De lluny, el monestir conserva encara un volum i un perfil. És un grandiós edifici que aguanta encara l'altivesa i la dignitat del seu origen. Però quan hom s'hi apropa i veu la destrucció que l'ha abatut —els finestrals buits i els sostres ensorrats, els merlets escapçats, i arrasats els terres —, una gran tristesa s'apodera de l'ànim de qui el visita. I, com totes les ruïnes, Sant Pere de Roda produeix, d'entrada, una impressió de galimaties. Em permeto d'aconsellar al turista que ordeni el seu pensament, separant l'església del monestir, estudiant separadament un edifici de l'altre. Com a impressió de conjunt, crec que la sensació és unànime. El monestir té un aspecte enterament feudal, en el sentit militar i polític de la paraula, És un símbol de poder físic, més que un símbol de poder místic. Sant Pere de Roda és l'obra major del feudalisme eclesiàstic de Catalunya. Recordant el que escrivírem dels benedictins de Sant Feliu de Guíxols, direm que els frares que habitaren Sant Pere de Roda portaren sota l'hàbit humil l'armadura del baró senyorial, amb domini polític directe i acatament dels pobles vassalls.