Records d'un excursionista

Editorial Selecta - 1983 - Barcelona

Autor: Marià Vayreda i Vila
Indret: Portal de Baix (Sant Llorenç de la Muga)

Després de tant caminar teníem les dents llargues. No ens deixaren parar un moment; esmorzàrem amb quatre queixalades, caminant; sort que tots portàvem sarró i botella que els amics d'Agullana i de Darnius ens havien proporcionat; però entre els xerrics nostres i dels soldats, prompte es tornaren pansides i arrugades.

Arribàrem a Sant Llorenç de la Muga a les 9. Els carlins ens deixaren lliures dins de la població; posaren guaites al campanar i sobre els turons del voltant, i ens digueren que fins a les cinc de la tarda podíem descansar. [...]

Al trobar-nos sols pels carrers de Sant Llorenç, cada u féu les seves reflexions més o menys tristes. Dinàrem en un mal hostal, però com que tots teníem gana, férem honor a l'escudella i a la carn d'olla. La mestressa ens féu tastar botifarres i llonganisses de l'hostal, pebrades d'un pebre foll que ens escaldava la boca. Després de restaurats tornà el bon humor. El sastre, que en passar per la mala terra s'havia fet un esquinç vergonyós a les calces, se'n compra unes amples de vellut amb botó de banya.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Plaça de l'Església (Mieres)

L'endemà al matí, a trenc d'alba, sortírem del mas, travessant un país molt muntanyós. A les nou arribàrem a Mieres, quarter general d'una delegació de la intendència carlina.

Ens conduïren a la plaça davant el «palau» de la Intendència; els carlins i el capità s'acomiadaren de nosaltres i ens deixaren a l'entrada de la casa, on ens asseguérem sobre els graons de l'escala de pedra, puix érem molt cansats, esperant la nostra sort.

Al cap d'una estona comparegué un carlí vell, molt malcarat i de mal geni, armat d'una vella escopeta, que ens donà l'ordre de seguir-lo. Al passar pels carrers, com si fóssim facinerosos, la cara ens queia de vergonya. Quant a la gent de Mieres que ens veia passar, no en feien cas: es coneixia que no era per ells cosa nova.

Per fi, ens deturàrem davant d'una porta, i acompanyats sempre pel carlí malcarat, pujàrem l'escala, després d'haver fet antecambra en el replà, s'obrí la porta d'una cambra i ens trobàrem davant d'un individu d'uns 40 anys, en mànegues de camisa, assegut sobre un llit, el qual, amb cara enverinada i veu enfadada ens digué:

—Senyors de l'Ajuntament de la Jonquera, vostès han menyspreat les meves amenaces, han estat tossuts en no voler pagar els trimestres que deuen; m'han obligat a emprar els grans mitjans; ho sento molt. Per ara començo a imposar-los 200 duros de multa. Aquí es quedaran presoners fins que el degut sigui pagat, i en consideració a l'amistat que tinc per vostès, quedaran lliures dins de la població i els seus voltants, en lloc d'anar amb els altres presoners a la caserna de can Reixac. Si necessiten diner per a pagar les despeses que faran, estic a llur disposició. Guerxo! (Era el nom del carlí malcarat, el nostre vigilant.) Porteu-los a ca l'estanquer; dieu-li de part meva que aquests senyors han d'ésser tractats com amics meus... Ja es poden retirar. Mercès per l'atenció...

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Ermita de Santa Llúcia (Jonquera)

L'aplec de Santa Llúcia es fa el segon diumenge de maig; en plena primavera, quan la ginesta, la gatosa i el bruc són florits, i quan la sàlvia, el romaní i la farigola aromatitzen la muntanya de suaus emanacions.

Ja des de la vigília arriben a cents els devots del Rosselló. Els uns es dirigeixen al santuari; altres passen la nit a la Jonquera per anar-hi l'endemà de matí, puix que hi ha només una horeta de pujada. Tot el dissabte i el diumenge al matí es veuen corrues de pelegrins que pugen a Santa Llúcia; n'hi vénen del Vallespir, del Conflent, del Baix Rosselló, de l'Empordà, fins de la «Gavatxeria».[1]

Per tots els viaranys de la muntanya es veuen comitives que es dirigeixen al Santuari. La graciosa griseta de Perpinyà, amb la seva elegant còfia rossellonesa, es confon amb les nostres garboses pagesetes de Figueres. Els fadrins del Rosselló fraternitzen amb els seus germans de l'Empordà. Per tot se sent parlar català; sembla que un llaç fraternal els uneix encara com els unia quan defensaven junts les llibertats perdudes...

La capella és curulla de gent, els que no hi caben s'agenollen a fora, davant la portalada.

A les 10 es canta una missa amb música i els goigs de la santa.

