Cervera, 6 de febrer de 1892
Jesús, Josep i María, siau sempre en ma companyia!
He provat, en la solitud de ma cambra, d'escriure unes posades. Però ja veig que no me'n sortiré. Cada dia que passa noto que ma inspiració és més pobra i més limitat mon escàs enteniment. Ja no ragen com abans mos esponerosos esplets de poesia i els somnis alats de la joventut em semblen del tot acabats. Amb més voluntat que no pas inspiració, he gargotejat aquests pobres versos:
Relíquia de la Creu vera
que de Roma nos vingué,
Sant Misteri de Cervera
conservau la nostra fe.
Conservau la nostra fe
Sant Misteri Gloriós.
Eixa relíquia sagrada
de Roma va ser portada
per un soldat (...).
Per lo poder divinal
fou obligat lo dimoni
a que donàs testimoni
de son valor infinit.
Quan Jesús morí en la Creu
son cap (sobre d'ell) en ella tenia
i eixa relíquia bevia (aquella sang sense preu)
amb la sang del mateix Home-Déu.
Però sempre és lo mateix, Déu meu! S'han eixugat les fonts de la inspiració i no faig més que repetir-me. Si un dia l'enganyosa poesia m'ensenyà a bastir mons, ara prou que m'adono que tots mos somnis són acabats. M'hauria agradat oferir-los avui, a l'hora de dinar, un primer esborrany dels goigs. Perquè anit no van parar d'insistir, fins que no vaig acceptar, que avui dinaria amb ells a casa de don Joaquim de Pedrolo. No m'agraden les posades que m'han sortit i em cansa lo que dic perquè sempre dic les mateixes coses...
Sagrat Cor de Jesús, en vos confio.