Andorra, Prat de la Mola
1
Andorra, creixes,
i segueixes petita
entre muntanyes
d'un intacte prestigi,
sense gosar tocar-les.
2
Petita pàtria!
Car la teua creixença
és, ben bé, una altra,
i, com els rius, es vessa
en lliçons molt pregones.
3
Atenys la terra,
atenys manaments únics
dictats dels segles
de pau i convivència.
Davallen rius i claustres.
4
Com no estimar-te
com ets, antiga pàtria,
tu, que preserves,
no sols antigues pedres,
sinó normes de vida?
5
La mà vacil·la
davant aquesta porta,
terra de segles
que ara floreix en vida
clara, oberta, fraterna.
6
Si abans passava
per Organyà, nom fondo,
amb un breu pànic,
ara, amb pas lent m'endinse
fins penetrar al temple.
7
Rosa de l'aigua
precipitada a pètals
de vidre efímer
i successiu! Valira,
tota la nit t'escolte.
8
Sonen, llunyanes,
dins la remor de l'aigua,
veus d'infants. Criden
i juguen. Jo mirava,
totes de pins, muntanyes.
9
Prat de la Mola,
mai no podré oblidar-te.
Calle i escolte
veus secretes i mire,
tan lent, com cau el dia.
10
Sempre m'aturo
i veig com passa l'aigua
de la neu. Mire
com sobresurten còdols;
al fons, gràcils, uns arbres.
11
Prat de la Mola,
d'un públic encís únic
per qui arribava
cansat i malalt: omples
el meu cor, els meus dies.
12
Com et diria
l'agraïment, la fonda
reconeixença
per tant de bé, per tantes
hores pulcres, petites?
13
Hores de vidre,
hores de molsa, fràgils,
com per anar-hi
sempre, ja, de puntetes,
que aquest goig no es desperte.
14
País, Andorra,
de voluntats darreres.
Així ho va entendre
Mestre Fabra, i venia
humil, sols per testar-hi.
15
Amics d'Andorra,
a vosaltres us deixe,
ara, aquests versos,
adelerats, indignes,
amb gest com de qui testa.
16
De pedra i ferro,
i també d'aigua i liquen,
coses que duren:
de permanent propòsit,
de molt nobles matèries.
17
Queia el crepuscle
- primer foscant, em deien -,
i veig, encara,
muntanyes d'arbres i arbres,
clares valls. L'aigua canta.
18
Mestre Fabra
Per Mestre Fabra,
que ordenà l'idioma,
indestructible,
participe en la vostra
festa, greu, fervent, digne.
19
Mestre Fabra
El que ell volia,
allò que somniava
al llarg dels dies,
és realitat clara,
quotidiana, invicta.
20
Mestre Fabra
Potser diria:
Preserveu l'idioma!
I em respondríeu
amb el senzill diàleg
quotidià d'Andorra.
21
Des de València
arribava: acomplia
un cast propòsit.
Ara me'n torne a casa,
ric de concrets béns únics.
22
Veus catalanes
d'incògnits nens que juguen
m'arriben, clares.
Contemple les muntanyes
des del Prat de la Mola.
23
Pàtria lliure
i lluminosa i alta!
I tan petita
com un cor que no és cansa
i noble es perpetua.