Després de l'ofici, el ball de la marraixa.[2] És un ball antiquíssim que s'acaba de perdre; ignoro si es balla encara a les altres comarques de Catalunya. No l'hem vist a ballar en cap poble de l'Empordà; només en el Santuari de Santa Llúcia, que fa anys que tampoc s'hi balla.

El nostre gran poeta, mossèn Verdaguer, en el seu poema Canigó, ens diu en el cant sisè:

«Apar una almorratxa descomunal que vessa per sos cinc brocs de vidre cinc rius d'aigües d'olors

L'aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa com quan, dintre la plaça, dansant la pabordessa arruixa els balladors.»

En efecte, al començar el ball, el cap dels pabordes omple d'aigua d'olor una almorratxa de vidre molt elegant i es dirigeix vers el nombrós jovent de noies i grisetes que rodegen la plaça, tria la que li agrada, la saluda, la ruixa amb l'almorratxa, li dóna el braç, i després d'haver donat amb ella una volta a l'entorn de la plaça, la presenta graciosament a un dels joves fadrins que la pren pel braç; llavors els ruixa tots dos amb l'almorratxa i tot seguit va per a una altra parella.

És un ball molt graciós. El cap dels pabordes ja sap quins són els enamorats que no es gosen declarar; llavors els aparella, els cobreix de la seva protecció amb l'almorratxa enlairada, els ruixa com si els digués: «Aneu en nom de Déu; estimeu-vos...» Quants casaments entre els nostres pagesos es deuen a la benaurada virtut de l'almorratxa!

Acabat el ball, tothom s'esbargeix als voltants del santuari, formant rotllo; s'estenen tovallons sobre l'herba, es treuen les provisions de cistells i sarrons i vinguen queixalades, cops de botella, cantarelles; per tot regna l'animació i l'alegria.

La festa dura tot el dia, ballant sardanes i ballets. Al baixar de la muntanya, tothom porta un ram de farigola i romaní, que es conserva fins l'any vinent, com un record del romiatge al santuari de la gloriosa verge i màrtir Santa Llúcia.


[1] Per referir-se als francesos que habiten més enllà de les Corberes.

[2] Almorratxa.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Casa familiar de Carles Bosch de la Trinxeria (Jonquera)

Després de la barrotada, a les deu, tothom anà a retirar-se.

Abans de ficar-me al llit, vaig prendre una tassa de te amb algunes gotes de rom de Jamaica, regal d'un amic; vaig fumar un cigarret i, el cap serè, content, satisfet, em vaig lliurar als braços de Morfeu, que desfullà sobre meu els seus mes somnífers cascalls. Em vaig adormir com un sant. Somiava que volava per l'espai, els braços estesos, enlairant-me dins d'una mar de bromes daurades pel sol. A voltes em veia rodejat de caps d'angelets, de galtes fresques i rosades, entrecreuades amb dues aletes de colom, com se'n veuen en les glòries dels quadres de Murillo. Però, cosa singular, aquests angelets al mirar-me tenien una expressió tan burleta, que em deixaven tot confús; a més, portaven sobre el cap una boina airosament posada de costat amb la borla penjant sobre les aletes de colom. Aquestes boines, com en els quadres dissolvents, s'esvanien i tornaven a sortir amb tons de vermellor més o menys pronunciats. Tot jo ressentia una sensació agradable d'alegria i benestar. De cop, sento que em sacsegen pel braç... Qui és...? Què hi ha...? Era el meu criat, tot espantat. «Senyor, els carlins són aquí... Han pujat pel balcó... Aixequi's tot seguit.» «Mira si hi ha mitjà de fugir pel pati.» «És inútil, la casa està rodejada.» Mentre em vestia de pressa posant-me les mitges i els calçotets al revés entren dins la meva cambra tres galifardeus: dos soldats i un oficial. «No tingui por —em digué l'oficial, que jo coneixia d'haver-lo tingut diverses vegades allotjat—, però vagi de pressa en vestir-se.» «Però, què passa...? Què hi ha...? ¿Què voleu a aquestes hores de la nit?» «Ja ho sabrà.»

Sortí de casa entre dues baionetes, molt espantat. A l'arribar a la plaça de la Casa de la Vila, vaig veure una companyia de carlins sobre les armes, dels d'en Savalls, de boina i gec vermell, joves de 20 a 25 anys, de bona estatura, cepats, rabassuts, muntanyesos per les venes dels quals devia córrer sang d'almogàver.

Poca estona després comparegué l'alcalde, acompanyat com jo per dos soldats, i tot seguit, darrera d'ell, un propietari amic nostre.

