A Vic, en l'aniversari de la mort de Balmes
Voltada de turons, oberta i franca
me sembles, gran ciutat,
un niu de flors penjat en una branca
del Pirineu nevat.
Dintre tos murs ses àligues covaren,
i quina n'hi ha nascut!
quan per ton cel ses ales s'eixamplaren
semblava un gran escut.
Un gran escut pels tronos i pel temple,
pel món un llibre obert,
pels segles a venir un gran exemple,
llavor que mai se perd.
Del roure de mil anys prengué la saba,
son vol de l'aquiló,
quan al fort de la lluita se llançava
rugí com un lleó.
Seguí la terra amb sa volada llesta
com un pagès son camp,
i entre els núvols que apila la tempesta
vegé els camins del llamp.
Vegé els errors, fills de la nit, alçar-se
de rats-penats com vol,
i unir-se ales amb ales i eixamplar-se
fins a tapar lo sol.
Sa ploma d'aquells núvols formidables
desemboirava el cel,
a capbussons, com ne tragué els diables
l'espasa de Miquel.
Les idees sortien de sa pensa
com brolladors de llum,
i es desplegà una resplendor immensa
on era abans tot fum.
Aprés escorcollava el negre abisme;
seguia el resplendor
que deixa en les edats lo Cristianisme
com una estela d'or.
Mirava els serafins de cara a cara,
lo sol de fit a fit;
los diamants comptava de la tiara
de l'estelada nit.
Sentien los cels angèlica harmonia
i allí aixecava el vol;
més ai! més ai!, oh dolça pàtria mia,
tu veies pondre el sol!