Al parc hi ha aquell monument tan deliciós —aquella senyoreta que porta polisson, tan ben vestida de marbre, tan fina i distingida, que aguanta un paraigua obert que quan plou goteja autènticament. La senyora és una síntesi de tota una època i té una manera de presentar-se i de posar el peu absolutament igual que les senyores de l'època de la Restauració, tal com es poden veure en la "Ilustración Española y Americana", que fou una publicació molt artística i recollí les palpitacions del seu temps. He sentit dir a col·leccionistes de monuments, a refinats d'aquestes baluernes, que la figura, dintre de la seva cursileria, és plausible. De plausible, bé ho deu ser. És la Venus d'una classe dirigent educada en col·legis de jesuïtes, escolapis, doctrina cristiana o maristes.