Amics de les Arts (Terrassa), 1982
Història d'Emma (fragment)
Les vacances planen damunt Terrassa i aquesta nit d'Agost, únicament mitja dotzena dels romanents a la ciutat animen la «Penya dels Ximples». Els altres, els més noctàmbuls, volten per Tossa o per Lloret. A la una de la matinada cessa la partida de cartes que ens ha entretingut una estona. Restem sols, Antonia, frisosa d'anar a dormir aprofitant la ganga, el Nin i jo. Inicio el mutis, quan el Nin molt cordial em diu: –Si prenguéssim un conyac a la vora del balcó...?
Fa una nit brunyida, clara com l'aigua. A casa no m'espera ningú. Mentre, l'Antonia resignada aboca el conyac, ens instal·lem ben decidits a matar l'estona. El Nin, perquè el cas és allitar-se tard. Jo, a l'aguait, de la seva conversa més interessant que el llibre que m'espera en el capçal del llit. Procurant castigar l'asma, l'home ha començat per encendre una fària. Aspira el fum amb la voluptuositat del que contravé una ordenança o vulnera un manament. De tant en tant, els seus ulls clars es desorbiten un xic, un lleu panteix li sotragueja les espatlles mentre reprèn alena posant els llavis en cercle. Sembla un peix amb el morro a trenc d'ona, un nero eixerit i bonatxàs que digués: –Pesca'm, si pots.
El sento feliç davant la copa, voltat de fum, submergit en l'atmosfera tèbia, dins el silenci del balcó. També, jo, em trobo en pau en la seva companyia. El Nin posseeix les qualitats de cor i d'intel·ligència que demano als meus amics, quant a la conversa, un mestre; un virtuós de la paraula que dirigeix una prodigiosa orquestra de records amb una memòria clara i precisa. La d'avui (ell i jo ens trobem en les mateixes circumstàncies, sols en els casals respectius d'on han desertat els familiars) s'enceta sobre la beatitud de passar aquests dies a la ciutat adormida, lliure de clams de sirenes, del brogit dels telers. Del gran repòs que proporciona la solitud i la independència. Jurem i rejurem que, són les nostres vacances les millors del món...