—Senyors —ens digué el capità que tots coneixíem per haver-lo vist sovint en la població, amb la seva companyia—, no s'han d'espantar per res; tenim el batalló a Agullana; vostès rebran les ordres del coronel i se'n podran tornar tot seguit.

No hi havia què discutir; emprenguérem la marxa cap a Agullana, posats entre files.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Plaça de l'Església (Darnius)

A Darnius ens digueren que la força es trobava a Sant Llorenç de la Muga. Apa, doncs, cap a Sant Llorenç, però com que ja havia sortit el sol i no era prudent seguir la carretera per temor de topar-nos amb alguna columna, ens feren seguir boscos i serrats, a través d'un país escabrós en risc de colltrencar-se, que ens portà a la margenada del riu Muga.

La Muga té les seves fonts a les collades de Vilarroja i dels Orts, sobre la frontera, en territori francès, on entra en territori català; corre dintre d'un llit de cascades entre precipicis, al fons d'un sinuós congost; volta el gran massís de rocam del poblé d'Albanyà; corre al peu de la muntanya de la Mare de Déu de la Salut entre Terrades i Sant Llorenç; després, davant de les ruïnes de la fundició, s'inclina al sud-est, passa a Pont de Molins després d'haver banyat els pobles de Boadella i les Escaules, rega el pla de Peralada i es perd dins dels estanys de Castelló d'Empúries.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Santuari de Núria. Interior (Queralbs)

Emprenguérem la baixada de la muntanya i arribàrem a Núria que ja fosquejava, morts de gana, demanant sopar. L'hostalera ens digué: «No es dóna sopar fins que es surt del rosari.» Anàrem, doncs, a la capella; pujàrem al cor i, dit el rosari, es cantaren els goigs amb acompanyament d'harmònium. Don Josep i jo érem prop del faristol, allargant el cap per seguir el cant. Un capellà ens dóna un paper de solfa i don Josep, molt seriós, portava el compàs amb la seva mà, pegant cops sobre el paper; al mirar per sobre de la seva espatlla vaig veure que tenia la solfa de cap per avall...

Després de sopar ens donaren a cadascú una candeleta d'anar a oferir, i a retir. Després de quatre nits de dormir sobre bàlecs i rama de pi, un llit vingué molt bé, encara que els llençols raspessin l'esquena; quant a les puces, ja no en fèiem cas.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Cim del Puigmal (Queralbs)

Seguírem l'alta serralada fronterera, cap al Coll de Noufonts, cap a la collada de Finestrelles, on dinàrem, prop de les fonts del Segre; i a les dues de la tarda arribàrem al cim del Puigmal, 2.909 metres d'altitud. És el gegant de les nostres mun­tanyes, es veu de tot Catalunya. Al seu peu, la formosa Cerdanya, el riberal del Segre cap a l'Urgell, les muntanyes d'Andorra, d'Aran, de l'Hospitalet, el Capcir, l'Arieja, etcètera, panorama ad­mirable! El cim del Puigmal no té cap mica de vegetació; és tot pelat; només alguna mata de ginebró... El ginebró és l'únic matoll que viu a les més altes regions. Quan la vegetació desapareix, que no es troba ni una herba, enmig del rocam de granit viu el raquític ginebró, desarrelat, aixafat pels freds i la neu.

Eren les tres de la tarda, marcava el termòmetre 3 graus sota zero. A aquesta altitud es nota la rarefacció i depressió de l'aire, per la set i l'alteració del pols, el qual ens batia a noranta pulsacions per minut. La xocolatera de don Josep, amb el seu esperit de vi, ens serví per a fer bullir aigua, que ho féu a 92 graus en lloc de 100. Els trets de fusell que tiràrem semblaven trets de pistola. Feia un fred glacial. Emprenguérem la baixada de la muntanya i arribàrem a Núria que ja fosquejava, morts de gana, demanant sopar. L'hostalera ens digué: «No es dóna soparfins que es surt del rosari.» Anàrem, doncs, a la capella; pujàrem al cor i, dit el rosari, es cantaren els goigs amb acompanyament d'harmònium. Don Josep i jo érem prop del faristol, allargant el cap per seguir el cant. Un capellà ens donà un paper de solfa i don Josep, molt seriós, portava el compàs amb la seva mà, pegant cops sobre el paper; al mirar per sobre de la seva espatlla vaig veure que tenia la solfa de cap per avall.

Després de sopar ens donaren a cadascú una candeleta d'anar a oferir, i a retir. Després de quatre nits de dormir sobre bàlecs i rama de pi, un llit vingué molt bé, encara que els llençols raspessin l'esquena; quant a les puces, ja no en fèiem cas.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Cim del Puigmal (Queralbs)

Enfront de Puigmal, cap a les muntanyes del Capcir, es presenta un puig molt elevat: Puig Peric. La distància que el separa del Puigmal és d'uns vint-i-sis quilòmetres, en els quals la carena pirinenca s'abaixa cap al coll de la Perxa.

