A l'hivern, havent dinat, quan els homes han sortit de casa, Teresa se'n va tota sola a donar un tomb. Segueix per sota les voltes de la Plaça i, pel carrer de Guimerà i del Passeig, va a parar a Grèvol. Allà s'atura un moment a contemplar l'esglesiola, i segueix camí. Lentament arriba a l'avinguda que mena a l'estany. De lluny n'albira l'aigua, lleument tenyida pel sol temorenc. La noia respira a ple pulmó l'encantament de l'hora. Alça el cap, mira els grans arbres que la fan, a ella, tan menuda. Els plàtans la protegeixen, i Teresa avança confiada per entremig d'aquells soldats, tan alts, que la guarden.
Alguna vegada, sabedors ells del costum de la noia, s'ha topat amb Jaume Alsina o amb Joan Escales, que han pretès acompanyar-la. Ella, però, els ha tallat en sec el propòsit amb un "Vull anar sola, em plau de passejar-me sola, comprens?", que ha deixat els seus pretendents sense ganes de tornar-hi.
Teresa, doncs, arriba a la vora de l'estany, i es recolza, per mirar-se'l, en un dels arbres de la riba. ¿Quanta estona, la noia, es queda en aqueixa muda contemplació? L'encís de l'aigua la domina: arriben, gairebé als seus peus, unes petites ones manses, que fan un suau parrupeig. Al lluny Porqueres, els arbres de la riba oposada, el blau de les muntanyes que clouen el paisatge. Una barca que es gronxa. Res més. L'aigua, el cel, i ella.
Teresa és feliç. Clou els ulls. Aspira l'aire encantat, la inefable dolçor de l'hora.
De vegades se li acudeix que per a comprendre el misteri de la bellesa que la circumda s'hauria de submergir, en estat d'innocència, sense voler-hi lluitar, en aquella aigua. Arribar fins a la deu dels rius subterranis que alimenten l'estany. Potser allà trobaria el secret de moltes coses.
Teresa sent el vertigen de les aigües, i se n'allunya per tal de no caure en la temptació. Camina pel passeig circumdant, i els seus ulls ressegueixen àvidament les coses que la volten. Aquell paisatge es tan íntimament seu com la seva cambra. En coneix tots els incisos, cada replec de la terra, el punt d'inclinació dels canyissars, les mudances dels arbres a través de les estacions.
Per als anys primaverals de Teresa, el paisatge de Banyoles és el seu veritable amat. Aquest contacte diari entre la noia i la terra ha creat una ferma compenetració entre ells dos. Teresa pensa que només ella coneix tot l'encís del seu poble, que ella és la vigilant guardadora de les gràcies de Banyoles. Mentre els altres treballen o juguen, ella festeja amb l'estany i amb les comes i els pujols, amb els arbres i amb els sembrats. Ella, en el seu passeig diari, dialoga amb el seu paisatge nadiu, acaricia l'aigua, la Mare de Déu del Mont i Rocacorba llunyanes —diu a tot plegat, paraules d'amor.