Al principi del distanciament amb l'oncle, jo tampoc no el veia. Després, durant uns quants anys, gairebé vaig reprendre la relació anterior, però ja a penes a casa nostra, sinó que la mare m'enviava sovint, amb una estranya determinació, els llavis serrats, a Les Cases Velles, on amb motiu de la matança del porc, de la collida de les cireres, de les vacances escolars de l'estiu, m'hi passava dies.
Sempre al costat de Baltasar Guillem: anàvem a la muntanya amb l'escopeta a caçar perdius o sortíem amb el llaüt a buscar el vent en aigües de Sa Dragonera. Acluco els ulls, l'oncle agita els braços i m'anima, em veig nítid saltant entre les penyes i les oliveres, sento a la proa de la barca l'esqueix de l'aigua clenxada... Una part de mi va quedar allí. O jo en bona part sóc el que va congriar-se allí. Jo caminant pel camí dels xiprers, anhel feliç...