Abans d'anar-se'n volgué retre una visita al Capítol municipal. Aleshores començaren els maldecaps. L'escala de pedra per pujar-hi portava a la torrassa de la sala, però era tan estreta, que potser que no hi passés la Infanta. El senyor Coello i l'alcalde i els enginyers discursejaven i mentalment prenien mides. S'havia de provar, i molt seria que no hi passés! Quan la Infanta es veié al peu d'aquella escala feta d'esglaons de pedra gastats, que devien ésser nius de sargantanes, somrigué amb un somriure beatífic. Esbufegant i aturant-se a cada esglaó, passava just a l'amplada. El poble contenia la respiració tot astorat i no fou tranquil fins que la veié arribar a dalt de tot. Els regidors es tragueren un pes de sobre i fins oblidaren les estretors del gec de vellut que els feien suar i la de les botines que havien estrenat tots cofois.
La Infanta entrà dintre la torrassa i s'assegué darrera la taula del secretari. Més que el cèlebre «Llibre dels Privilegis» que li ensenyava l'alcalde, esguardava aquell colomar que servia de Casa Consistorial i el panorama de prats i pollancredes que voltava la vila històrica. I mentre l'alcalde, amb emoció, li pregava que s'interessés per la vila fidel, desemparada pels alts poders de l'Estat l'esguard de la Infanta es posava en les bigues corcades i en les parets escrostonades, i anava fent que sí amb el cap, pensant, potser, que el seu regi nebot no s'acreditava gaire de tenir dintre del reialme una vila que tocava a la ratlla de França, amb un estatge municipal on amb prou feines cabia la seva tia.