A punta de dia s'estava el masover davant del portal menjant un bocí abans de començar el treball de cada dia. L'aire era fresc i embaumat, que de més enllà del castell venia de la plana l'aspra flaire dels codonyers. La mola grisa de La Talaia li barrava tot un costat de l'horitzó, però a la seva dreta, venia endavant, fins a mullar-se de peus al riu, la muntanya de Miravet amb el seu castell dels Templers al cim, en aqueixa hora encès com una brasa per la primera llum del dia. Sota mateix, la gúmena de la barca oferia una bella perspectiva als moixons que s'hi gronxaven piupiuejants, i s'espolsaven la peresa de la nit a còpia d'estirar les ales i les potes i de passar el bec frisosament per sota l'aixella.
El llagut baixava per la canal amb les dues veles desplegades. El patró, del tamboret estant, amarrava l'amura a babord o a estribord, segons d'on venia el vent a cada giragonsa del riu. La seva marxa era lenta, suau, majestuosa.
En Tomàs de Bajalta, assegut a la sama dels peons, que aprofitaven la bona marxa del llagut per deixar els rems en banda, començava a llevar les orelles, vist que la nau no se n'anava a fons. Allargant el cap, un tarter de roques que munten enasprades davant el Coll de Miravet, li féu l'efecte d'un castell eriçat de roques emmerletades, fantàstica visió medieval que dóna a tot el paisatge un seny de misteriosa melangia.
El riu s'anava encauant en el cor d'un circ de muntanyes, quietes les aigües, d'una superfície brunyida. Les veles caigueren sense un alè d'aire que les inflés, i el llagut romangué un moment en la immobilitat d'una imatge encisada. Darrera deixaven la Roca dels tudons i a la dreta dominava les masses grises La Talaia. Els peons armaren els rems a les escalameres, i a l'enfonsar-los acompassadament esquinçaven amb el seu xipolleig les quietes solituds.