Edicions Destino - 1968 - Barcelona
El senyor Milà té un monument a Vilafranca. És una obra de confiteria, estil bunyol, d'una poca solta arravatada. Consisteix en una columna que porta un àngel a sobre, un àngel que sembla que avança portant una petita Venus de Milo a la mà. Tot plegat, una monada. Sota aquestes formes elevades hi ha un bust del professor que és l'únic element real i existent del monument: Milà hi té una certa noblesa i els seus ulls desprenen una mirada que emplena tot el passeig de Sant Francesc - una mirada que no és gaire intensa, però que ultrapassa la mitjana de la mirada universitària. Naturalment: com la majoria dels monuments elevats en la nostra època i especialment dedicats a perpetuar un fet o una obra determinada, el monument vilafranquí fa pensar en tot menys en l'home i la finalitat que tracto de recordar.
Vilafranca té a Catalunya una ciutat amb la qual té una gran retirada, físicament parlant: Figueres. Són dues ciutats que semblen germanes, intercanviables. I el curiós és que aquestes dues ciutats tan iguals han estat els dos pols oposats del pensament vuitcentista. Figueres ha estat la capital de les idees avançades. Vilafranca, de les idees contràries. De Vilafranca, n'han sortit Milà, Llorens, els bisbes Morgades i Torras i Bages. De Figueres, les idees republicanes, progressistes i revolucionàries. De Vilafranca estant hom ha fet sinònim Catalunya i catolicisme. De Figueres, una espècie de consubstancialitat amb el gibel·lisme. I el que sorprèn més és veure que una cosa i l'altra han sortit de dues ciutats d'aspecte exterior més semblant, igualment conservadores, de dues ciutats que semblen venir d'una bessonada.
Dubto que hi hagi un estri vuitcentista més ben conservat, en el país, que aquest Café del Comercio. És un document d'època veritablement típic, d'un sabor remarcable, d'un sabor pansit i arnat, inoblidable. És un establiment que sembla fet exprés perquè el públic que aplaudia el teatre del senyor Teodor Baró hi prengués xocolata. Fou freqüentat pel senyor Manuel Milà i Fontanals i els vilafranquins il·lustres del segle passat. [...]
En canvi, el Café del Comercio té un ambient tan intens, que mentre no el transformin serà la reminiscència pública del senyor Milà i els seus amics més completa de què disposa Vilafranca.
S'hi reunien, durant les tardes de la canícula - gairebé tots feien vacances -, amb aquell aire que tenien, casolà, posat, plàcid. El Penedès era un forn. Els raïms anaven madurant sota els pàmpols aspres amb l'escalfor del sol i de la terra rogenca i aterrossada. Vilafranca, impregnada de pols fins al moll de l'os, tenia el color de les veles dels carros: la petita granulació era perceptible al tacte. A les roderes dels camins hi havia tanta pols que, dels carros que hi passaven, només se'n sentia, en els sotracs, el soroll de les boixes. Pels tallerets i botigues de dins la vila, la gent s'hi movia amb aquella indolència, amb aquella economia de moviments que és necessària a l'estiu per a passar la tarda. El sol petava sobre les pedres antigues i daurades de l'església de Jesús, i el ressol, de color de vi blanc, feia tremolar la mitja penombra del Café del Comercio, situat a l'altra banda de la plaça. Les mosques feien una música de fons a la ciutat. Fou una tarda així, adormida en la sonsònia dels insectes, en la suor de les axil·les i en l'enlluernament del sol africà, que quedà provat fins a quin punt el senyor Manuel Milà tenia les idees estètiques arrelades.
El nom que porta aquesta torre no té pas un origen intel·lectual. No és un nom d'origen mitològic ni fou anomenada així pensant en aquella famosa revista, "Les Hores", que escriviren Goethe i Schiller. El seu nom és absolutament popular i li prové d'haver estat edificada -fa més de mig segle- davant el rellotge del campanar municipal, que a Martorell fou conegut sempre per les Hores. Per denominar d'alguna manera la construcció nova, el poble l'anomenà Torre de les Hores, és a dir, torre que es troba al costat del campanar o de les Hores. Aquest rellotge del campanar ha tingut un cert expansionisme de denominació, i, així, el primer encarregat que tingué la torre fou anomenat, en el poble, Pau de les Hores, i el seu fill fou conegut amb el nom de Feliu de les Hores. He fet els possibles per conservar un nom tan bell i és molt possible que hagi aconseguit que el nom de la torre sigui més conegut fora de Martorell que en el mateix poble.