A la mort de Don Lluís Roca i Florejachs
M'han dit que parteixes, amic: doncs, aon?
Te'n vas a altres terres? Te'n vas a altre món!
Per qui viu encara, que dolç és lo creure!
Que dolç és quan altres te diuen «adéu»,
cantor de la Verge d'angèlica veu,
lo dir-te «a reveure»!
De la humana vida la mort alça el vel:
ditxós qui sap fer-ne l'escala del cel,
palau d'on eix aspre desterro és l'androna.
Allí lo poeta serà coronat;
cantant aquí lluita, després del combat
tindrà la corona.
Què valen les branques d'aquestos llorers?
Què valen les roses de nostres rosers,
si el front que engarlanden un vent lo despulla,
si l'arbre que puja més dret i bonic,
de flors il·lusòries i somnis més ric,
més prompte s'esfulla?
Feliç, oh poeta, qui vola com tu
en l'ala amorosa del somni que et du
a cercar la palma de l'alta victòria.
Feliç qui no oblida, passant per lo món,
que sobre eixa glòria que és neu que s'hi fon
hi ha una altra Glòria.
Hi ha una altra Glòria millor on renaix
lo just qui en la lluita fineix ací baix.
Allí recomença,
i quan entre els àngels fa el càntic del cel,
no pot amb ses fletxes ferir-lo cruel
la mala volença.
Allí dalt floreixen uns altres rosers,
allí dalt verdegen uns altres llorers,
jo en sento enyorança.
Puix tu t'hi regales, Lluís estimat,
espera-m'hi a l'ombra d'eix arbre sagrat,
que el viure ja em cansa.