Edicions 62 (Barcelona), 1976
Els dos altres nuclis forts que subsistiren fins entrats els anys setanta al Poble Sec foren a la carretera de Montjuic (32 barraques que també donaven al passeig de la Primavera) i al camí de Cariteu —33 barraques—, molt amagat darrera el Teatre Grec, on els seus habitants havien de compartir la presència de la policia quan hi anava alguna personalitat a veure la funció, perquè era un lloc estratègic darrera els alts arbres que coronen la vella expedrera, avui teatre. El consol dels veïns és que no havien de pagar per sentir les obres, ja que veure-les era impossible, perquè ells eren just a sobre de l'escenari, a molts metres, això sí.
A la primavera de 1975 només restaren uns barracons prefabricats, a quatre passes de l'Escola del Bosc, on vivien els darrers barraquistes del Poble Sec, segurament aquells que no tenien cap possibilitat de pagar una entrada als pisos de La Mina que la «generositat» de l'Ajuntament els ha proporcionat després d'un segle de barraquisme en aquest sector. Sembla que són unes deu famílies. Resta també, com sempre si no protesta algú, la runa de moltes barraques enderrocades al llarg del vell camí que pujava després del carrer del Poeta Cabanyes, el més, barraquista del Poble Sec i el lloc on nasqué Joan Manuel Serrat.
D'un temps mig rural no en resta sinó una mena de mas interior en l'antiga taverna Can Margarit, ara de moda, al carrer de la Concòrdia, on hi ha a més alguns casalots que surten de l'alineació corrent del carrer.
Per arribar a la muntanya hi ha carrers que no tenen cap sortida o si la tenen és en forma d'escala que grimpa per on potser hi havia algun camí. L'escala del carrer del Poeta Cabanyes era vorejada a ambdues bandes per barraques, que constituïen el nucli barraquista més important del barri, amb 58 construccions.
En total eren, el 1971, 220 barraques segons xifres oficials, i 281 segons altres fonts, sempre més donades a reflectir la veritat que l'autoritat competent. L'arrelament de barraques al Poble Sec arrenca, com diem en el capítol de Montjuïc, de la construcció de vivendes d'aquesta mena el 1870 per part dels molers que treballaven a les pedreres i aprofitaren els inicis d'urbanització al barri. El 1914 hi vivien 5.000 barraquistes. La història d'aquestes barraques, com la de moltes altres, és un seguit d'incomoditats, manca d'higiene, promiscuïtat, i, en aquest cas concret, de por a la combinació de tempesta i esllavissades de terres a Montjuïc. (El 1969, nou persones quedaren sense casa a resultes d'una tempesta, i els fou concedit un pis a FUVA del Prat de Llobregat.)
Aquell any 1914, que registrava tan elevat cens de barraquistes, l'alcalde d'aleshores comunicava que passaven de 5.000 els veïns que vivien en barracons, majoritàriament de fusta, «en completa promiscuidad de sexos, vicios, y de enfermedades», i prometia a més la seva destrucció «immediata». Carreras Candi denunciava obertament que «la pobresa hi resulta matèria lucrable per alguns propietaris de Montjuïc».