Cartell als murs de la meva pàtria
Cavalco el bes balmat,
velocíssim genet sobre els eixams del cant,
torsimany de ma boca
entre el crit dels ocells del fred i la fulla perenne de la
mar,
jove de mel antiga i cremat de rosella.
Jo, redreçat hipocamp en les boires del meu segle,
orfe de la ginesta i la sacra olivera,
amb resplendor, d'avellanes al rostre
i espigues tatuades entorn de ma cintura,
no sóc pas el record sinó l'herència dreta de l'incendi,
el qui desenterra dels fems el rossinyol
i troba la difícil agulla en el paller
i el gla de l'esperança a l'ull de la sardana.
No sé si torno, pàtria, de malastrucs minvants
o m'empenyen la sang vernals creixents.
M'he fet un nom de font. Soc un vent i una espera
de cabdell a ta falda,
la formiga d'argent perduda al laberint dels teus cabells,
soc el so d'esquellinc que m'esquinçava, a Alins,
el meu son de soldat de sarnoses estrelles,
el qui eixí a l'exili per les altes portes d'avets,
aromat de resina i cec de neus,
i aviat va trobar el Dolor, als arenys, coronat de filferro,
que de nit li llegia una obra de llampecs i de rosada...
Et faig saber, encara que ja deus tenir-ne esment,
que els jornalers de l'alba ja són als camps novals
amb llurs eines brilloses i secretes,
que les verges somnien, altre cop, amb infants
de testes de pa d'or i ales de vi,
que es desperta la fada coberta de rellotges
i que entre les espigues i el martell de nou s'alçarà l'àgora.
Et faig saber, oh pàtria,
que fendeixo i travesso la nostàlgia i la fúria
amb trèmules parpelles de flor cega,
cercant el segador que dorm cobert d'ocells
i saltant de la fulla a la història...
Dona, oh pàtria, un dia de roses esfullades
a ma freda bandera
i treu de la foscúria el sol-falcó!
Blau enyorat, Catalunya en el cel,
embolcalla els records que duc com hostes de fum i sal
pètria
o com l'empremta fòssil d'un roig peu de gavina
impresa al cor,
tria'm ja el mur, la pàgina de terra
dreta
on vull deixar fermança,
amb messes a la boca i besos a les mans,
no de les amples cendres,
ni del colom foradat de la pau,
ni de les llunes calcàries dels morts,
ni dels anys bornis,
ni de la verda lletra a la picota,
ans de les llances que oculta el fullatge,
de l'aigua,
com una ala dins la gerra,
dels peus del poble, el pa, l'aurora, la semença. ..