D'aucells hostes de nostres boscúries no en vulgau més; però els més abundosos són los que fan més llàstima, los cantadors; lo pinsà que piteja i fa la girada, la merla que xiula, la perdiu que escotxega, la mallerenga que garla, lo canari de Vic que refila de bo i millor, lo passerell que es desenvermelleix tot baixant del Pirineu mes que no oblida pas les tonades i els aires de follia que hi ha apresos.
Amb los aucells de bona veu se barregen de vegades los de bonic trajo, com los beneficiats i canonges amb los soxantres i contralts en lo cor de la Seu. Hi surt lo teixidor, que en lo Rosselló anomenen mitjaire, per semblar-se a una petita barretina, o millor a una mitja mal teixida; la merla blava, la gralla verda, la més virolada de les mallerengues, que en alguna banda anomenen bisbet; lo canari de muntanya, l'oriol daurat i l'abellerola, que, llevat del botiguer, són los aucells més endiumenjats i bonics de nostra terra. Allí se trauen a venal la garsa endreçadora i avara, al peu del cucut que posa son ou, puix no sol ser més que un, dins lo niu d'un altre aucell; lo gamarús, que, per son aire pensívol, en lo camp de Tarragona l'anomenen filosop, surt de vegades al peu del pavo real vanitós i enamorat de si mateix; lo colom bosquetà rucuador a prop del botxí que penja els escorpins en los tarongers, i la rústega tórtora al peu de la puput, que per sa hermosa cresta, ses plomes virolades i trajo enlluernador i per la ferum de les immundícies de què viu, és una imatge perfecta de les dones de mal viure.
Allí tot sovint se veuen los aucells tot just sortits del niu, si no amb lo niu i tot, crueltat que m'esborrona; fins per uns quants cèntims, s'hi veu lo pobre rossinyol en paga de cantar en nostres jardins i boscs la cançó més hermosa que els homes han sentida des del paradís.
Pobres aucellets! Al costat de sa presó, més o menys bonica i daurada per defora, a on esclaus viuen i moren, veuen vendre, sens poder protestar, altres presons per sos germans i tal volta per sos mateixos fills que resten lliures encara en son bosc nadiu, i fins los llaços, teles i filats per agafar-los i els bossarrons per fer-los presoners. Pobres aucells! Si poguessen parlar, ne dirien de fresques de la llibertat que corre per la terra.