Scala-Dei. Aiguaforts de la vida monacal

Editorial Selecta - 1957 - Barcelona

Autor: Josep Iglésies i Fort
Indret: Església (Scala Dei) (Morera de Montsant)

El cingle bombat del Montsant, gris-blau i rosa, senyoreja majestuós damunt els enderrocs de Scala Dei que s'amunteguen vora un flumissell parlador. Durant els bons temps del convent, hom arribava a la cartoixa per un camí suau i delectable. A estones tenia unes creus amb seient entorn, i els frares hi reposaven quan setmanalment eixien de la clausura per al seu divertiment. Ara el camí és esventrat i les creus i els graons que les subjectaven, tot plegat qui sap on para.

Sota el dosser de l'olivereda apareix, nu i mig soterrat, l'arc que donava entrada al convent. El frontis monumental de la clausura es manté dret i sol, al fons, redossat a la muralla. Per l'ull esbatanat de les finestres, el Montsant mostra els tons ataronjats del cingle. Els esbarzers no deixen sinó un estret passadís, el qual, per sota les arcades de l'atri, permet d'arribar a l'església.

El temple roig, fet de carreus d'arenisca, es mostra descarnat amb la gran volta oberta. L'heura recobreix bona part de les parets interiors i, en el sòl, remogut, arrelen, plens d'ufana, esbarzers i baladres.

Autor: Josep Iglésies i Fort
Indret: Església (Scala Dei) (Morera de Montsant)

Damunt de la part no desplomada de la volta arrela un pi alterós per tal de fer rediviva la llegenda de l'escala de Jacob que es diu que va originar l'edificació del convent. Hom conta que uns frares blancs resseguien el Montsant a la recerca d'un indret a propòsit per a emplaçar-hi una cartoixa i arribaren en una vall closa pels cingles, on les branques d'una alterosa arbreda s'entrecreuaven. Un vell pastor era al mig de la coma amb el ramat i, a les preguntes dels frares, allargà el braç i, amb el gaiato, assenyalà un pi que treia la seva copa ufana part damunt del brancam dels altres arbres.

—Cada dia, de la branca més alterosa d'aquest pi, penja una escala de llum i uns àngels de Déu pugen i baixen els graons, alegrement.

Els frares no cercaren més i escolliren l'indret com a porta del cel. Aquesta és la llegenda. Però la veritat històrica es complau a destruir totes les belles contalles. La cartoixa fou emplaçada de primer a l'indret que avui ocupa un poblet veí, i, anys després, va ésser traslladada a la vall on, ara, hi ha els seus enderrocs.

Autor: Josep Iglésies i Fort
Indret: Cementiri (Scala Dei) (Morera de Montsant)

Un senderó, entre esbarzers, davant de la porta del temple, salva la bardissa i aboca a l'indret on hi havia el claustre del cementiri. Avui uns rengles d'oliveres enfondeixen llurs arrels en les tombes i un sembrat de regadiu encatifa la terra flonja. Entorn hi ha els enderrocs de les cel·les primitives i uns arcs del claustre. Al bell mig, un Crist de ferro estén els dos braços entre les branques d'argent de les oliveres. És, aquesta, la imatge que ha vist com les voltes es clivellaven i com l'heura enfilava les seves tiges amunt dels murs. És, aquesta, la imatge que ha vist el convent en plenitud i ara en presideix les ruïnes.

Per tot el Priorat podreu escoltar la llegenda de les meravelloses riqueses amuntegades pels frares. Els vells han de dir-vos d'on ve el patrimoni de les famílies més cabaloses dels pobles veïns de Scala Dei. Hom conta d'unes sàrries d'or que va treure de la cartoixa un hisendat; de la creu curulla per dins de moneda que n'hagué un altre; de la campana plena d'argent que va desenterrar un tercer. Quan els frares fugiren, la imatge del cementiri veia com tota cosa era trasbalsada sota la folla fal·lera de l'or.

Després veié com era arrabassat el cementiri. Creus, lloses i els ossos que venien a les mans eren foragitats sense mira. Només el Crist de ferro fou respectat, i els olivers arrelaren en el vell fossar i, de mica en mica, les branques d'argent el cobricelaren.

Sota un cel roig com una brasa, un matí de tardor, visitàrem les ruïnes de la cartoixa. El Crist del cementiri duia una doble corona. Damunt de la d'espines, n'hi havien posada una altra de fresca, feta de flors salvatges. Al peu de la creu, unes humils ravenisses eren florides i les corretjoles intentaven enfilar-se amunt del fust. Els ocells piulaven entre les branques de les oliveres que negrejaven amb llur fruit. Un rajolí d'aigua saltava d'un marge amb suau cantarella.