels seus cops més amagats (les illes, com les persones, cal que tinguin això que en diem cops amagats: no molts, però sí una reserva suficient).

Autor: Àlex Susanna i Nadal
Indret: Fornells. Plaça de Pere M. Cardona (Mercadal, es)

Dimecres, 15 de juliol [1992]

 

Cap al tard sortim a fer un volt. Quan passem davant de l'església topem amb una considerable gernació, enmig de la qual sobresurt una banda musical anomenada Nura, el nom grec de l'illa. Un amic pescador ens informa que avui se celebra la Mare de Déu del Carme —patrona dels marins—, que a l'església estan a punt d'entonar la salve, i ens proposa d'anar després amb ell a fer l'ofrena d'una corona de flors al mar. En efecte, poc després la sentim cantar, aquesta salve marinera, tant pels de dins l'església com per la majoria dels de fora: se'n destaca el solo de la Marianita, agudíssim, vibrant i tremolós, inoblidable. Quan surten les autoritats —l'alcalde pedani de Fornells, un comandant de la marina i el delegat del govern—, amb gran sorpresa per part meva, la banda entona l'himne espanyol. Aquesta sí que no me 1'esperava... Ha estat ben bé com un cop de maça, una nota del tot dissonant i desagradable, que ha trencat momentàniament tot l'encant d'aquella tarda que semblava una mica perduda en el fons del temps, saturada de tradició i ingenuïtat... Per sort, però, els últims raigs del dia fan la seva feina amb gran aplicació, i l'escena recupera el seu to: meravella del capvespre, d'una mar mansa i ajaguda com un ca fidel. Encapçala la desfilada la barca de les autoritats amb la verge del Carme al capdamunt. La resta anem darrere, prou organitzats, a pas lent. Tot de gallardets onegen per les antenes dels llaguts. És una estampa certament naif, discreta, però amb un punt d'autenticitat que la salva. Quan tornem hi ha una atmosfera blau grisosa, deliqüescent, que suca tot el poble en una dolça placidesa. Em sento una mica perdut en aquest mar d'ambivalències, de precaris equilibris, de ressons que gairebé se m'escapen...

Autor: Àlex Susanna i Nadal
Indret: Sa Nitja (Mercadal, es)

Dijous, 4 d'agost [1994]

 

A mitja tarda, amb el nostre llagut, anem a Sa Nitja. La costa nord de l'illa és impressionant. Per més que et sembli acostumar-t'hi, sempre hi ha un dia que et torna a sorprendre. És una costa grandiosa, devastada, queixalada i rosegada per tota mena d'embats i tempestes. Però vista amb llum de tarda des de ponent, agafa una insondable suavitat, com de bèstia aplacada i resignada a la vellesa, a un estat d'inofensiva passivitat.

Sa Nitja és un dels nostres racons predilectes de l'illa, un port natural on us trobeu a recer de tots els vents, sobretot de la temuda tramuntana: l'illa des Porros, al seu davant, forma una mena de tap que l'en preserva. A més, es creu que al seu dedins hi jeu, colgada, la Sannicera de què parlava Plini el Vell, el Port de Sereyna de què parlava Pere Martell al rei En Jaume, "ses vilotes de Sa Nitja", que deia Madó Alzina, una pagesa del predi veí de Santa Teresa... Sembla, efectivament, que sota aquestes aigües tranqui-les hi dorm una ciutat sencera, amb les seves cases, carrers i temples, coberta de sorra i algues, desproveïda de memòria. La idea és suggestiva, però atesa la nostra ignorància en aquestes qüestions no ens es permès d'anar més enllà d'aquesta suposició. Amb tot, el fet innegable és que el dit paratge respira una calma estranya, enigmàtica, considerablement torbadora: potser la de l'absència, potser la de la mort (vull dir la d'un cementiri). El que fou no ho sabem, però ara és un indret tocat per una llum i un recolliment especials, que fa que quan us hi endinseu amb el llagut se us desperti un infinit respecte i tingueu la sensació inequívoca d'estar entrant en un recinte sagrat. Sa Nitja, doncs, no és un recer més dels que de tant en tant ofereix el coster de l'illa. Sa Nitja és un lloc a part, diferent, amb una vida pròpia, al marge sobretot de les vel·leïtats del pèlag. És un paratge que sembla coincidir perpètuament amb ell mateix. Les seves aigües són greus, pesants, immòbils, gràvides. No hi ha dubte: és un recer per a poetes, ¿però en queden encara?

Tot tornant, fluixegem i enxampem un sard i una oblada. El sard es un dels peixos que té uns reflexos mes vius i canviants. La lluïssor del seu mantell d'escates verdoses sembla contenir la llum del mar, una llum, però, saturada de profunditat, roques i algues.