A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)
Morir és viure.
Tres mesos feia ja que cada dia,
al despertar-se la ciutat comtal,
los camps que abans solien proveir-la
veia de baionetes eriçats:
lo mur de pedra, sa defensa, veia
dins d'un altre de ferro engabiat.
Morir deu sens remei la noble víctima
o donar-se al que en busca d'ella va.
Mes, això pla, donar-se! Era la roca
que del pèlag enmig aixeca el cap,
adormida a sos brams i de ses ones
al batre coratjós i acalorat.
Si tenia Berwick reguitzells d'homes
i boscos d'armes per a dar l'assalt,
tenia ella la invicta Coronela,
que si bé no era d'homes un grapat,
per un Berwick cada un valgut hauria
i valia per tots son capità,
son capità, l'il·lustre Casanova,
que en la Sala de Cent havia jurat
fer de la plaça una flamant Numància
abans que d'ella un sol rajol donar.