Ara ells eren, per mi, tota Betúlia, donant voltes a la plaça de la vila, perquè hi havia una altra llei que deia:
«A les set del vespre sortiràs de casa i te n'aniràs a la plaça de la vila —hivern i primavera— o a la Rambla —estiu i tardor— i saludaràs els teus amics i t'enamoraràs i festejaràs, tot donant tombs per la plaça o la Rambla, i després hi portaràs, un cop casat, les criatures, fins que elles ja seran prou grans per a anar-hi soles, llavors podràs quedar-te a casa i elles continuaran donant voltes per tu.»
Vaig tornar a casa. En ser a la cantonada una ombra em va aturar: «Bona nit.» La veïna, una dona petita de cabells blancs endreçats, em somreia: «Cap a casa, ja?» Vaig fer una cosa així com: mm! «Fa una nit bonica», va afegir ella. Em mirava amb fixesa i semblava que em deia: «D'on véns? Qui ets?» I se'm va ocórrer, que jo era també un espectacle, un de tants petits espectacles dins el clos de Betúlia. «Oh, sí! », vaig contestar. La dona era tota polida i això la feia agradable.
Quan se'n va anar vaig alçar els ulls. Veia la casa des de l'angle de ponent i el ràfec tenia la contundència d'un límit insuperable.