Edicions 62 (Barcelona), 1983
Cançó de Soleia (IV)
Soleia de les boscúries,
Soleia de les ciutats,
donzella de les vedrunes,
genoll de les soledats.
Tinc els cabells d'aigua llarga,
Tinc la passa sense son.
Tinc un gest ocult de saba.
Tinc un nom d'atzar i font.
Escorcollo tot crepuscle
i recordo, entre cascalls,
les llàgrimes de la fusta
i l'èpica dels vitralls.
No sóc carroll de verema,
la llarga nit no m'ajup.
D'Homer va néixer ma trena,
de la sang, el meu parrup.
Cançó de Soleia (V)
Escric amb lluernes blaves,
xiuxiuejo com l'arrop
i l'empremta dels meus passos
va del coturn a l'esclop.
Sóc la qui serva l'espurna,
virginitat de l'espai,
garba d'eterna cintura,
cabellera de desmai...
I la boca que comença
a bufar des de l'ermot
alça mon ànima: immensa
volva de sec escardot!
(Nit estrellada de primavera. Pel cantó de ponent penja una rotunda lluna òssia. Garí, ferit d'una coltellada en un flanc, roman immòbil i amb els braços oberts. Sobre un munt d'escombraries i cendres, en un extrem de la Plaça del Segle XX, mig urbanitzada, o potser mig destruïda per un bombardeig d'anys enrere, als afores suburbials de la petita ciutat. Entre abaltit i despert: els seus pensaments, que adesiara arriben a formular-se amb paraules murmurades, s'adollen migpartits entre una aguda consciència i l'autònoma correntia de les imatges del seu esperit -esquinçalls d'una memòria visionària individual i ensems col·lectiva que el transcendeix, com en el caos i desmesura del somni.
Per damunt de la testa de Garí -grossa àdhuc en relació al seu enorme cos-, com formant-li una corona, hi ha una rastellera de pots de conserva buits i de llauna mig rovellada; més amunt, gairebé al cim de la pila d'escombraries, un gat mort, a banda i banda del qual sorgeixen dos tènues torterols de fum continu, i més enlaire encara, entre els dos braços dels fumerols, la lluna, brillant ara amb la mateixa lluïssor que les dents del gat mort, penja damunt els Erms. L'aire va carregat de sentors de la madura primavera i, ara i adés, de l'asfixiant fetor que baixa dels solls en què darrerament s'han convertit molts jardins i horts de la població. En un carrer del suburbi un infant somnàmbul camina amb una taronja a la mà...
Garí obre els ulls, tot d'una, de retorn a la consciència. Si hi parés esment, i per altra banda no tingués la visió enterbolida pel llagrimeig, veuria, a primer terme, la sabata del seu peu dret, enfangada, i a uns quatre o cinc pams de distància, el seu peu esquerre descalçat, nu, de dits lleugerament garfiüts, excepte el gros, d'ungla llarga i fosca, com la closca de mitja nou. Vents encreuats s'esbatussen a la plaça. Entre la pila d'escombraries i la primera casa del barri, set neulides oliveres sobrevivents, d'un anacronisme llastimós.)