Viatges i flors

Edicions 62 - 1980 - Barcelona

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Jardins de Mercè Rodoreda (Raval) (Barcelona)

Flor de vida


Matusalem la va descobrir, la va posar en un test, va ficar el test en una bossa de color de nata, cosida al vestit, i es passava les estones vagaroses mirant-la a l'ombra del cedre i del xiprer, davant d'un camp de lliris en deliri. Menjava coques de raïm. I la joia què és? Però un dia espès de núvols i encortinat de pluja va relliscar en el bassal del fang, se li va trencar el test i Matusalem es va morir a tres mil anys i escaig de veure passar el món i les falcies. La flor va anar a buscar vida i a donar-ne més lluny. Una generació passa, una generació ve: l'una de cara a la follia, l'altra de cara al seny. Els homes anaven amb un test  amb la flor. Es trobaven a la Plaça de Tothom i es preguntaven els uns als altres: «I la teva?» «Ha florit set vegades» «I la del teu pare?» «I la del teu germà?» La flor vivia arrecerada, nodrida de belles paraules i de pura saviesa. Cada dia hi havia més flors. Més homes amb molta vida. No estaven mai malalts. Els anys els queien a sobre, els anys anaven baixant i ells els aguantaven amb les espatlles, amb el nas si calia. Fins que un matí de sol rabiós, quan les serps caminen dretes, es van reunir d'amagat els metges, els farmacèutics, els notaris, les mullers cansades, els fills amb ganes d'heretar... Van cremar les flors al mig de la Plaça, van trencar els testos i tot va acabar fent cua al cementiri perquè no donaven l'abast a colgar de terra vells amb cara d'òliba i amb els ossos corcats.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Jardins de Mercè Rodoreda (Raval) (Barcelona)

Flor màgica

 

No hi vagis! El Bosc dels Miralls Trencats és un bosc de pebrers amb les fulles tacades de mal. De tant en tant el travessa un núvol de mosques blanques amb un vol clos i endormiscat. No hi vagis! La terra, sota dels arbres, és coberta de miralls trencats. Així que hi entres, et quedes sord. No hi vagis! Dintre d'una soca buida viu la Flor Màgica, voltada d'ous de Formiga Bomba, de potes d'Escarabat Violí, de llàgrimes de Cara d'Home. Mestressa del seu recer podrit de bolets i molsa, té moviments de flor i de flama. Un gra de pols crema l'herba i la mort ve de tot el que ja és mort. Cada fragment de mirall és un fragment de vida de cadascun dels homes que han deixat en el bosc tot el que tenien. A cada tros de mirall palpita, lluent, ardent, vacil·lant, un bocí d'aquelles vides: tres ratlles d'aigua de pluja, un collaret desfet, una mà que es belluga, un tros de nen, un manyoc de cabells de nina... A l'ombra de la llum verda, quan vols lligar un fragment de vida amb el fragment que li correspon, alguna cosa s'agita entre les fulles... Catacrac!... Ja t'ha petat, i, abans de caure a terra fet miques, ja vas amb l'esquena pintada d'argent. A servir d'esquer.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Jardins de Mercè Rodoreda (Raval) (Barcelona)

Flor sola


En una ciutat destruïda —terra de sang i d'oblit i de plors de soldat —neix una tija delicada i tallant que fa unes flors rodones com plats. Sense fulles la tija, sense pètals la flor, la tija s'estira, fa el primer plat, després el forada pel mig i creix. A dos metres d'alçada, fa un altre plat. Es vincla com si estigués en el palmell d'una mà. —Dos metres, un plat. La tija s'estira. Dos metres, un plat, dos metres un plat... dos metres un plat, dos metres un plat, dos metres un plat, dos metres un plat dos metres un plat dos metres un plat dosmetresunplatdosmetresunplatdosmetresunplat... No se sap quan acaba.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Jardins de Mercè Rodoreda (Raval) (Barcelona)

Flor llaminera

 

Se't menja de viu en viu. T'agafa, et plega, se't fica a dins i escup els botons. T'assimila molt lentament perquè es veu que té la digestió difícil. Val més així.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Jardins de Mercè Rodoreda (Raval) (Barcelona)

Flor vergonya


Mentre els pètals es separen de la poncella per fer-se flor, ella se'ls espolsa. No vol ésser flor. No vol que la retratin.

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Indret: Romanyà de la Selva. El Senyal Vell (Santa Cristina d'Aro)

El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya d'alçada lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó. [...]

 

Un jardí de cent mil metres. Els propietaris dels xalets, així que van comprar el terreny per fer-s'hi construir el seu recer meravellós, ja el van trobar arboritzat. Hi ha mimoses d'aquelles que els jardiners en diuen «sempre-en-flor», d'aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s'escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d'or, i d'aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel. Hi ha un camí vorejat de moreres amb les fulles generoses d'un verd cristal·lí. Hi ha til·lers no tan importants com els de Schönbrunn però que Déu n'hi do. [...]

 

Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l'entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S'hi acumulen una dotzena d'àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d'arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa, i com a arbres fruiters plantats generalment al darrera de la casa hi ha quatre albercoquers, sis pruneres clàudies, sis presseguers, tres cirerers i quatre ametllers per poder fruir de l'espectacle d'una bella florida blanca al pic de l'hivern. L'única flor: roses de categoria. [...]

 

L'arbre que domina el jardí, tot i que n'hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l'alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l'arbre l'abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari. [...]

 

Però en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina i que només es manifesta a caiguda de tarda i durant la nit... No passa mai res, no s'ha pogut mencionar un sol fet desagradable, no es pot dir que els lladres hi tinguin tirada, ni els saltacamins, ni persona de costums reprovables... res de tot això. A entrada de fosc, quan els ocupants de les cases corren a tancar finestres i balcons, és perquè els envaeix el sentiment profund tot mirant la lluna o el núvol o les copes dels arbres retallades damunt la transparència o damunt l'opacitat del cel, que cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d'intel·ligència, no que els mira, sinó que els observa i enregistra tot el que pensen. Per què?...