Ajuntament de Caldes i Diputació de Barcelona - 2002 - Caldes d'Estrac
Vinc de la platja; dues hores he estat passejant amunt i avall pels amples arenys que, del poble d'aquest nom, duen a Caldetes. Allisada per les fortes ones, la sorra jeia fina i sens un plec, com una catifa que un adornista entès acaba d'estendre, i les blanques petxines, únic adorno d'eixos tapissos sense fi, cruixien sota mos peus, si no fugien dringant, com peces de llauna inservibles que llencen los llauners davant sa porta. Aquella cruixidera incessant, aquella trencadissa, ha anat creixent acostant-me més a la mar, i m'ha semblat ja un petit gemec de la naturalesa, i entre respectuós i afadigat m'he aturat a seure sobre un roc a mirar-me per mil·lèsima vegada/una vegada més aquells petits objectes, a escoltar (anava a dir paraules d'enuig o de festeig) les rumors de les onades al besar-les i o al llançar-les per sempre de llur si. Que blanques i hermoses m'han semblat! Poden haver servit de joguina als tritons entreamaliats i al mateix Neptú en sa petitesa, i de platets de pisa i d'escudelles de cristall a les nimfes de la Grècia i a les fades del mar del nord. Amb quin pinzell tan fi estan donades ses lletades de blancor, ses ratlles negres, sos punts.
Sortint de vostre ermita,
un do us demanaré:
que em torneu la visita
l'instant que em moriré.
L'ermitana (dona vella) de la capella de la misericòrdia, de Canet, diu que ella, un dia, trobà la Verge tota mullada i empolsada de sorra i amb lo front rajant de suor. Ella exclamà:
-Quin trànsit hi haurà hagut a la mar!
Al cap de pocs dies, se presenta un capità d'un barco que s'havia perdut, que venia de genollons des de Canet. Llavors giraren de cara a mar la santa imatge, que estava de cara a la muntanya.
Una santa pastora
Una santa pastora
dintre la font
mira com surt l'aurora
sobre son front.
Se mira entre les roses
de l'alt roser
i diu: -Qui us ha descloses,
que hermós deu ser!
Ditxosa fontanella.
que amb ton cristall
d'eix cel que s'enrosella
fas de mirall.
Tu encara ets més ditxosa
-respon la veu-
puix en ta ànima hermosa
se mira Déu.
Encara que un xic tardanes, prenga de bon grat les quatre ratlles que li envio només que per a dir-li la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en augment fins a la terça o quarta vegada de llegir-lo. Tot m’ha caigut a l’ull en aqueix ditxós llibre, des del començament del pròleg fins [a] la darrera ratlla; sols que pujava de punt mon enamorament quan vostè parlava de l’esguard tan bell i trist de la castellana [mestressa del castell], quan deia allò de l’anell encisat, del pelegrí i na Caterineta, i arribava al cim al contar-nos del drac i de la coloma que de les tèrboles aigües del gorg de Canigó en sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de l’àliga, tot volant cap a l’illa encantada, de mar endins, estic segur que m’hauria posat a la finestra de vostè, i, dient «Déu i home», hauria entrat i li hauria dit lo que aprés no es digueren amb la filla del rei que en la finestra el guaitava. I si hagués gosat, no me n’hauria anat sense apetonar-lo.
No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge, pus si fos veritat lo que diuen que l’aprengué entre el poble, jo, que en só fill i m’hi he criat, i fins a avui dia i en una terra en què, com la parla catalana, tot és més pur, fins l’aire que aleno, hauria trobat lo trau de parlar-lo tan bonic, i fins ara no m’he vist amb cor d’escriure’n una ratlla. I en prova d’això he esqueixat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda d’estiu havia escrit.
Però, ja que vostè no ha pas de menester les meves i justes alabances, me’n despedeixo dient-li mon agraïment i el greu que em sap de no poder pagar-li amb res per ara. Plague a Déu que cap a mes velleses puga tornar-li el jornal amb un altre llibre que imitàs lo de vostè, no fos sinó de lluny en lluny!