Aquest punt és molt notable pels seus grans estreps i naixement de rius. En efecte, veurem que del grup de Puig Peric surt el contrafort de  les Corberes, al nord-est, que mor a Leucata; i al sud-est un contrafort molt més poderós que es dirigeix a Espanya i forma, fins a l'Ebre, la frontera occidental de Catalunya.

D'aquestes dues poderoses branques baixen els rius següents: la Tet, que rega el Rosselló, el Segre,  que després d'haver costejat Catalunya, a l'occident, desemboca a l'Ebre. De l'altra vessant de la serralada de Puig Peric surten l'Arieja i l'Aude, al nord.

Però concretem-nos a la comarca del Segre, que dominem tan bé des de la nostra talaia. Ja se sap que el Segre neix als cims on ens trobem i es dirigeix cap a la Seu, inclinant-se al sud, rega Balaguer i Lleida i es junta a l'Ebre a Mequinensa

El semicercle de muntanyes que formen la conca del Segre són el Puig Peric, el coll de la Perxa i el Puigmal. La seva comarca, ja al peu d'aquestes muntanyes, es dilata i forma un pla de cinc quilòmetres d'amplada i de tretze quilòmetres d'extensió fins al congost d'Isòvol; Puigcerdà ocupa el centre d'aquesta rica i fèrtil planura. Després continua el Segre cap a Bellver i la Seu. Però nosaltres no podem seguir-lo perquè és massa lluny de la nostra talaia.

Ara examinem els afluents del Segre que baixen de la part esquerra de la comarca. Els quatre primers baixen de Puigmal, reguen les valls d'Eina, Sallagosa, Er i Oceja (Cerdanya francesa). Després ve el torrent de la Molina enfront del torrent que baixa de la Tor de Querol.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Plaça de l'Església (Sant Feliu de Pallerols)

Era sol post i donàvem vista a Sant Feliu de Pallerols, quan l'avançada avisà que es veia sortir una força per la part oposada del poble. Com no es tenia notícia de la proximitat de cap columna enemiga, se suposà que era dels nostres, que, tal vegada, s'apartaven, sospitant que nosaltres érem enemics. S'armà l'ullera de campanya del general i, abans que aquest hagués presa punteria, los qui teníem bona vista ja havíem comptat fins a una quarantena de cavalls que, formant tirallonga, enfilaven lo camí del santuari de la Salut.

—És l'Esquadró de la Sang! —exclamà algú—. Conec lo cavall boig del comandant, que va, com sempre, fent cabrioles de ràbia.

—Ah, bah!—féu lo general, retornant a l'assistent l'ullera—, deu anar a prendre posicions a Collsacabra. Se'ls hi ha d'enviar avís de que tornin, o si no els pobres hi prendran mal, de nit per aquestes garrotxes.

Vaig anar a complimentar aquesta ordre, destacant un cavall de l'avançada, que partí escapat.

Poc després entràvem al poble, a on cadascú tenia ja, per ésser-nos molt familiar, no sols son allotjament predilecte, sinó també coneixences i amistats. Per aquestos pobles, l'entrada d'una força carlina constituïa un dia de fira, no sols per a les botigues, cafès i hostals, que feien son agost amb la venda i suministre de mil objectes que ens eren de més o menos necessitat, sinó també per a les mosses, que anaven en doina, trabucades del seny pels minyons que uns amb altres, a tall de tropa, ne feien córrer una en cada poble.

Autor: Carles Bosch de la Trinxeria
Indret: Plaça de l'Església (Sant Feliu de Pallerols)

De sobte, ressonà, fúnebre i pausadament, una corneta de cavalleria, i la remor de ferradures, repicant sobre els rierencs de l'empedrat, denuncià l'arribada d'una força muntada: era l'Esquadró de la Sang.

S'obriren algunes portes i finestres, per a on treien lo nas alguns curiosos, i en lo camp lluminós que projectaven los quinquers d'una taverna, hi aparegué el corneta, qui, rebent la llum de ple a ple, projectava sa sombra, engrandida fantàsticament, sobre la paret d'una casa veïna. Muntava un cavall d'un blanc brut que, amb la brida fluixa i el cap penjant, caminava penosament al compàs de les nassades de la corneta que el cavaller, amb lo cap alt i les galtes inflades, empunyava a tall dels jueus dels misteris de Setmana Santa. Un mocador de gitano li cenyia els polsos, sobre el que la suosa boina, de cairell, semblava no poguer aguantar lo pes de la metàl·lica borla que, com cascata d'or fals i rebregat, li tombava sobre el muscle.